Recordant al Joan Francesch i al Xavi Esteve

Sovint diem que sempre se’n van els millors. I per desgràcia, aquest cap de setmana, he pogut confirmar aquesta fatídica màxima. Ens han deixat dos reusencs que, en àmbits diferents, van ser capaços de guanyar-se l’afecte i la simpatia dels seus conciutadans. El millor que es pot dir d’ells és que van ser bones persones i que va ser un goig gaudir de la seva amistat. La vida val la pena viure-la quan tens l’oportunitat de conèixer a gent com l’entranyable Mulassero, el Joan Francesc Bofarull, o al professor Xavi Esteve. Per ells dos, el meu homenatge sincer i volgut al Món de Reus.

Avui la Mulassa plora

Amb l'Artur Baiges al costat del Joan Francesch (Festa Major 2005)

Amb l’Artur Baiges al costat del Joan Francesch (Festa Major 2005)

Durant molts anys la imatge de la Mulassa a la nostra ciutat va estar associada a la figura del Joan Francesch Bofarull. Fins que la salut li va permetre, va ser l’encarregat d’acompanyar aquest element a la festa major, un dels més estimats del seguici. D’aquí l’apel·latiu de Mulassero que li va dedicar el comú del poble després de tants anys de guiar a la bèstia pels carrers de la ciutat. El Joan es va fer tan popular que, fins i tot, les figuretes de plom que es van fer dels elements festius van reproduir la seva figura, com si fos un apèndix de la Mulassa. Segurament seria difícil trobar una persona a Reus que fos tan fàcil d’identificar al costat d’un element d’aquestes característiques.

Però més enllà de la seva responsabilitat en el guiatge de la Mulassa, el Joan Francesch es va guanyar l’afecte de la gent gràcies a la seva immensa bonhomia. Atent i diligent amb la canalleta que s’apropaven a tocar el morro de la bèstia, sempre els hi regalava el millor dels seus somriures. Quan va néixer el nostre primer fill, l’Artur, el vam retratar al costat de tots els elements festius.  Però en el cas de la Mulassa vam tenir molt clar que calia, també, que ens acompanyés a la instantània el mateix Joan Francesch. Altrament la foto hagués resultat incomplerta.

El Joan Francesch va morir dissabte a Reus. M’ho va fer saber el capità Manaies, el Marià Gil. I d’immediat, paint la trista notícia, em va venir a la memòria el record de la seva esposa, l’Assumpció Jové. Una dona extraordinària. Una esposa i una Marassa en majúscules. Entregada en cos i ànima a la Colla Gegantera. Ara que els Negres han canviat de vestuari, recordo com ens va ajudar l’any 2000 als de la ràdio a la campanya per renovar la indumentària d’aquests gegants. Ell mai va pair la seva pèrdua. Quan em trobava i la fèiem petar, i m’interessava pel seu estat, sempre m’acabava dient el mateix: “Xiquet, no saps com la trobo a faltar”. Avui he mirat al cel i m’ha semblat veure dos estels que brillaven més que els altres. Serà que el Joan ja ha trobat a l’Assumpció. És l’únic consol que ens queda. I amic, per la Mulassa no pateixis. Nosaltres ja li eixugarem les llàgrimes.

Déu ja és del Barça

El Xavi Esteve al costat del monument a Kubala

El Xavi Esteve al costat del monument a Kubala

Al Xavier Esteve el vaig conèixer fa 30 anys a les aules de La Salle. Ell formava part d’una nova fornada de mestres que van rejovenir una escola amb una fonda implicació ciutadana. El Xavi es va guanyar ben aviat la simpatia de l’alumnat. La seva joventut el feia molt proper a la gent. Però el millor de tot era el seu caràcter. Era una persona assequible, divertida, entusiasta, obert de bat a bat. El que en diríem, un tio collonut. I, a més, era del Barça, arrauxadament barcelonista. Un servidor, que en aquella època ja formava part d’aquesta rara avis de la periquitada, mantenia amb ell apassionades discussions esportives, fins i tot a les hores de classe. Entre logaritme i derivada, ens picàvem la cresta. Però sempre des del respecte i la comprensió, i amb el toc d’humor, de conya sana, que sempre gastava en el seus ocurrents comentaris futbolístics.

Amb els anys el vaig continuar trobat periòdicament tombant per la nostra ciutat, a la que ell estimava amb bogeria. No m’equivoco pas gaire si dic que Barça i Reus eren les seves veritables passions. I durant aquests últims anys, sempre va tenir l’atenció de seguir el meu bloc, de votar als que Enganxen, de voler formar part activa del Món de Reus. L’última vegada que hi vaig parlar va ser ara fa un any. Me’l vaig trobar pel Pallol. I em va explicar la seva malaltia. Ho va fer sense ni un punt de dramatisme, ans al contrari. Fins i tot fent broma. “Quan estic pitjor és quan em fan la químio. T’ho creuràs que l’altre dia no em vaig poder aixecar del llit? I això que feien el Barça per la tele!”. El Xavi se n’ha anat en plena maduresa vital. Tenia molt camí per recórrer, moltes classes per impartir a les aules de la universitat, i moltes victòries per celebrar del seu equip de l’ànima. Per això, coneixent-lo, n’estic segur que hores d’ara, poc després d’arribar al cel -on van totes les persones bones com ell- ja deu haver convençut a Déu de fer-se del Barça. Al Déu celestial, és clar. Perquè com deia molt bé el Xavi, l’altre Déu –el terrenal- vesteix de blaugrana i porta el 10 a l’esquena.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’Hipòlit Rotondes

Hipòlit Rotondes

Això de recuperar el fil de l’anàlisi distès i desapassionat del Món de Reus no és fàcil. I més quan tothom parlar del mateix, del ressonant 9N. Un esdeveniment del que ja costa dir alguna cosa diferent o bé original. Per això l’amable lector/a em permetrà que  obviï aquest fet transcendent pel país i que em centri, en aquest volgut retorn al batec de l’actualitat, en d’altres coses petites i tendres que passen a la nostra ciutat.

Coses com la floració espontània de rotondes. No em refereixo pròpiament a una mena d’esclat primaveral en plena tardor a l’enjardinament d’aquestes arrodonides places circulars. Parlo, específicament, de la creació de noves rotondes, un floriment constructiu que dotarà la ciutat de noves interseccions circulatòries que serveixen per regular el trànsit i que dibuixen un espai d’extrema solidaritat entre conductors i vianants que de manera respectuosa –o no- van cedint-se el pas mútuament.

L’artífex d’aquest floridura  ha estat el regidor de via pública, el Mr. Increïble de la política local, l’afable Hipòlit Monseny. En una foto facilitada pel departament de premsa de l’Ajuntament, on s’explica la construcció de fins a cinc noves rotondes, se’l veu amb el seu cèlebre dit assenyalant com els operaris fan la seva feina a la zona de l’avinguda Pere el Cerimoniós. El seu dit, profusament immortalitzat en diverses notes de premsa, s’ha fet cèlebre aquesta legislatura. I així ha quedat retrat al món de Reus.

Llegint la notícia i observant la fal·lera constructiva, m’ha vingut a la memòria l’època de l’alcalde Josep Abelló. Durant la seva dilatada activitat municipal al capdavant de l’Ajuntament, el polític socialista va excel·lir per la seva fal·lera en la gestació compulsiva de places públiques. Un fet que li va valer, pel comú del poble, l’apel·latiu de Pep Places. Per la mateixa regla de tres, queda clar que aquesta tardor ha vingut al Món -al de Reus, naturalment- l’Hipòlit Rotondes. Benvingut sigui.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La il•lusió del Joan Masdéu

Les tanques il·lusionants del Francesc Vallès (ReusDiari.cat)

Les tanques il·lusionants del Francesc Vallès (ReusDiari.cat)

Ahir, a l’arribar a casa, vaig rebre una piulada d’un espècimen de la malaltada política de la ciutat valorant la sobtada aparició del candidat socialista en nombroses tanques repartides arreu del nostre paisatge urbà. “T’hi has fixat? El Vallés ja hi és! I amb il·lusió, com l’Artur Mas!” em comentava jugant amb l’eslògan il·lusionant del diputat al Congrés. La coincidència temporal és extraordinària: el candidat socialista se’ns apareix en els dies previs a les festes de l’aparició de la Mare de Déu. Però no totes les coincidències són tan festives. La programació judicial, sempre capritxosa, ha fet coincidir aquest desplegament publicitari del Francesc Vallès amb una nova desfilada als jutjats de Reus pel cas Innova. Algú al PSC haurà maleït aquest simultaneïtat.

A propòsit d’aquesta irrupció propagandística del Vallés, escrivia l’altre dia el Josep Maria Agell al seu bloc. L’Agell és un dels joves nacionalistes que va bregar en l’anterior campanya electoral a favor del candidat Pellicer. L’article atia el debat sobre el model de ciutat i el que pot acabar sent -segons el seu criteri convergent- realment il·lusionant.

Mentre m’asseia davant del televisor valorant aquests fets, i esperant l’apassionant ple extraordinari de dilluns vinent a l’Ajuntament on s’ha d’aprovar la moció de suport del món local a la convocatòria de consulta sobre el futur polític de Catalunya del 9 de novembre de 2014, vaig veure l’Avui per Demà de la Sílvia Sagalà a Canal Reus. I la locutora de veu portentosa –vestida, per cert, de festa major amb un vestit que semblava una pluja de confetti- va entrevistar al Joan Masdéu. El cantautor venia a presentar el seu últim videoclip, una nova creació dels reusencs Acid Factory que novament han demostrat el seu enorme talent amb un muntatge realment impactant, de gran efecte visual.

Escoltant l’entrevista vaig pensar que el Masdéu, amb permís dels polítics d’aquesta ciutat, és del més il·lusionant que tenim a casa nostra. Un artista que ha situat la ciutat a l’univers musical d’aquesta país i que, a més, afavoreix que gent com els Acid –i els molts artistes reusencs que surten al videoclip- puguin projectar-se també més enllà de les fronteres del Món de Reus.

Recomano l’actuació del Joan Masdéu avui al Mercadal per donar el tret a la Festa Major de Misericòrdia. I mentrestant poden fer el tastet del seu últim videoclip, la cançó “El Planeta Imaginari”, perfectament esquitxat amb l’autèntic vermut de Reus, el vermut Miró. Tot plegat una autèntica delícia.

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

Sóc #FandelSeguici

Els "nous nous" gegants negres (Laia Solanellas)

Els “nous nous” gegants negres (Laia Solanellas)

Durant aquests últims dies, he tingut l’oportunitat de revisar els impactes de la presentació dels “nous nous” gegants negres que es va fer dissabte al Mercadal. No es pensin pas que hagi patit una derrapada amb el teclat de l’ordinador. La redundància a l’escriure “nous” té una explicació lògica. Els gegants negres, els que teníem fins ara, ja eren els “nous” perquè van substituir als antics, dos exemplars peculiars que al Reus de l’època van semblar més propis d’una falla valenciana que no pas una parella “ad hoc” amb la resta d’elements gegantins. Precisament dissabte vam tenir l’oportunitat de tornar a veure els vells, que des que els fan fulminar del seguici festiu hivernen als magatzems del museu municipal.

Després de veure el resultat final, toca felicitar als de la Colla Gegantera que, amb una energia insultant on hi té molt a veure la seva incansable presidenta, l’Astrid Martín, han aconseguit un canvi de look certament reeixit. Celebrar, per tant, l’èxit de la iniciativa popular i aprofitar l’avinentesa per enviar una forta abraçada al Ramon Ferran, l’escultor que l’any 89 va crear els nous gegants negres, que deu haver observat amb complaença l’evolució estilística dels seus altres fills.

Recomano el bloc imprescindible de la fotògrafa Laia Solanellas -amiplim- que aquests dies ens regala algunes de les imatges més saboroses d’aquesta presentació, i on es pot veure la parella abillada amb els vestits dissenyats per l’inefable Josep Maria Casas del Barato que –ara que m’hi fixo- fa anys que ha perdut el seu segon cognom, en benefici de la denominació del centenari establiment familiar que regenta just davant de la Prioral. Això els hi passa a molta gent de Reus.

Per cert, un últim detall certament remarcable. L’acte de dissabte va servir, també, per homenatjar al radiofonista i geganter Joan Ramon Mestre, un dels reusencs que més i millor ha fet ballar mai a la nostra estimada Vitxeta. Una molt bona pensada de la Colla Gegantera amb el suport de la Ràdio -de Ràdio Reus naturalment- que una vegada més ha demostrat el seu històric compromís ciutadà en l’any del seu norantè aniversari.

Per tot plegat, i a les portes de les festes de Misericòrdia, avui més que mai em ve de gust dir -com recomanen els amics de Canal Reus TV- que un servidor és #fandelseguici . Amb permís -és clar, no fos cas que s’enfadés- de la meva admiradíssima Begoña Floría, la regidora de festes de l’Ajuntament de Tarragona, que darrerament ha aconseguit crear a Reus el seu propi i entusiasta club de fans amb les seves insòlites declaracions.

El gran Joan Ramon Mestre, geganter i radiofonista, homenatjat al saló de plens.

El gran Joan Ramon Mestre, geganter i radiofonista, homenatjat al saló de plens.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

En la mort d’un periodista

rafa villa2.jpg

Tenia previst començar aquesta temporada del Món de Reus fent un somriure a la vida, a la il·lusió, a l’humor i a la fantasia que és, al cap i a la fi, el que dóna sentit a aquest bloc. Però, dissabte al migdia, aquest propòsit es va fer miques després del missatge del meu amic Isaac Albesa que em comunicava la mort del periodista reusenc Rafel Villa. L’impacte va ser de consideració. A la tarda mateix,  el gran Jaume Garcia publicava un obituari acuradíssim que han reproduït diversos mitjans de comunicació. “En Rafa va ser un periodista honest, valent, amb un caràcter fort i decidit i un amic lleial”, escrivia el Jaume fruit de tants anys de coneixença. Ambdós van conviure professionalment al Diari de Tarragona, i ningú millor que ell per perfilar el retrat d’un autèntic periodista de trinxera. Una persona discreta, senzilla, que va practicar un periodisme precís i  rigorós. Una manera de fer que va merèixer la consideració de tots els que vam tenir l’oportunitat de tractar-lo.

Al Rafa feia molt anys que el coneixia. Especialment com a company de professió. Però abans ja havia tingut l’oportunitat de descobrir els seus articles com a lector. A casa rebíem cada setmana el Reus Setmanari de la ciutat. I en l’última etapa d’aquesta publicació, sota la direcció del Pere Sagristà, el Rafa hi va començar a col·laborar de manera periòdica. Aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de repassar alguns dels seus articles, publicats a l’equador dels vuitanta. Així, el 1985 feia una entrevista al regidor que tenia les competències de turisme a l’època, el Jaume Asens, que titulava: “Reus no és turística….encara”. Aquest “encara” va ser premonitori veient el pol d’atracció que ha esdevingut la ciutat durant els últims anys en aquest àmbit. O un altre reportatge sobre el barri Sant Josep Obrer amb un títol també impactant: “Una bomba de rellotgeria que ningú gosa desactivar”. Trenta anys després el barri s’ha transformat de dalt baix, amb un entorn privilegiat que s’ha convertit en el nou eixample sanitari i universitari de la ciutat.

Rellegint aquests primers articles del Rafa, i valorant la seva dilatada trajectòria periodística vinculada molt estretament a la ciutat, m’he preguntat com pot ser que un professional amb el seu bagatge no estès en actiu. O -el que és el mateix- com pot ser que els mitjans de comunicació hagin prescindit, en la seva immensa majoria, de periodistes de la seva experiència, que aporten la necessària dosi de memòria històrica a qualsevol redacció d’informatius. Un pòsit molt necessari per poder  contextualitzar degudament les notícies de la nostra ciutat. Puc imaginar-me la resposta que em donarien els que diuen entendre-hi. Però m’estimo més no sentir-la perquè m’indignaria encara més. I al cap i a la fi, l’únic realment important avui dilluns, en el dia del seu comiat, és recordar a un periodista de pedra picada com el Rafa Villa. En pau reposi.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

El bolero del Pouget

El Pouget amb caçadora vermella

El Pouget amb caçadora vermella

Volgudament m’he mantingut al marge, durant les últimes setmanes, de l’actualitat política del Món de Reus. Així m’ho va recomanar el meu metge. Una sobredosi d’aquest beuratge embriagador pot acabar generant alteracions gravíssimes en qualsevol organisme.

Però aquest cap de setmana he decidit fer una excepció. Ha estat al conèixer la confirmació pública d’un secret a veus: l’adéu del Jordi Pouget d’ARA REUS. Em sap greu l’enrenou. Pel Pouget i pel Cervera. Ambdues persones em mereixen la màxima consideració pel seu innegable compromís social a la recerca constant d’una millor qualitat de vida pels seus convilatans. I queda clar que aquest últim episodi no deu ser gaire fàcil de pair, ni per l’un ni per l’altre.

La política ja les té aquestes coses. Que li preguntin al Josep Machado que ja sap com les gasta l’ínclit Pouget. Però en el cas d’ARA REUS semblava una altra cosa, especialment si recordem aquells dies de vi i roses de la cèlebre campanya del #Reus22m. Sembla mentida com es pot acabar girant la truita. En aquella època al Pouget el veies per tot arreu, demanant el vot pel seu cap de llista. Qui no recorda el dia que es va envoltar de brasileres, amb aquelles corbes de vertigen (les de les brasileres, és clar) i repartint ell solet multitud d’octavetes propagandístiques al crit de “honradesa, honradesa!”.

Ja ho veuen, Pouget va entrar a ritme de samba al panorama polític local i marxa (de moment) a ritme de bolero, trist i passional, fruit del desamor amb el partit que ell va ajudar a forjar del no res. I ara, què farà el Poguet?, es preguntaran vostès. Costa creure que es quedi a casa, i menys a les portes d’una altra campanya –la del 2015- que promet emocions fortes. Per això estic convençut que el tornarem a veure, sentir i ballar. Friso per saber quin ritme tria per tornar-hi. Ves que no el veiem –de Nou- a ritme de rock perquè com s’acostuma a dir, els vells roquers –com el mateix Pouget- no moren mai.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Un Plim viatger

El Plim del @JoanMasdeuReus a Port Aventura

El Plim del @JoanMasdeuReus a Port Aventura

Dins del panorama ric i generós de piuladors compulsius del Món de Reus, fa temps que em fa partícip dels seus missatges el @JoanMasdeuReus (no confondre amb el cantant Joan Masdéu, que al twitter es fa conèixer amb l’identificador @JoanMasdeu). El Masdeu que avui ens ocupa s’ha especialitzat en enviar a la xarxa instantànies de paisatges naturals realment paradisíacs. Les imatges són una invitació sincera a reposar el cos i l’esperit contemplant allò que ens envolta i que, de vegades, el constant brogit urbanita del dia a dia no ens permet observar amb la deguda calma.

Al marge dels paisatges en qüestió, el Joan Masdeu de Reus ha volgut anar més enllà traient a passejar una ampolla de Plim com a testimoni d’aquestes visites encisadores. Com s’hi fossin aquelles imatges de postal de la cèlebre pel·lícula Amelie on un follet de jardí viatjava per tot el món, aquesta peça de col·leccionista de la genuïna fantasia de fruites ens ensenya alguns dels indrets que visita. Fins ara l’hem vist passejant per Reus, fent excursions pel Priorat, atrevint-se amb el Camino de Santiago o pujant a Prades entre d’altres destinacions fascinants. Vaja, que l’ampolla en qüestió no s’està mai quieta gràcies a l’esperit reivindicatiu del seu mentor que el passat mes de gener va enviar aquesta piulada premonitòria: “A mi no m’agradaria que em canviessin el nom, doncs crec que al PLIM tampoc. Cada dijous el recordaré, bon dia!!”. Doncs l’ha recordat tot viatjant.

La iniciativa del @JoanMasdeuReus és d’aquelles que només se li podien ocórrer a un ganxet i serveixen per mantenir viu l’esperit d’un Plim que ens refresca l’estiu amb aquestes imatges que conviden a sortir, passejar i viure el món de Reus i el de més enllà. Que per molt de temps puguem gaudir d’aquestes postals de dolçor suprema que mantenen inalterable el record de la nostre beguda nacional.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari