El bolero del Pouget

El Pouget amb caçadora vermella

El Pouget amb caçadora vermella

Volgudament m’he mantingut al marge, durant les últimes setmanes, de l’actualitat política del Món de Reus. Així m’ho va recomanar el meu metge. Una sobredosi d’aquest beuratge embriagador pot acabar generant alteracions gravíssimes en qualsevol organisme.

Però aquest cap de setmana he decidit fer una excepció. Ha estat al conèixer la confirmació pública d’un secret a veus: l’adéu del Jordi Pouget d’ARA REUS. Em sap greu l’enrenou. Pel Pouget i pel Cervera. Ambdues persones em mereixen la màxima consideració pel seu innegable compromís social a la recerca constant d’una millor qualitat de vida pels seus convilatans. I queda clar que aquest últim episodi no deu ser gaire fàcil de pair, ni per l’un ni per l’altre.

La política ja les té aquestes coses. Que li preguntin al Josep Machado que ja sap com les gasta l’ínclit Pouget. Però en el cas d’ARA REUS semblava una altra cosa, especialment si recordem aquells dies de vi i roses de la cèlebre campanya del #Reus22m. Sembla mentida com es pot acabar girant la truita. En aquella època al Pouget el veies per tot arreu, demanant el vot pel seu cap de llista. Qui no recorda el dia que es va envoltar de brasileres, amb aquelles corbes de vertigen (les de les brasileres, és clar) i repartint ell solet multitud d’octavetes propagandístiques al crit de “honradesa, honradesa!”.

Ja ho veuen, Pouget va entrar a ritme de samba al panorama polític local i marxa (de moment) a ritme de bolero, trist i passional, fruit del desamor amb el partit que ell va ajudar a forjar del no res. I ara, què farà el Poguet?, es preguntaran vostès. Costa creure que es quedi a casa, i menys a les portes d’una altra campanya –la del 2015- que promet emocions fortes. Per això estic convençut que el tornarem a veure, sentir i ballar. Friso per saber quin ritme tria per tornar-hi. Ves que no el veiem –de Nou- a ritme de rock perquè com s’acostuma a dir, els vells roquers –com el mateix Pouget- no moren mai.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Un Plim viatger

El Plim del @JoanMasdeuReus a Port Aventura

El Plim del @JoanMasdeuReus a Port Aventura

Dins del panorama ric i generós de piuladors compulsius del Món de Reus, fa temps que em fa partícip dels seus missatges el @JoanMasdeuReus (no confondre amb el cantant Joan Masdéu, que al twitter es fa conèixer amb l’identificador @JoanMasdeu). El Masdeu que avui ens ocupa s’ha especialitzat en enviar a la xarxa instantànies de paisatges naturals realment paradisíacs. Les imatges són una invitació sincera a reposar el cos i l’esperit contemplant allò que ens envolta i que, de vegades, el constant brogit urbanita del dia a dia no ens permet observar amb la deguda calma.

Al marge dels paisatges en qüestió, el Joan Masdeu de Reus ha volgut anar més enllà traient a passejar una ampolla de Plim com a testimoni d’aquestes visites encisadores. Com s’hi fossin aquelles imatges de postal de la cèlebre pel·lícula Amelie on un follet de jardí viatjava per tot el món, aquesta peça de col·leccionista de la genuïna fantasia de fruites ens ensenya alguns dels indrets que visita. Fins ara l’hem vist passejant per Reus, fent excursions pel Priorat, atrevint-se amb el Camino de Santiago o pujant a Prades entre d’altres destinacions fascinants. Vaja, que l’ampolla en qüestió no s’està mai quieta gràcies a l’esperit reivindicatiu del seu mentor que el passat mes de gener va enviar aquesta piulada premonitòria: “A mi no m’agradaria que em canviessin el nom, doncs crec que al PLIM tampoc. Cada dijous el recordaré, bon dia!!”. Doncs l’ha recordat tot viatjant.

La iniciativa del @JoanMasdeuReus és d’aquelles que només se li podien ocórrer a un ganxet i serveixen per mantenir viu l’esperit d’un Plim que ens refresca l’estiu amb aquestes imatges que conviden a sortir, passejar i viure el món de Reus i el de més enllà. Que per molt de temps puguem gaudir d’aquestes postals de dolçor suprema que mantenen inalterable el record de la nostre beguda nacional.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Marqueu un gol pels Gegants Negres

cartell-negres

Després d’un intens període de latència, el Món de Reus torna avui per fer la prèvia de l’acció que tenim preparada per dissabte vinent  a la tarda. Coincidint amb el Mercat al Mercadal, un servidor s’enfundarà la samarreta del porter del Reus Deportiu dels anys 20 del segle passat (per cert, es deia Pellicer. Els sona?). Intentaré aturar els penals que llençarà la concurrència. L’objectiu serà marcar “un gol pels Gegants Negres”, perquè tots els que hi participin podran fer -abans d’engaltar un bon cacau de cara a barraca- les seves aportacions voluntàries per finançar els nous vestits d’aquests elements festius.

Us espero dissabte al Mercat al Mercadal. I els més petits us endureu la làmina per acolorir dels Gegants Negres amb una capseta de colors per fer-ho fàcil. Si voleu anar practicant, us la podeu descarregar a l’enllaç d’aquí sota.

Els gegants negres per acolorir

 

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Món de Reus està latent

Latent.- adj 1 Que existeix sense manifestar-se a l’exterior. Doncs això, el Món de Reus està latent. Existeix però no es manifesta. Però aviat tornarem per fer la bola grossa. Mentrestant us deixo amb un videoclip dels Acid Factory. Està inspirat en una cançó del cantant més juantxi, l’Ariel Santamaría, titulada “Jo vull ser alcalde”. Bé, jo no. És ell vol ser alcalde. Ja ens entenem…

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Ballar-la

La festa al Mercadal (Teresa Aguadé/Facebook)

La festa al Mercadal (Teresa Aguadé/Facebook)

Un dels prodigis d’aquesta ciutat és el món de la dansa. Ja fa molts anys que la ciutat pot presumir de l’activitat constant i rigorosa d’una sèrie d’escoles de formació que han forjat a generacions de ballarines i –també- d’incipients ballarins amb DO Reus.  Ahir en vam tenir l’enèsima demostració amb l’acte en motiu del Dia Internacional de la Dansa que es va realitzar al Mercadal. Una munió d’alumnes de les escoles locals -Artis-Fraga, Centre de Lectura i Núria Díez- van generar un espectacle de colors que va captivar l’atenció d’un públic entusiasta que omplia el perímetre de la plaça. La gran Carlota Moragas es va encarregar d’exercir  Un servidor va tenir l’immens honor de llegir el manifest d’aquesta commemoració, un redactat dedicat al ballarí i coreògraf Joan Serra, que ens va deixar l’estiu de l’any passat. Serra deia sovint –en un frase que l’Ester Pagès recupera per titular la seva magnífica crònica d’avui al Diari de Tarragona- que fins i tot “ballem dins la panxa de la mare”. I queda clar que ahir els de Reus ho vam tornar a demostrar amb una exhibició acolorida i magistral al rovell de l’ou de la ciutat.

Per cert, parlant de gent que sap ballar-la. ahir els amics de Vermut Miró van inaugurar l’exposició amb les obres que s’han presentat al concurs per triar l’element central de la sala Miró del futur Museu del Vermut, que l’incansable Joan Tàpias obrirà ben aviat al carrer Vallroquetes. És altament recomanable visitar aquesta mostra, que també ens permet votar la millor obra al nostra parer (aquí sí que podem exercir el Dret a Decidir) i descobrir com la inspiració dels artistes, en la majoria dels casos, ha associat la Casa Navàs amb la marca Miró. Un fet que demostra, clarament, que el vermut ja és una icona local, gairebé com el modernisme. Que els hi preguntin als insignes representants dels carrosses que ahir van fer acte de presència a Cal Massó. Aquest grup d’amics forjats al voltant del Facebook s’estan convertint en indispensables en qualsevol acte de ciutat. Ells -també- saben ballar-la. I de quina manera.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Nen de les Abelles

El Nen de les Abelles (Jordi Miró/Reusdigital.cat)

El Nen de les Abelles (Jordi Miró/Reusdigital.cat)

Poc podria imaginar-se l’escultor Pere Vidiella que la seva cèlebre obra “El nen de les Oques” podria convertir-se, 70 anys després de veure la llum a la fira de mostres, en el “El nen de les Abelles”. El fenomen es produïa la setmana passada quan una multitud d’aquests insectes  himenòpters decidien convertir el caparró de l’infant en un eixam concorregudíssim. La insòlita imatge fotogràfica, captada des de tots els angles per nombrosos mitjans gràfics, resultava certament esgarrifosa, especialment a ulls dels infants que van quedar garratibats al veure la cruesa de la instantània. Jo ho vaig poder constatar amb els Baiges petits. Ni la mòmia del Joan Prim ha provocat tanta impressió entre els més petits de la casa. Encara sort que les abelles no es van abraonar sobre el monument eqüestre del militar. Més d’un ja hagués elucubrat amb alguna maledicció de les forces ocultes que volen esguerrar la imatge del General.

Com era de preveure, i més al Món de Reus, el fenomen ja ha espavilat la inventiva dels nostres conciutadans. El Tapias li dedicava el seu article dominical al Diari –l’Abella de l’Abellán- fent un joc de paraules amb el criminòleg d’infaust record. I ahir mateix naixia al facebook un grup anomenat Les Abelles de Reus que reclutava, només començar, amics amb dialèctica punxant com el Jordi Pouget, el Lluís Gibert i el Pep Ferret, que sempre tenen el fibló a punt per comentar l’actualitat ciutadana. Coi, ara que m’hi fixo, tots tres cognoms tenen una semblança fonètica evident. No deu ser pas casualitat.

En qualsevol cas en aquesta ciutat no tot punxa, ni resulta tan esgarrifós com les abelles atacant despietadament una de les nostres icones escultòriques. Avui mateix, al migdia, el Mercadal serà l’escenari de l’aparició d’una vedette autèntica, el nom de la qual va il·luminar fa anys la façana del mític Moulin Rouge de París. Em refereixo a la Norma Duval que farà una irrupció estel·lar en un conegut establiment de moda del carrer Major. Ja ho veuen, la nostra és la ciutat dels contrastos. De les abelles a les vedettes. Del Nen de les Oques a la Norma Duval. El que no passi al món de Reus…

(El Video de The Bingueros a You Tube)

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

90 anys de Ràdio, de Ràdio Reus naturalment

Gairebé per tancar la setmana gran de Sant Jordi ahir calia anar al Bartrina. Els de Ràdio Reus van fer la bola grossa amb un programàs conduït pel mític Iñaqui Gabilondo dedicat als noranta anys de l’emissora. L’equip de la ràdio va estar esplèndid. Amb una directora, la Mònica Cid, elegantíssima, cuidant tots els detalls. Amb The Artist -el Jordi Cartanyà- exercint de malabarista de les ones. Amb el locutor-actor, el Marc Càmara, que va fer un duet d’excepció amb el mateix Gabilondo. Aquest xiquet va fer figura. O amb les redactores d’informatius fent d’acomodadores ocasionals, com l’Eva Hidalgo -la Glòria Swanson de la SER-, o la Marta Bonillo, que ahir em va semblar talment l’Ava Gadner. Aquestes xiques semblen artistes. De cine, és clar.

Però parlant del programa, contràriament al que alguns podien pensar, les dues hores d’emissió no es van dedicar a parlar de l’emissora sinó de la ciutat i del territori que li és propi. Així vam descobrir que l’Abat de Poblet és físic (va fer la tesi sobre física quàntica) i que ha revolucionat el monestir amb diverses mesures d’eficiència energètica. O que Hipòcrates té alguna cosa a veure amb el vermut, segons va explicar el Carles Prats de cal Miró. O que el René Barbier va trobar en les reflexions de Gabilondo el millor estímul quan tombava amunt i avall venent les virtuts del vi del Priorat. O que Reus és una ciutat de paradoxes segons l’historiador Joan Navais. O que l’alcalde va pel món sense ni un ral a la butxaca. Deu ser que els de Reus, pel sol fet de ser-ho, ja ho tenim tot pagat.

Coses, no en dubto, realment interessants. Però ahir l’auditori, que omplia la bombonera del Centre de Lectura, volia ràdio local ben entesa, aquella amb la que tots ens hem fet grans. I per això van xalar com a criatures amb l’extraordinària recreació que dos locutors autèntics, dels d’abans –el Salvador Forés i la Francina Baldrís- van fer de la clàssica guia publicitària de l’antiga ràdio. I van riure generosament amb el monòleg enregistrat de l’Andreu Buenafuente o amb els records del Jordi Évole que l’estiu del 96 va aterrar a l’emissora per fer de becari. Un personatge –l’Évole- extraordinari, gairebé tant com el Joan Masdeu que va captivar per enèsima vegada amb el seu “Reus” interpretat en directe dalt de l’escenari. I es van deixar seduïr per les creacions de les Ganxetes del Pòrtia que a tothom -fins i tot al Gabilondo que es va endur una funda de micròfon amb DO- enamoren. O van vibrar amb la campanya per fer els nous vestits dels Gegants Negres, amb els elements festius ballant dalt de l’escenari i que recupera l’essència d’una emissora que batega al ritme de la seva gent.

Per això van agrair la intervenció de tres exdirectors com el Martí, el Girona o el Francino. A aquest últim, per cert, se li va entendre tot al parlar de la realitat que viu l’emissora degana de la ciutat. I no pas per la dedicació dels seus professionals -senzillament admirable- sinó per la política d’una empresa que no creu en la ràdio local. Per això espero que aquest aniversari serveixi per revertir una programació que viu d’esquena a la nostra realitat. Això el Jordi Costa, l’històric director de Ràdio Reus a qui se’l va recordar durant el programa, no ho hagués permès mai. Ni el Joan Díaz, el primer director de l’emissora, l’home que fa noranta anys, acompanyat del Francesc Balsells, va fer possible aquella primera audició de ràdio al Bartrina. Ni d’altres directors històrics –Sedó, Corretger o Montpeó- que sempre van defensar la programació local. Esperem, com deia, que la situació millori. Perquè, com va dir el Francino, està molt bé fer història, però el més important és mirar al futur. I la ràdio -Ràdio Reus naturalment- encara té molt de recorregut si la deixen treballar en condicions, amb tot el que això implica.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari