L’elenc d’ARA REUS

El Jordi Cervera deu pensar que el que funciona val més no tocar-ho. Per això el líder d’ARA REUS ha decidit convertir la bombonera de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia al raval de Robuster en l’escenari talismà del seu partit. Si en la inoblidable campanya del #reus22m l’escenari del Gremi dels Pagesos va ser l’epicentre dels seus grans mítings electorals, dijous passat va decidir tornar al seu teatre dels somnis per celebrar el primer aniversari de l’ascens al regne dels cels -és a dir, a l’Ajuntament- del seu partit.

Va ser una nit d’impactes. I el primer el vaig patir només arribar. Em vaig trobar, amb tota la seva immensitat, a l’Ariel Santamaría. Sí, ho han llegit bé. L’extraordinari, únic i certament irrepetible líder de la CORI abandonava la seva volguda letargia per aparèixer a l’acte d’ARA REUS. Més d’un li va preguntar si era l’últim fitxatge mediàtic del Cervera. “Ni pensar-ho! De moment estic al marge de l’activitat política. Jo el que volia era que el Pérez deixés de ser alcalde. I per tant ja he aconseguit el meu objectiu” va respondre amb vehemència tot dirigint-se a la filera d’autoritats on tenia butaca reservada. Al Santamaría el van acomodar al costat de distingits convidats. Hi havia el president del Círcol, l’oftalmòleg Francesc Gras (Gras II al Món de Reus). I també el president de Foment, el Joan Roig –vella glòria del futbol lasalià-. Em va sobtar la presència al seu costat de l’advocat tarragoní Francesc Ferrer. Aquest lletrat va adquirir certa notorietat al dimitir del seu càrrec de síndic de greuges de la Imperial després d’un sonat estira i arronsa amb l’alcalde Ballesteros que li demanava que plegués per un afer d’incompatibilitats.  

L’acte es va iniciar amb un vídeo amb música de Coldplay recordant la històrica campanya electoral d’ara fa un any, esquitxat amb imatges d’aquests últims 12 mesos d’activitat municipal. Un treball del cap de comunicació d’ARA REUS, el Dani Rubio. De fet el personatge animat que amenitzava el vídeo –una mena de Míster Proper baix de forma- tenia la veu del Dani, el que demostra la polivalència de l’ínclit relacions públiques. Rubio es va encarregar de fer les presentacions. Se’l veia còmode movent-se sobre l’escenari, amunt i avall, amb el micro a les mans. Amb aquell domini de l’escena vaig arribar a pensar que s’arrencaria a cantar un bolero amb dedicatòria al seu cap de files. “Si tu me dices ven, Cervera, lo dejo todo” es podria titular. Però el Dani no estava per cançons. I mesurant molt bé les paraules es va encarregar d’anar descobrint l’elenc d’ARA REUS. Un seguit d’actors de la política municipal que tenen perfectament definit el seu paper. Lluny del lideratge únic i absolut de la majoria de partits, a la formació municipalista el protagonisme és compartit amb una sèrie de referents que tenen acotada al mil·límetre la seva parcel·la d’actuació. Un collage mediàtic que dóna encara més singularitat a un partit prou singular.

El primer en saltar a l’escenari va ser el Jordi Poguet. Estava eufòric. Gairebé levitava. Que lluny queden aquelles batusses amb el Josep Machado. Ara tot són dies de vins i roses. Després va aparèixer la regidora Cori Fargas. Estava esplèndida. Amb un sinuós vestit vermell, va fer una de les millors intervencions de la nit. En la forma i en el fons. I em va sorprendre agradablement. No s’ha prodigat gaire durant aquests mesos i la seva exposició va ser correctíssima, amb una dicció nítida i amb un discurs en positiu, molt constructiu.  De fet tampoc ens ha de sorprendre la seva manera de fer atenent que és la filla del gran Josep Maria Fargas, que també era a la sala. Per cert, a l’excel·lent crònica de l’acte publicada l’endemà al Diari, i signada per l’eficient Gras III, vaig trobar-me un peu de foto dels que fan època. “El líder de ARA REUS, Jordi Cervera, y la número dos del partido, Cori Vidal, ayer durant el acto”. Algú havia confós el nom de la Cori Fargas amb el de l’esposa de l’alcalde i dona forta de CDC a Reus. A més d’un li devia agafar alguna cosa.

Però tornem a l’acte. Després va arribar el torn del Jordi Cervera. En un míting clàssic d’un partit clàssic, el cap de llista tancaria les intervencions. Però ARA REUS és diferent. I Cervera va sortir a l’equador de la conferència per deixar anar un discurs que traspuava ciutat pels quatre costats. Se’l veia ferm. Ha guanyat en seguretat, la que li atorguen els dos regidors aconseguits en un temps rècord. Si no fos perquè l’Hipòlit Monseny s’ha guanyat l’apel·latiu amb escreix, al Cervera també se’l podria definir com l’autèntic “Míster Increïble” de la Política Local. Li va com anell al dit.

Darrera seu va fer acte de presència l’Enric Bosch. És el “controller” de les finances municipals amb el maillot de l’ARA REUS. Un senyor discret, que sembla que no hi sigui. Però noi, quan agafa els números i la calculadora no hi ha balanç ni pressupost municipal que se li resisteixi. La seva va ser una exposició feixuga, un pèl espessa. No és pas un retret. Atenent com estan les coses a nivell comptable, ni el millor economista del món podria aixecar l’ànim del respectable. És el que hi ha.

I finalment, a la recta final, va arribar l’espectacle. No, no es pensin pas que traguessin a passejar a les cèlebres brasileres que el Cervera va fer circular l’últim dia de campanya del #reus22m. En aquesta ocasió l’espectacle el van posar els “fabulosos” d’ARA REUS. D’entrada un rejovenit Josep Maria Pujol que a l’entrar al teatre, recordant els seus cèlebres saltirons al jutjat el dia de la validació del segon regidor, em va dir “jo si convé faig el pi”. D’equilibris no en va fer, però va demostrar certa capacitat pel “monologuisme” especialment al comparar l’Ajuntament heretat de l’antic equip de govern amb una pel·lícula de culte titulada “Resacón en las Vegas”. M’estalviaré els detalls per qüestions òbvies. Però Pujol, tot i el seu innegable “savoir-faire”, va acabar fent de teloner de l’autèntic crack de la nit. Per cloure l’acte va aparèixer novament el Pouget. Ara bé, lluny del to emotiu i paternalista del començament i potser embalat per tantes emocions, el president d’ARA REUS es va deixar anar. I va regalar a la concurrència una de les frases que passarà als annals de la història de la política local. “Els que governen porten els calçotets bruts. I sabeu per què? Doncs molt senzill, perquè estan cagats!”. Impactant. Ni el Jordi Basté del Polònia tindria prou adjectius per qualificar aquesta sonora intervenció. Queda clar que un any després l’èxtasi a l’ARA REUS encara dura. I és que amb aquest elenc qualsevol cosa és possible.

Any I després de Pérez

Pérez entre Gibert i Menduiña. I el Mas (el vi) al davant. (Foto A.Tapias)

Dimarts a la nit aquests malalts de twitter i de política local que es fan dir #fila0 van programar una nova sessió d’anàlisi al coquetó restaurant de cal Tastets, al carrer de Sant Llorenç. Aprofitant l’efemèride del dia, el primer aniversari de les eleccions del #reus22m, van decidir convidar a un dels protagonistes d’aquella inoblidable nit del maig de 2011. Possiblement el que amb més amargor i tristesa va viure una jornada electoral que va posar fi als 32 anys ininterromputs de govern socialista a la ciutat. Em refereixo, naturalment, a l’exalcalde Lluís Miquel Pérez. “Ha estat dur, però després d’un any es pot dir que ho he superat. Faig una vida completament normal. Ara mateix vinc del tros de plegar enciams i cebes”. Vaig trobar molt il·lustratiu aquest detall de les cebes. Ara quan les deu tallar a casa per fer el sofregit, Pérez –com tothom- deu plorar per culpa del sofre d’aquesta popular liliàcia.  Unes llàgrimes, però, que res tenen a veure amb les que va vessar públicament, amb llums i taquígrafs, la nit de les eleccions. Fa només 12 mesos de tot allò. Però segons com sembla que hagi passat una eternitat.

A cal Tastets s’hi va aplegar el bo i millor del #fila0. Prenguin nota: el Plimcat Artiga, el compromès Lluís Pallejà, el riudomenc Salvador Mestre, la gran Núria Valls, l’Àcid Fernández, el consultor Menduiña, l’irreductible Gibert, la domadora Torrents, el locutor-actor Càmara, la bèstia Ramos-Salvat, l’Àngel Pérez Raonia , el  Gras III, els republicans Pitarch i Llambrich, el Piñol catalanista, l’incompatible Pepe Jofré i el #novullpagar Xavi Moncusí. S’ensorra l’edifici i d’una revolada desapareix el més enginyós, divertit, ocurrent, profund i contundent del Món del Twitter reusenc. Per contundent cal entendre –per exemple- la mala bava que gastava l’Anton Tapias, també present. Volgudament assegut just davant de Pérez, el vell malvat es devia pensar que era en una atracció de fira fent punteria per intentar fer caure al ninot. El seu assetjament despietat va arribar a incomodar als presents. I, la veritat, potser no tocava tanta bel·ligerància atenent que Pérez era el convidat. Però bé, al Tapias a aquestes alçades ja no el canviarem.

Però anem al discurs de Pérez. Formalment va ser l’habitual. Gastava aquell ritme propi del vell professor, amb explicacions llarguíssimes que en ocasions eren difícils de seguir. Especialment a quarts de dotze de la nit, amb l’àpat consumit i quan els de cal Tastets van treure a escena uns xarrups de gintònic que els assistents van consumir amb fruïció. “És gat vell. Allarga el discurs per controlar el tempo de les preguntes” piulava el Gibert per explicar la tàctica que Pérez utilitzava en les respostes “Per què vam perdre? Doncs perquè vam pagar el peatge de la crisi econòmica. I els socialistes, a més, estem més vistos que la Monyos” va argumentar l’exalcalde intentant trobar una lògica a la desfeta. “Durant l’últim període vam arribar a fer inversions per valor de 480 milions d’euros. Però ens vam allunyar de la gent, perquè al final estàs per altres coses” va reconèixer sense embuts.

I en aquest punt va començar, com molt bé va descriure l’Angel Pérez, el primer partit de tennis entre Tapias i Pérez. Llambrich –també ocurrent- el va definir com un “ping-pong dialèctic”. El vell malvat va preguntar per la petició que l’exalcalde Llevat va fer al Diari de Tarragona demanant la medalla d’or de la ciutat per l’últim alcalde socialista. “Jo no em mereixo la medalla. El sol fet d’haver estat alcalde ja és un honor prou elevat. Ara bé, jo d’aquest govern que hi ha ara no la voldria mai la medalla d’or de la ciutat”. Però després d’aquest incís, la conversa va derivar cap a qüestions nacionals. Gibert i Mestre -independentistes recalcitrants- van conduir el debat cap al seu terreny, parlant de qüestions sobiranistes que -diria- no eren de l’interès del gruix dels assistents. “Sempre que hi ha hagut alguna oportunitat de proclamar la independència, els mateixos independentistes han estats els primers que s’han cagat els calçotets” va dir Pérez descrivint de manera gràfica l’actitud d’alguns d’aquests que es proclamen obertament sobiranistes. Ignoro si algun dels presents –amb això dels calçotets- es va donar per al·ludit.   Però per sort, un Pepe Jofré a la seva salsa, va reconduir la conversa cap a temes més locals. “Perdoneu, però jo sóc més de SÁLVAME que no pas dels DEBATES de la 2 (la referència al debat de Gibert, Mestre i companyia va ser demolidora). Jo el que voldria saber és una cosa. Amb el temps que ha passat, com valores tota la polèmica amb l’Eduard Ortiz?”. L’exalcalde no va defugir la pregunta. Diria que fins i tot tenia ganes de parlar-ne. “Molts i molts anys d’amistat s’han trencat per una situació que considero que ha estat excessiva. Ortiz tenia clar que plegaria el dia que plegués jo. Però no va entendre l’oferiment que li vaig fer d’ocupar un lloc a la llista –el 8 per exemple- que sense ser principal li permetia seguir de regidor. I s’ho va prendre desmesuradament malament”.

Però Ortiz ja és història a l’Ajuntament. I algú va preguntar pel futur polític del dofí que Pérez va voler projectar ara fa un any. Un Jordi Lamas que sembla haver caigut en desgràcia. L’exalcalde, en canvi, li va riure totes les gràcies. “Políticament Lamas serà el que ell vulgui. Té la intel·ligència suficient per ser el que ell vulgui. Tot és qüestió que s’ho proposi”. També va sortir el cèlebre debat a la SER del primer dia de campanya. El del “plantxasso” i “l’I like”. “Em vaig equivocar. Ho vaig reconèixer alhores i també ho faig ara. Però vaig ser víctima d’un discurs pervers que utilitza l’argument de la immigració amb finalitats electoralistes”. I també vam parlar de l’Ariel. “Potser sí que em vaig obsessionar massa amb ell. No ho nego. Però el respecte a la institució està per damunt de tot. I jo no podia tolerar segons quines conductes que posaven en perill la dignitat de l’Ajuntament.” I Pellicer? què en pensa Pérez un any després de l’actual alcalde? De fet de manera directa, citant-lo, s’hi va referir ben poques vegades. O potser cap. “Jo el que no puc entendre és que governin amb el PP” va apuntar en una ocasió. Fins i tot va afirmar que una bona solució per allunyar als populars del govern hagués estat “un pacte entre CiU i PSC. La ciutadania l’hauria entès”. Però al final s’hi va referir a Pellicer. I ho va fer a partir de la pregunta d’un dels assistents. “Què fa més mal, perdre l’alcaldia o perdre-la davant d’un rival com Pellicer?”. A l’exalcalde li va costar respondre. S’ho va rumiar uns segons. I al final va disparar. “He de reconèixer que posats a perdre, m’hagués agradat més fer-ho davant d’un rival de més nivell”. Se li va entendre tot.

I així es va acabar el #fila0. Oficialment. Perquè Pérez va continuar la sessió fent-la petar fins altes hores de la matinada a l’exterior del local, en una d’aquestes terrasses que el govern municipal ha fet aflorar com bolets per tota la ciutat. Va ser l’última imatge d’un exalcalde que –com deia al principi- ha recuperat la normalitat, que es dedica a plantar cebes al tros i que no voldrà mai que l’actual govern li concedeixi cap medalla. Tampoc cal que pateixi gaire. Queda clar que a l’Ajuntament ningú s’ho deu haver plantejat mai això de la medalla d’or o de palla. Que li preguntin al Tapias.

El cartell de la Festa Major

Pere Prats i Joaquim Sorio amb el cartell

La festa major de Reus sempre ha generat debat. I aquest evidència és la millor demostració de la profunda estima que la nostra gent li professa a la gran celebració ciutadana. El dia que no es critiqui el programa, el cartell o el pentinat de la Vitxeta voldrà dir que alguna cosa falla. Alguna cosa grossa. Perquè la disputa i la controvèrsia ens demostren que la festa és viva, que ens ocupa i ens preocupa amb tot el que això implica.

D’aquí que no em sorprengués gens ni mica l’allau d’opinions que es va produir a la xarxa ahir al matí coincidint amb la presentació del cartell de Sant Pere  que es feia a l’Ajuntament. El Twitter ja ho té això. La reacció de l’informat supera al mateix informador que, després d’enviar el primer impacte en 140 caràcters, no té prou capacitat de desenvolupar la notícia en la seva totalitat davant de la immediatesa de la rèplica. Mentre el Pere Prats Sobrepere –l’autor del cartell d’enguany- encara no havia badat boca explicant la seva obra, ja n’hi havia amb la destral esmolada esbudellant-lo pel twitter. Un espectacle certament poc edificant.

Abans d’entrar en matèria i d’analitzar el cartell pròpiament, em permetran una confessió ben sincera. Per mi el Pere Prats és un referent. Com ahir em deia un bon amic “Jo sóc del Pere Prats”. Es tracta d’un dels ninotaires més prolífics del nostre temps. I a més és de Reus. Amb la pedagoga Maria Àngels Ollé va formar un equip de treball magnífic, que ens va deixar una col·lecció cabdal, un material pedagògic que encara ara utilitzen les escoles d’aquest país. EM refereixo a l’A poc a poc, una sèrie de llibrets que han servit a més d’una generació de catalanes i catalans per aprendre a llegir. No és poca cosa.

Prats ha desenvolupat el gruix de la seva trajectòria professional a Barcelona, en mitjans plenament consolidats. Però sovint ha tingut atencions per la gent del seu poble. A Reus, sempre de manera desinteressada, ens ha regalat alguns logos que formen part de l’imaginari local com pot ser el de l’Escola Mowgli, el del Cine Club del Centre de Lectura o el de la Colla Sardanista Rosa de Reus entre d’altres. Sovint es diu que un bon logo és aquell que manté la seva vigència malgrat el pas dels anys. Els exemples citats en són la millor demostració de l’encert del seu creador.

Però el Pere no només és un bon artista. Es tracta d’una persona excepcional, atenta, lliurada als altres amb una generositat extrema. Ens ho ha demostrat en multitud d’ocasions. I fruit d’aquest caràcter tan definit sorgeix el cartell de la Festa Major. Un cartell que vist així, a primer cop d’ull, és un retrat fidelíssim de la seva immensa personalitat. Un devessall de colors, d’imatges, d’emocions i sensacions. Com el mateix Pere. Un collage que no deix indiferent a ningú i que ha sorprès absolutament a tothom, fins i tot als qui hem seguit la seva trajectòria amb atenció. Els artistes ja ho tenen això. I de fet és aquesta capacitat d’impacte el que els manté vius.

Hores d’ara encara estic madurant el cartell. El mateix Prats ho recomanava ahir durant la presentació. És un cartell amb tantes lectures que requereix de diverses observacions. Potser aquest és el fet que més sobta de la creació de l’artista. Els dibuixos del Pere, els que ens ha regalat tota la vida, són tan senzills en el traç que -precisament- és aquesta simplicitat el que els converteix en extraordinaris. D’aquí que l’obra desconcerti i que faci necessari aquest exercici que reclama l’autor, el de madurar la creació per interpretar la seva realitat polièdrica.

En aquest debat totes les opinions són respectables. Però cal mesurar el to de la crítica. N’hi ha que des del més profund desconeixement s’han atrevit a qüestionar fins i tot la talla professional del seu autor. Una constatació que demostra que en aquest món –en el de Reus també- no hi ha res més trist que la ignorància. Tant de bo tot aquest debat al voltant del cartell serveixi per descobrir i redescobrir la figura del Pere Prats. I si realment no ens agrada la seva obra, tampoc passa res. Com cantava el gran Serrat, “contra gustos no hi ha disputes”. I més quan es tracta d’analitzar la nostra Festa Major, la de tots.

Un any del #reus22m a la ràdio

Es veia venir. La imminent efemèride del primer aniversari del #reus22m era un caramel massa dolç per deixar-lo escapar. I per això el locutor-estrella de Ràdio Reus, l’ínclit Jordi Cartanyà, va decidir programar ahir al migdia una sessió de balanç amb tres psicoanalistes de l’actualitat del Món de Reus. I quins psicoanalistes! D’entrada l’advocat Eduard Ortiz que sembla que ja tingui cicatritzades les ferides de la cèlebre ganivetada d’ara fa un any. Durant el programa en cap moment va treure a escena el nom de Lluís Miquel Pérez. Bon senyal. També hi havia un altre advocat, el  Lluís Gibert. Queda clar que a  “l’irreductible” els mitjans se’ls rifen. Ahir l’articulista i opinador revelació dels Premis Enganxen va fer doblet, visitant a primera hora la cuina del Jordi Escoda -feliçment retornat a les ones després d’uns dies d’absència- i al migdia actuant a l’escenari del locutor-estrella. I tancant la terna de tertulians hi havia l’empresari “juganer” Tomàs Barberà. Això de “juganer” cal entendre-ho en el doble sentit: d’una banda pel sector on es mou la seva empresa, i de l’altra per com li agrada jugar  fent ciutat. Barberà té Reus com un nen el Lego: fa i desfà imaginant com serà la millor ciutat del món, la seva, la nostra.

Però abans d’entrar en matèria, Cartanyà va donar pas al reconegut cinèfil Joan Ramon Mestre a qui va vestir de Mr.Chips –el cèlebre professor interpretat al cel·luloide per Peter O’Toole- per posar nota a la gestió municipal. “Mr.Mestre Chips” es va ajudar d’alguns avaluadors de reconegut prestigi. Per exemple, el Jaume Amenòs del Bravium i el Valentín Rodríguez de la FAVR que van posar –respectivament- un 8 i un 7 a la gestió de l’equip de govern. A l’altre costat de la balança cal situar les puntuacions menys folgades del Joan Ciurana de l’Orfeó  o del Bartolomé Pluma de la Urbanització Blancafort. Aquest últim va posar un tres “sent generosos”. Vaig trobar interessant el seu matís. Si no ho arriba a ser de generós m’esgarrifo amb la puntuació final.

Amb les notes de referència, Cartanyà va començar la tertúlia demanant el mateix exercici als convidats. “Jo suspens. Espero que més endavant puguin aprovar. Però ara mateix suspens i prou” va dir un Ortiz contundent. Barberà va fer un regat a la pregunta que ni el Ronaldinho en els seus bon temps. “No em facin posar notes que no tinc cap experiència en aquest sentit”. Gibert, en canvi, ja havia fet punxa al llapis i venia amb ganes. “Un suspens contundent, un dos!” va deixar anar l’irreductible.

I feta la puntuació, calia passar a la sessió d’avaluació. I Ortiz va seguir amb la tònica habitual. “Estem com ara fa un any, no s’han bellugat les coses. Ningú ens pot dir que s’hagi fet alguna cosa. No hi ha cap millora.” Barberà intentava mitigar tanta crítica. “Els dos advocats que tinc al costat saben que es difícil gestionar una herència. I més quan l’herència és la que és. A l’Ajuntament tenim les persones suficients per fer una bona gestió. Però el balanç s’ha de fer a l’acabar els 4 anys de legislatura i no només en els 365 primers dies.” Però Gibert no es va deixar estovar, exhibint la seva contundència habitual. “No només no estem millor, sinó que estem pitjor. Potser no tot es culpa seva, però em grinyola quan els que hi ha ara fa anys que hi són i sabien en quin merder es posaven.” Barberà continuava, com si fos “el llanero solitario”, lluitant contra aquells dos cowboys que disparaven a discreció.  “La situació amb la que es van trobar procedents de l’ oposició els va sorprendre i els va deixar glaçats. Cal temps per fer el diagnòstic i posar solucions.” I en aquest punt l’empresari juganer li va llençar un elogi a l’alcalde. “Per aguantar tot el que ha passat cal un caràcter especial. I l’alcalde ha estat la persona adequada.” Sobre la suposada absència del projecte de ciutat, que novament havia tret a escena Gibert, Barberà va ser taxatiu. “Reus no és una cosa nova. S’ha de reconèixer la feina feta durant els anys de govern socialista, amb un canvi de dalt baix. I la ciutat té un projecte. Després de l’estiu hi haurà una reacció de l’equip de govern, segur”.

Però Ortiz no semblava disposat a donar un vot de confiança als actuals governants. “Estem en un país que no està alineat a la zona de països desenvolupats. El nou president de França no ha sortit pas a criticar a l’anterior president dient que les coses van malament per culpa seva. En els països desenvolupats la culpa no es dels demès, sinó de la situació econòmica global en la que estem immersos. Aquí, en canvi, està de moda carregar totes les culpes als altres i no reconèixer la pròpia incapacitat.” L’ex-regidor socialista començava a prémer l’accelerador. “Ara mateix l’Ajuntament té dos problemes principals com són METROVACESA i la Generalitat. I només que exigissin a la Generalitat els diners que deuen, anirien sobrats. I aquest és el principal problema de la ciutat.” I per rematar-ho, Ortiz va posar el turbo. “Mirin, amb algunes excepcions, els regidors que governen estan únicament per asseure’s a la llotja del Fortuny o per Sant Pere a Completes. I poca cosa més”.

Davant de l’estocada del seu company de tertúlia, Barberà va introduir alguns elements de reflexió. “A mi m’agradaria que els ciutadans poguessin passar-se quatre anys a l’Ajuntament per entendre del què estem parlant. De fora es molt fàcil valorar. No hem de menysprear a les persones que hi ha ara, siguin del partit que siguin.” Però al bon jan del Tomàs allò d’ahir li devia semblar com predicar en el desert. Gibert es va alienar d’immediat amb la tesi d’Ortiz.  “En política no n’hi ha prou amb bones persones. Cal alguna cosa més. Se’ls hi pressuposa capacitat. I si no la tenen per tirar endavant, jo els hi demanaria que si algú no es veu amb cor, que plegui. Això s’ha de gestionar bé, buscant recursos contra grans empreses. Un dels greus problemes que tenim amb METROVACESA és qui va a negociar amb ells. Aquesta gent són “tiburons”. I necessitem gent amb capacitat per negociar en aquest àmbit.” Al sentir això dels negociadors, el Cartanyà va intervenir amb un apunt curiós. “Jo (als de Metrovacesa) els hi enviaria al Sr.Ortiz”. “Ni pensar-ho. Ja tinc prou feina jo!” va replicar amb prestesa l’ex-regidor socialista. Potser no calia. N’estic segur que a la casa gran ningú havia pensat en ell per fer aquest paper.

Cap al final de la tertúlia, vam viure un moment dolç. Ortiz es va entendrir regalant una sèrie d’elogis a Barberà per la seva trajectòria com a regidor. “Li agraeixo que estant al mes de maig m’hagi tirat floretes. Jo li tornaré un ramell de roses vermelles, d’aquestes que tan li agraden”. “Però me les tornaràs amb punxes?” va contestar un ocurrent Ortiz.  “Ves amb compte a l’agafar-les” va apuntar Barberà amb enginy. Però aquest parèntesi va ser un miratge. L’ex-regidor socialista s’ho va fer venir bé per parlar dels sous dels polítics. Es veia que en tenia ganes. “Un regidor a l’Ajuntament ha de cobrar el mateix que cobra en la seva vida professional.” “I vostè Sr. Ortiz, quan cobrava? va deixar anar el Cartanyà. “Jo sempre vaig cobrar menys del que guanyo amb la meva feina. Igual que el senyor Barberà”.

I en aquest punt el regidor socialista, que havia reclamat una política de gestos atenent la situació econòmica, sobre aquesta qüestió va rematar dient que “el que no s’entén es que devent tants diners a proveïdors, els regidors continuïn cobrant com si res. Si és veritat això que diu la CUP, que l’alcalde i la senyora Alegret cobren més de 120.000 euros, el que haurien de fer és quedar-se únicament amb el sou de diputat (uns 70.000 euros) i la resta destinar-ho a pagar factures pendents, com les dels músics de la festa major que encara han de cobrar pels serveis prestats a Sant Pere i Misericòrdia”. Al sentir-ho em vaig quedar garratibat. Pobres músics, sempre els hi toca el rebre. Deu ser que a l’Ajuntament deuen pensar que “Músic pagat fa mal so” i que, per tant, quan més triguin a desemborsar l’import de la factura, més afinen. Ves a saber.

L’Elefant, un antídot contra la crisi

Rotlles de “El Elefante”, a la venda al Mercat de Brocanters de Reus

He de reconèixer que visc unes setmanes de desassossec constant. Especialment a les nits. Tinc un malson recorrent que no em deix viure. Somnio que em rescaten, que m’intervenen i que em devaluen. Un veritable Dracma. Perdò, volia dir Drama (en què estaria pensant…). Aquesta passada nit tampoc ha estat una excepció. Ahir vaig seguir amb atenció l’entrevista del Josep Cuní al President de la Generalitat a 8TV. I em va passar com la setmana passada amb el conseller Mas Colell. Vaig tenir la sensació que els nostres polítics tampoc saben com sortir-se’n d’aquesta situació tan complexa. Vaja, que estem en un túnel on sembla que aquella llum que tard o d’hora s’ha d’acabar veient al final s’ha fos irremeiablement. Sort que a l’últim tram de la conversa hi va haver un lleuger besllum d’optimisme quan -citant al prestigiós THE ECONOMIST- el president va recordar una de les coses que funcionen bé al nostre país, com és l’Institut de Ciències Fotòniques de Castelldefels. Al sentir-ho, vaig despertar d’immediat a la meva dona, que s’havia endormiscat al sofà, per comunicar-li la bona notícia. “Carinyu, a Catalunya tenim un Institut de Ciències Fotòniques que funciona de meravella!”. La meva mitja taronja es va quedar perplexa. Devia pensar que m’havia ferit. I a continuació, incorporant-se sobre el seient, em va dir “Josep, ja t’he dit moltes vegades que no et convé mirar segons quins programes.” I té raó. Com sempre.

Aquesta introducció peculiar, de difícil adscripció literària, ve a tomb del que estem vivint aquests últims mesos, per no dir anys. Una crisi que ho empastifa absolutament tot. Fins i tot el nostre estat d’ànim que –com la Borsa- cada dia perd més valor. Per això enguany, més que mai, tinc ganes de Trapezi. La visió del simpàtic elefant del festival de circ tombant per la ciutat, anunciant l’inici imminent del festival que arrenca avui dijous al Mercadal, l’he trobat balsàmic. Necessitem elements de distracció que permetin aïllar-nos, ni que sigui per unes hores, d’aquests impactes informatius tan constants com negatius. Necessitem riure per no seguir plorant i per mantenir intacta la il·lusió de viure. Tot i que -com deia ahir el Xevi Xirgo al seu article al PUNT- malgrat tenir il·lusió el que se’ns comença a acabar als ciutadans és la paciència. Ja ens entenem.

Parlant del Trapezi i dels elefants tan característics de la nostra ciutat, en aquesta ocasió m’estalviaré la broma suada del paquiderm i del rei d’Espanya perquè no toca. En canvi sí que em ve de gust recuperar una imatge que l’ínclit col·leccionista local, l’Antoni Zaragoza, penjava l’altre dia al simpàtic portal A CARROSSA NO EM GUANYA NINGÚ del Facebook on una colla de nostàlgics van col·locant de manera constant imatges antigues de la ciutat. Imatges de “Quan érem feliços” o -el que és el mateix- quan érem més joves, inconscients i despreocupats i no teníem cap hipoteca draconiana per pagar. En aquesta ocasió l’ANZAME compartia una instantània captada dissabte al Mercat de Brocanters. Un dels paradistes oferia algunes unitats del mític paper higiènic “El Elefante”. Aquests rotlles van dominar el sector als anys 70 i cridaven l’atenció per l’embolcall, un celofan més propi de les galetes. “Era más un método de tortura que un sistema higiénico he llegit a internet, en una pàgina titulada “Enigmas de la historia” (ja em diran que pot tenir d’enigmàtic un paper de vàter. Però bé, a internet hi ha gent per tot). L’autor descobreix l’enigma de “El Elefante” recordant que “Era de color marrón. Ideal para disimular el contenido que se depositaba en él. Tenía dos caras claramente diferenciadas. Una era brillante que tenía una gran capacidad de untarte los mofletes del trasero, ya que lo que se entiende por absorción nada de nada. La otra era lo mas parecido al papel de lija, dependiendo de las sensaciones que buscara su usuario, se podía utilizar una u otra.” Això de los “mofletes del trasero” és sensacional, no troben?. Una altra de les curiositats del paper en qüestió és que anava bé per prendre notes, i que fins i tot EL LUTE, estant a la presó, va utilitzar-lo de suport per escriure les seves memòries. Ignoro que en demanava el venedor del Mercat de Brocanters –del paper, no pas de les memòries de l’ex-presidiari. Però al portal EBAY la cotització del rotlle s’enfila fins als 30 euros. Ja ho veuen, es cotitza més un vell paper de vàter que segons quina acció. Per emmarcar.

Segurament l’amable lector/a, si ha tingut l’atenció d’arribar fins aquí resseguint amb atenció les línies d’aquest article, es deu preguntar com dimonis he acabat parlant de paper higiènic quan havia arrencat comentant qüestions tan transcendents com la crisi econòmica. No m’ho facin dir. Déu ser que quan parlem d’una cosa i de l’altra només em venen ganes d’estirar la cadena. Sort que a partir d’avui tindrem el Trapezi per distreure’ns. Posats a fer equilibris amb les finances, val més veure com ho fan els professionals sobre el filferro.

L’Aparador de Reus

El Món de Reus està ple d’excel·lents blocaires com sovint m’he encarregat de destacar en els meus articles. Persones que des d’àmbits diversos i amb interessos ben definits, s’encarreguen periòdicament de retratar la realitat tan polièdrica com apassionant de la nostra ciutat.

Avui em ve de gust referir-me a un d’aquests blocs que constitueix un d’aquests petits prodigis que sovint acabes trobant a la xarxa. Va ser ara fa un any quan una convilatana, la Judit Guinovart, va decidir posar per escrit una de les aficions més pròpies del caràcter genuïnament reusenc com és anar de botigues. A mi també em fascina aquesta pràctica. Però més enllà del “shopping” pur i dur -on potser no m’hi trobo tan còmode- el que més m’agrada és comprovar la manera de fer i de ser del botiguer en el seu intent de captar l’atenció de la clientela. Professionals del comerç que mai et deixen de sorprendre a l’hora de seduir-te de les excel·lències del seu producte.

Per això xalo tan amb el bloc de la Judit, perquè em permet exercitar aquesta fascinació sense sortir de casa. La blocaire més de “moda” li va donar al seu bloc un títol del tot suggeridor, “L’aparador de Reus” (http://ow.ly/aU6hr) . I en dotze mesos no només ha fidelitzat a un bon grapat d’incondicionals sinó que fins i tot ha fet el salt a la premsa escrita, traslladant el seu inquiet esperit de recerca comercial a les pàgines de la NW Revista de Reus. La Judit és la primera sorpresa per l’èxit de la iniciativa que ha merescut l’atenció dels estudiants de periodisme de la URV que se n’han fet ressò al seu bloc “Tarragona m’esborrona”  (http://ow.ly/aU6cf)  catalogant-lo de “fashion blogger”. Un qualificatiu molt apropiat.

Però per aquells que fa anys que ens arrosseguem en els mitjans de comunicació local sabem que tot plegat no és pas fruit de la casualitat. Més enllà d’una bona idea que li ha permès ocupar un espai en un sector ben definit, la Judit ha tingut la gràcia d’il·lustrar tots i cadascun dels seus articles amb un bon plegat de fotografies molt suggeridores combinant-les, de manera acurada, amb uns textos tan delicats com el seu somriure. Es nota que li agrada allò que fa. I d’aquest entusiasme es contagia el lector.

 Avui des del Món de Reus felicitem a l’Aparador de Reus en aquest primer aniversari. Una efemèride que la seva responsable ha volgut celebrar amb sortejos de regals entre els seus lectors. Això demostra que la Judit –com els bons botiguers reusencs- també sap cuidar la clientela i agrair la seva confiança. Només faltaria.

Postals i medalles

Una altra postal amb l’Hipòlit Monseny

Sóc un il·lús. Ho he de reconèixer. Estava convençut que aquest seria un cap de setmana plàcid, ple de postals previsibles i simpàtiques,  com la del president Mas baixant per la Shambhala, la nova muntanya russa de Port Aventura. Una atracció que, com indica el seu nom, “s’embala” fins els 134 quilòmetres per hora. Una imatge similar a la que va protagonitzar el president Pujol estrenant el Draghon Kahn l’any 95. Com passa el temps.

Per cert, Mas va protagonitzar una altra postal entranyable inaugurant, abans de la visita al parc temàtic, la residència Roger de Llúria  del Barri Sol i Vista. La mateixa on tot just fa un any l’aleshores alcalde Pérez -en plena ebullició de la campanya electoral del #reus22m- apuntava que potser convenia més tancar el circuit de Montmeló abans que hospitals, quiròfans i residències. Unes declaracions que van tenir impacte nacional.

O fins i tot la postal que il·lustra aquest article, un nou lliurament de la deliciosa col·lecció de micro-política que periòdicament ens regala el regidor Hipòlit Monseny. En aquesta ocasió la foto correspon a la visita al Barri de la Pastoreta. I sembla, veient la plasticitat de la instantània, que canti caramelles amb un cor de categoria. A la seva dreta, com si volgués mirar la partitura que sosté Monseny, podem veure al president de l’entitat veïnal, l’històric Antoni Bardají, regidor socialista a principis de la dècada dels noranta. I tancant el bodegó la regidora Tello, envoltada a banda i banda de dues representats de l’associació. La imatge -insisteixo- sembla la d’un grup de cantaires que esperen les instruccions del director del Cor entretingut repassant la particel·la.

Tot plegat eren aquestes imatges senzilles i tendres que ahir, aprofitant la serenor dominical, em disposava a guardar a l’àlbum del Món de Reus. Però es va produir un fet que em va trastocar completament. I la culpa va ser del Diari de Tarragona. He de dir que alguna me n’esperava. El dia abans l’Anton Tapias ja s’havia dedicat a piular de manera obsessiva algunes frases amb missatge, donant a entendre que en passaria una de grossa. Per això em vaig anar directe al seu bitllet d’opinió que en aquesta ocasió es titulava “Quins ous…” amb aquests punts suspensius que prometien.  “En plena celebració de l’Any Suau, la CUP ha descobert la gallina dels ous d’or de l’Ajuntament, sumat els sous i les absurdes dietes dels regidors” apuntava Tapias referint-se a l’enèsima exclusiva dels cupaires del David Vidal. Però l’article del “vell malvat” ahir va quedar a la penombra després de llegir la “Carta oberta als regidors de l’Ajuntament de Reus” que signava en el mateix diari l’exalcalde de Reus, Paco Llevat. Un article que portarà cua i on potser per deformació professional -Llevat és farmacèutic- va decidir preparar un reactiu d’aquells que a més d’un li devia provocar un considerable mal de ventre.

En la primera part de l’escrit, l’articulista ens oferia una relació exhaustiva de la gestió de l’exalcalde Lluís Miquel Pérez, destacant com a pedres angulars de la seva responsabilitat tres actuacions emblemàtiques com són el Pallol, el nou Hospital de Sant Joan i el Tecnoparc. Però tot aquest panegíric tenia un objectiu ben definit que Llevat descobria en l’últim paràgraf. “En Lluís Miquel Pérez ha estat l’alcalde de Reus, que al front del seu Ajuntament, tant dels qui governaven com dels qui estaven a l’oposició, ha fet possible aquesta situació actual envejada i excepcional, i per això jo demano públicament a tots els regidors de l’Ajuntament de Reus que li concedeixin la Medalla d’or de la ciutat. Se la té ben merescuda!”.

M’imagino la cara de segons qui després de llegir l’escrit de Llevat. Em sembla que no cal dir res més.