DE NOU Fito

Accents

Presentació del cicle Accents a Cal Massó (Foto Reusdiari.cat)

DE NOU REUS

Presentació de DE NOU REUS al Vaporlab (foto Guillem RS)

Quan més serem més riurem. Això és el que ahir devien pensaven alguns dels integrants de la malaltada de la política local quan van tenir notícia de la decisió de DE NOU REUS de presentar-se a les properes municipals. L’anunci el feien al Vaporlab, situat al carrer que honora la memòria de Sant Serapi, un dels integrants dels santoral catòlic que va protagonitzar un dels martiris més salvatges que es recorden: va ser clavat a una creu en forma d’aspa, li van traure els budells i van tallar-li els membres. Déu n’hi do. Però martiris a banda, els DE NOU REUS busquen el miracle d’entrar a l’Ajuntament. Una situació similar a la que va viure Jordi Cervera ara fa quatre anys i que al final, pels interessos de l’intrèpid tragamilles, va acabar bé.

Els mitjans de comunicació ens han servit diverses instantànies de la presentació. Com si fos el Sant Sopar, l’ànima del projecte, l’irreductible Lluís Gibert, s’envoltava de quatre dels seus deixebles polítics: el Salvi Batlle, la Isabel Celestino, el Jordi Salvadó i el Bartolomé Pluma. Ells es van encarregar de desvetllar el gran enigma. Després de mesos de definir-se amb eufemismes del tipus “moviment”, “plataforma” o “eina”, ara ja sabem com es diu la criatura. Són un partit polític que vol concórrer a les eleccions amb ganes de fer forat, cercant la complicitat d’altres formacions i entitats per crear una candidatura unitària. Com és habitual, i més en una ciutat com la nostra, els seus rivals s’han apressat a fer broma per desvirtuar el projecte. “Saps com s’acabarà això? Doncs que al final seran DE NOU, RES!” em va dir ahir un destacat dirigent polític de llarga trajectòria municipal. Em va recordar els comentaris que alguns deixaven anar ara fa quatre anys al conèixer la irrupció del projecte municipalista del Jordi Cervera. I al final més d’un es va quedar amb un pam de nas.

I amb tot això a la tarda, a Cal Massó, teníem una altra presentació destacada. L’estètica va ser molt similar a la del matí, amb els protagonistes asseguts darrera d’una taula. Però en aquesta ocasió el motiu no era polític sinó musical: a Cal Massó descobrien el cicle de concerts  Accents que es programarà el proper mes de novembre amb un cartell de luxe. L’acte va comptar, entre d’altres,  amb dos dels músics participants, el Joan Reig dels Pets i el cantautor local Fito Luri. I també amb el Carles Prats, representant d’una de les empreses patrocinadores com és Miró, elaboradors de l’autèntic vermut de Reus.

A la foto em va satisfer veure, novament, al Fito Luri. Després de superar amb èxit un d’aquests tràngols ingrats que ens depara la vida, l’autor de la deliciosa Sant Pere a Cassiopea ha reprès l’activitat musical amb una energia fantàstica. Celebro comprovar que el Fito, DE NOU, continua en plena forma. I que així sigui per molts anys. Per cert, saben a qui tenen en comú les dues presentacions? al gran Jordi Salvadó, membre de DE NOU REUS i bateria del conjunt que sovint acompanya al Fito. D’això se’n diu redoblar en el més ampli sentit de la paraula.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Viva el Reus manque pierda

Una de les formacions del Mas Pellicer de la tercera territorial

Una de les formacions del Mas Pellicer de la tercera territorial

Diumenge em vaig perdre el derbi. Això sí, per causa major. A la mateixa hora, un dels Baiges petits defensava els colors del Mas Iglesias en un partit també de la màxima -en aquest cas comarcal- contra les Borges del Camp, disputat a la bombonera del l’avinguda de Josep Pla.  Malgrat l’absència física, el twitter em va servir per captar les emocions del matx com si estigués assegut a la graderia del camp municipal. I per això, metre el Baiges Petit es multiplicava per aturar, sota els pals, els xuts a boca de canó dels borgencs, un servidor seguia les incidències del Reus-Nàstic. O, el que és el mateix, del partit del Dia de la Marmota. Perquè l’encontre va ser una rèplica dels últims derbis disputats a casa amb el mateix final: la victòria del Nàstic.

Podem canviar jugadors, l’entrenador, al màxim accionista, al president, fins i tot als controladors d’accés al camp (ara hi ha unes xiques que et regalen el millor somriure quan accedeixes al camp) però la història es repeteix: el Reus no aconsegueix vèncer a l’equip grana per desesper de la soferta parròquia roig-i-negre.

Em va fer gràcia la reacció del personal que, com jo, seguia el partit des de la distància. Al bar del camp del Mas Iglesias la feien petar a la mitja part, quan el Reus ja perdia. Aquest xiringuito és molt peculiar perquè sembla la penya del Betis. Tot té una explicació. Al camp del Mas Iglesias hi juga el Mas Pellicer,  un club amb un nom molt convergent, que representa a un dels barris de la zona. Aquest equip és una mena de rèplica ganxeta de l’equip andalús a 900 quilòmetres del Benito Villamarín: vesteixen igual, amb franges blanques i verdes, i l’escut també és idèntic, però amb una diferència substancial: allà on els andalusos hi tenen les inicials del club, els reusencs hi porten la rosa de la ciutat.

Total, que al bar, ple de referències verd-i-blanques, un dels ocurrents aficionats locals va deixar anar una sentència antològica al saber que el Reus llepava al municipal. “Mira, yo como mi Betis: Viva el Reus, manque pierda.” Doncs això, manque pierda siempre contra el Nàstic. Què hi farem.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Recordant bones persones

La marxa en record al Valerio Bondesio (Reusdigital.cat)

La marxa en record al Valerio Bondesio (Bartolomé Pluma. Reusdigital.cat)

Reus és una ciutat que té una especial sensibilitat a l’hora de recordar als que ja no hi són. Un fet que et fa sentir orgullós de la nostra gent.  I en els últims dies he tingut l’oportunitat de corroborar aquesta impressió amb dues vivències molt emotives.

Diumenge passat un miler de conciutadans sortien a la carretera per recordar al Valerio Bondesio sota el lema “Un Ciclista = Una Vida. Respectem-la!”. El Valerio va morir el passat mes de juliol, víctima d’un tràgic accident, mentre practicava el seu esport preferit, el ciclisme. Els Bondesio són bona gent. Senzills i treballadors. Amics dels seus amics. I són una colla, molta colla. Passa en moltes famílies de Reus. Són tants germans, cosins i oncles que costa no conèixer a algun Bondesio. Per això, la solidaritat que ha generat la desaparició del Valerio va ser tan sentida. I d’aquí, també, la resposta entusiasta dels seus amics i col·legues en aquesta manifestació que vam viure diumenge, amb la iniciativa de Bicicamp i la Plataforma Respecte pels ciclistes Tgna, i que va servir per demanar respecte per aquests esportistes. Per desgràcia el Valerio no és el primer que mor a la carretera víctima de la imprudència d’un automobilista. Però tant de bo pogués ser l’últim.

I en la mateixa línia de record, d’homenatge, s’ha de felicitar als grups municipals de l’Ajuntament de Reus per la decisió adoptada, en el ple de divendres passat, de garantir la continuïtat de la lectura del Quixot, organitzada pel Centro Castellano Manchego pels voltants de Sant Jordi. La decisió portava implícit el reconeixement a la figura de l’Enrique Garcia, l’històric president de l’entitat i artífex de la iniciativa que va morir no fa gaires dies.

L’Enrique era un deu com a persona. En tots sentits. I va ser capaç d’articular una manifestació cultural al voltant de la lectura del Quixot que es va convertir en un acte plural. Acèrrim militant socialista, Garcia era un diplomàtic de la política local: estava bé amb tothom, independentment de la seva ideologia. Es feia amb la gent de tots els partits. I per això la transversalitat ideològica dels lectors del Quixot era realment espectacular.

El meu reconeixement al Valerio i a l’Enrique. I també, molt especialment, als que han treballat per recordar-los. Un fet tan lloable com merescut, que posa en valor la qualitat humana de la gent del Món de Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Recordant al Joan Francesch i al Xavi Esteve

Sovint diem que sempre se’n van els millors. I per desgràcia, aquest cap de setmana, he pogut confirmar aquesta fatídica màxima. Ens han deixat dos reusencs que, en àmbits diferents, van ser capaços de guanyar-se l’afecte i la simpatia dels seus conciutadans. El millor que es pot dir d’ells és que van ser bones persones i que va ser un goig gaudir de la seva amistat. La vida val la pena viure-la quan tens l’oportunitat de conèixer a gent com l’entranyable Mulassero, el Joan Francesc Bofarull, o al professor Xavi Esteve. Per ells dos, el meu homenatge sincer i volgut al Món de Reus.

Avui la Mulassa plora

Amb l'Artur Baiges al costat del Joan Francesch (Festa Major 2005)

Amb l’Artur Baiges al costat del Joan Francesch (Festa Major 2005)

Durant molts anys la imatge de la Mulassa a la nostra ciutat va estar associada a la figura del Joan Francesch Bofarull. Fins que la salut li va permetre, va ser l’encarregat d’acompanyar aquest element a la festa major, un dels més estimats del seguici. D’aquí l’apel·latiu de Mulassero que li va dedicar el comú del poble després de tants anys de guiar a la bèstia pels carrers de la ciutat. El Joan es va fer tan popular que, fins i tot, les figuretes de plom que es van fer dels elements festius van reproduir la seva figura, com si fos un apèndix de la Mulassa. Segurament seria difícil trobar una persona a Reus que fos tan fàcil d’identificar al costat d’un element d’aquestes característiques.

Però més enllà de la seva responsabilitat en el guiatge de la Mulassa, el Joan Francesch es va guanyar l’afecte de la gent gràcies a la seva immensa bonhomia. Atent i diligent amb la canalleta que s’apropaven a tocar el morro de la bèstia, sempre els hi regalava el millor dels seus somriures. Quan va néixer el nostre primer fill, l’Artur, el vam retratar al costat de tots els elements festius.  Però en el cas de la Mulassa vam tenir molt clar que calia, també, que ens acompanyés a la instantània el mateix Joan Francesch. Altrament la foto hagués resultat incomplerta.

El Joan Francesch va morir dissabte a Reus. M’ho va fer saber el capità Manaies, el Marià Gil. I d’immediat, paint la trista notícia, em va venir a la memòria el record de la seva esposa, l’Assumpció Jové. Una dona extraordinària. Una esposa i una Marassa en majúscules. Entregada en cos i ànima a la Colla Gegantera. Ara que els Negres han canviat de vestuari, recordo com ens va ajudar l’any 2000 als de la ràdio a la campanya per renovar la indumentària d’aquests gegants. Ell mai va pair la seva pèrdua. Quan em trobava i la fèiem petar, i m’interessava pel seu estat, sempre m’acabava dient el mateix: “Xiquet, no saps com la trobo a faltar”. Avui he mirat al cel i m’ha semblat veure dos estels que brillaven més que els altres. Serà que el Joan ja ha trobat a l’Assumpció. És l’únic consol que ens queda. I amic, per la Mulassa no pateixis. Nosaltres ja li eixugarem les llàgrimes.

Déu ja és del Barça

El Xavi Esteve al costat del monument a Kubala

El Xavi Esteve al costat del monument a Kubala

Al Xavier Esteve el vaig conèixer fa 30 anys a les aules de La Salle. Ell formava part d’una nova fornada de mestres que van rejovenir una escola amb una fonda implicació ciutadana. El Xavi es va guanyar ben aviat la simpatia de l’alumnat. La seva joventut el feia molt proper a la gent. Però el millor de tot era el seu caràcter. Era una persona assequible, divertida, entusiasta, obert de bat a bat. El que en diríem, un tio collonut. I, a més, era del Barça, arrauxadament barcelonista. Un servidor, que en aquella època ja formava part d’aquesta rara avis de la periquitada, mantenia amb ell apassionades discussions esportives, fins i tot a les hores de classe. Entre logaritme i derivada, ens picàvem la cresta. Però sempre des del respecte i la comprensió, i amb el toc d’humor, de conya sana, que sempre gastava en el seus ocurrents comentaris futbolístics.

Amb els anys el vaig continuar trobat periòdicament tombant per la nostra ciutat, a la que ell estimava amb bogeria. No m’equivoco pas gaire si dic que Barça i Reus eren les seves veritables passions. I durant aquests últims anys, sempre va tenir l’atenció de seguir el meu bloc, de votar als que Enganxen, de voler formar part activa del Món de Reus. L’última vegada que hi vaig parlar va ser ara fa un any. Me’l vaig trobar pel Pallol. I em va explicar la seva malaltia. Ho va fer sense ni un punt de dramatisme, ans al contrari. Fins i tot fent broma. “Quan estic pitjor és quan em fan la químio. T’ho creuràs que l’altre dia no em vaig poder aixecar del llit? I això que feien el Barça per la tele!”. El Xavi se n’ha anat en plena maduresa vital. Tenia molt camí per recórrer, moltes classes per impartir a les aules de la universitat, i moltes victòries per celebrar del seu equip de l’ànima. Per això, coneixent-lo, n’estic segur que hores d’ara, poc després d’arribar al cel -on van totes les persones bones com ell- ja deu haver convençut a Déu de fer-se del Barça. Al Déu celestial, és clar. Perquè com deia molt bé el Xavi, l’altre Déu –el terrenal- vesteix de blaugrana i porta el 10 a l’esquena.

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

L’Hipòlit Rotondes

Hipòlit Rotondes

Això de recuperar el fil de l’anàlisi distès i desapassionat del Món de Reus no és fàcil. I més quan tothom parlar del mateix, del ressonant 9N. Un esdeveniment del que ja costa dir alguna cosa diferent o bé original. Per això l’amable lector/a em permetrà que  obviï aquest fet transcendent pel país i que em centri, en aquest volgut retorn al batec de l’actualitat, en d’altres coses petites i tendres que passen a la nostra ciutat.

Coses com la floració espontània de rotondes. No em refereixo pròpiament a una mena d’esclat primaveral en plena tardor a l’enjardinament d’aquestes arrodonides places circulars. Parlo, específicament, de la creació de noves rotondes, un floriment constructiu que dotarà la ciutat de noves interseccions circulatòries que serveixen per regular el trànsit i que dibuixen un espai d’extrema solidaritat entre conductors i vianants que de manera respectuosa –o no- van cedint-se el pas mútuament.

L’artífex d’aquest floridura  ha estat el regidor de via pública, el Mr. Increïble de la política local, l’afable Hipòlit Monseny. En una foto facilitada pel departament de premsa de l’Ajuntament, on s’explica la construcció de fins a cinc noves rotondes, se’l veu amb el seu cèlebre dit assenyalant com els operaris fan la seva feina a la zona de l’avinguda Pere el Cerimoniós. El seu dit, profusament immortalitzat en diverses notes de premsa, s’ha fet cèlebre aquesta legislatura. I així ha quedat retrat al món de Reus.

Llegint la notícia i observant la fal·lera constructiva, m’ha vingut a la memòria l’època de l’alcalde Josep Abelló. Durant la seva dilatada activitat municipal al capdavant de l’Ajuntament, el polític socialista va excel·lir per la seva fal·lera en la gestació compulsiva de places públiques. Un fet que li va valer, pel comú del poble, l’apel·latiu de Pep Places. Per la mateixa regla de tres, queda clar que aquesta tardor ha vingut al Món -al de Reus, naturalment- l’Hipòlit Rotondes. Benvingut sigui.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La il•lusió del Joan Masdéu

Les tanques il·lusionants del Francesc Vallès (ReusDiari.cat)

Les tanques il·lusionants del Francesc Vallès (ReusDiari.cat)

Ahir, a l’arribar a casa, vaig rebre una piulada d’un espècimen de la malaltada política de la ciutat valorant la sobtada aparició del candidat socialista en nombroses tanques repartides arreu del nostre paisatge urbà. “T’hi has fixat? El Vallés ja hi és! I amb il·lusió, com l’Artur Mas!” em comentava jugant amb l’eslògan il·lusionant del diputat al Congrés. La coincidència temporal és extraordinària: el candidat socialista se’ns apareix en els dies previs a les festes de l’aparició de la Mare de Déu. Però no totes les coincidències són tan festives. La programació judicial, sempre capritxosa, ha fet coincidir aquest desplegament publicitari del Francesc Vallès amb una nova desfilada als jutjats de Reus pel cas Innova. Algú al PSC haurà maleït aquest simultaneïtat.

A propòsit d’aquesta irrupció propagandística del Vallés, escrivia l’altre dia el Josep Maria Agell al seu bloc. L’Agell és un dels joves nacionalistes que va bregar en l’anterior campanya electoral a favor del candidat Pellicer. L’article atia el debat sobre el model de ciutat i el que pot acabar sent -segons el seu criteri convergent- realment il·lusionant.

Mentre m’asseia davant del televisor valorant aquests fets, i esperant l’apassionant ple extraordinari de dilluns vinent a l’Ajuntament on s’ha d’aprovar la moció de suport del món local a la convocatòria de consulta sobre el futur polític de Catalunya del 9 de novembre de 2014, vaig veure l’Avui per Demà de la Sílvia Sagalà a Canal Reus. I la locutora de veu portentosa –vestida, per cert, de festa major amb un vestit que semblava una pluja de confetti- va entrevistar al Joan Masdéu. El cantautor venia a presentar el seu últim videoclip, una nova creació dels reusencs Acid Factory que novament han demostrat el seu enorme talent amb un muntatge realment impactant, de gran efecte visual.

Escoltant l’entrevista vaig pensar que el Masdéu, amb permís dels polítics d’aquesta ciutat, és del més il·lusionant que tenim a casa nostra. Un artista que ha situat la ciutat a l’univers musical d’aquesta país i que, a més, afavoreix que gent com els Acid –i els molts artistes reusencs que surten al videoclip- puguin projectar-se també més enllà de les fronteres del Món de Reus.

Recomano l’actuació del Joan Masdéu avui al Mercadal per donar el tret a la Festa Major de Misericòrdia. I mentrestant poden fer el tastet del seu últim videoclip, la cançó “El Planeta Imaginari”, perfectament esquitxat amb l’autèntic vermut de Reus, el vermut Miró. Tot plegat una autèntica delícia.

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

Sóc #FandelSeguici

Els "nous nous" gegants negres (Laia Solanellas)

Els “nous nous” gegants negres (Laia Solanellas)

Durant aquests últims dies, he tingut l’oportunitat de revisar els impactes de la presentació dels “nous nous” gegants negres que es va fer dissabte al Mercadal. No es pensin pas que hagi patit una derrapada amb el teclat de l’ordinador. La redundància a l’escriure “nous” té una explicació lògica. Els gegants negres, els que teníem fins ara, ja eren els “nous” perquè van substituir als antics, dos exemplars peculiars que al Reus de l’època van semblar més propis d’una falla valenciana que no pas una parella “ad hoc” amb la resta d’elements gegantins. Precisament dissabte vam tenir l’oportunitat de tornar a veure els vells, que des que els fan fulminar del seguici festiu hivernen als magatzems del museu municipal.

Després de veure el resultat final, toca felicitar als de la Colla Gegantera que, amb una energia insultant on hi té molt a veure la seva incansable presidenta, l’Astrid Martín, han aconseguit un canvi de look certament reeixit. Celebrar, per tant, l’èxit de la iniciativa popular i aprofitar l’avinentesa per enviar una forta abraçada al Ramon Ferran, l’escultor que l’any 89 va crear els nous gegants negres, que deu haver observat amb complaença l’evolució estilística dels seus altres fills.

Recomano el bloc imprescindible de la fotògrafa Laia Solanellas -amiplim- que aquests dies ens regala algunes de les imatges més saboroses d’aquesta presentació, i on es pot veure la parella abillada amb els vestits dissenyats per l’inefable Josep Maria Casas del Barato que –ara que m’hi fixo- fa anys que ha perdut el seu segon cognom, en benefici de la denominació del centenari establiment familiar que regenta just davant de la Prioral. Això els hi passa a molta gent de Reus.

Per cert, un últim detall certament remarcable. L’acte de dissabte va servir, també, per homenatjar al radiofonista i geganter Joan Ramon Mestre, un dels reusencs que més i millor ha fet ballar mai a la nostra estimada Vitxeta. Una molt bona pensada de la Colla Gegantera amb el suport de la Ràdio -de Ràdio Reus naturalment- que una vegada més ha demostrat el seu històric compromís ciutadà en l’any del seu norantè aniversari.

Per tot plegat, i a les portes de les festes de Misericòrdia, avui més que mai em ve de gust dir -com recomanen els amics de Canal Reus TV- que un servidor és #fandelseguici . Amb permís -és clar, no fos cas que s’enfadés- de la meva admiradíssima Begoña Floría, la regidora de festes de l’Ajuntament de Tarragona, que darrerament ha aconseguit crear a Reus el seu propi i entusiasta club de fans amb les seves insòlites declaracions.

El gran Joan Ramon Mestre, geganter i radiofonista, homenatjat al saló de plens.

El gran Joan Ramon Mestre, geganter i radiofonista, homenatjat al saló de plens.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari