Lluíííííííís….

El Lluís Gibert, l’articulista revelació del Món de Reus, continua fent de les seves. La seva última creació ha estat el bloc Reus per Reus on periòdicament esbudella l’actualitat de la nostra estimada ciutat. L’altre dia un amable lector em confessava que el Món de Reus i el bloc de “l’irreductible junquerista” són complementaris. “Això teu, Baiges, és dolcet, ensucrat. Va bé pels dies que vols reconciliar-te amb la ciutat. Però quan necessites droga dura, alguna cosa forta per aixecar l’ànim i engegar-ho tot a rodar, no hi ha res com donar un cop d’ull al bloc del Gibert.” Un servidor té debilitat per l’ínclit articulista. Amb això no vull dir que comparteixi necessàriament totes les seves idees, però m’agrada el seu estil directe, desacomplexat. I això, en un món ple de prejudicis com el nostre, és d’agrair.

L’últim article del Gibert al seu bloc tracta d’algunes problemàtiques vinculades al món veïnal i fa incidència entre d’altres qüestions a la iniciativa del Barri Fortuny de crear “una mena de servei d’acompanyament als avis quan van al banc per tal de defensar-los dels atracaments que darrerament sovintegen”. Cita a la meva admiradíssima Pepita Roig i posa d’exemple a un altre heroïna veïnal, la Isabel Moreno, que “diu que sempre està ben preparada amb un parell de petards per tal de fer fugir als que per la nit intenten accedir a les vivendes. Quan això passa, una xarxa de veïns es posa en marxa per tal de protegir-se dels amics de l’aliè. Una mena de sometent urbà que supleix la manca de seguretat existent.”

Amb tot plegat el missatge que insinua el Gibert és que els polítics a l’hora de fer la foto sempre hi són, i en canvi se’ls troba a faltar en situacions crítiques com la citada. “Al final, això és el que tenim quan l’acció política es basa exclusivament en una bona foto, que el poble s’ha d’organitzar per rebre els serveis més bàsics, que, per cert, paga amb els seus impostos.” I acaba la seva reflexió jugant amb el títol del seu article i un explícit “Ui calla, un fotògraf. Va un somriure… Lluiiiiiiiiiiiissssssssssssss” que és el que (suposo) deuen dir els polítics en segons quines situacions. N’estic segur que l’alcalde ho deu dir sovint això. Entre el Gibert i el Pérez (l’exalcalde) ja en deu estar tip i cuit d’aquests cèlebres “Lluïsos” del Món de Reus.

Reus Windows Game

Durant aquest cap de setmana hem estat testimonis d’un fet excepcional que s’encarregava d’anunciar a la xarxa el locutor-actor de Ràdio Reus, el Marc Càmara: l’aparició del Reus Windows Game. Es tracta d’un joc d’ordinador on pots jugar “a ser Déu” segons explica la web promocional del videojoc. A la pàgina Nérdico, adictos al juego comenten que “en Reus controlaremos a gigantes que influencian la naturaleza. El objetivo es que la humanidad sea próspera en recursos, pero sin perder el balance. Con demasiadas comodidades los humanos se tornan arrogantes y deben ser controlados… con huracanes por ejemplo.”  És a dir que aquest joc, creat per la companyia alemanya independent Abbey Games, et permet controlar als humans que es descantellen i fer-ho transformat en gegant. Que quedi clar que no es tracta de convertir-se en un dels nostres entranyables elements festius (com ara l’Indi o el Vitxet) si no de posar-se en la pell d’animalots com el que es pot veure a la imatge.

Però més enllà de les virtuts pedagògiques del joc (que més aviat en deu tenir poques per no dir cap) el que suposa l’aparició d’aquest videojoc es la possibilitat d’imaginar com podria ser l’autèntic joc de Reus, amb un enfrontament despietat, atroç, sense treva entre el Carles Pellicer i el Lluís Miquel Pérez amb l’Anton Tapias tocant allò que no sona. Ves que el meu admirat Miquel Saperas de l’Avellana Digital no tingui a punt de caramel un tràiler per Sant Pere. Els periodistes del Món de Reus se’l rifarien. Segur.

Si la guineu està dins del galliner…

La veritat, sap greu tot això que està passant amb la gent de cultura. Ahir amb el cessament del Xavier Bagès de l’Imac. Fa dies amb l’acomiadament dels professionals del Teatre Fortuny. Quina situació més ingrata. I segurament injusta. Per desgràcia aquest és el pa que s’hi dóna en una època com l’actual.  No vull senyalar ningú ni em pertoca fer-ho. Només els que són dins saben del cert el perquè de tot plegat. I en conseqüència valorar des de la distància aquest afer pot resultar tan gratuït com perillós. Però em dol el tràngol que deuen està passant aquestes persones. Perquè segurament no s’ho mereixen.

Per tancar aquest capítol em permetran una última referència a  l’afer Bagès. Concretament al tractament de la informació sobre el seu cessament. Dimarts al llegir la notícia que publicava la NW Revista de Reus em va cridar moltíssim l’atenció el darrer paràgraf del redactat on s’especulava sobre una piulada críptica que havia enviat ell mateix pocs dies abans del cessament. “Com a curiositat de tot aquest procés, cal dir que Xavier Bagès va escriure el dia 10 d’aquest mes un tuit en el qual manifestava que “quan la guineu està dins el galliner has begut oli”. Cadascú que ho interpreti com li sembli més convenient”. Aquest paràgraf és formidable. Passarà als annals de la història de periodisme local. I ens demostra com han canviat les coses. L’anàlisi d’una piulada elevada a la categoria de notícia. Això certifica (com s’acostuma a dir) que al Món de Reus ja no et pots fer ni un pet, ni piular segons què, perquè pots acabar sortint als diaris.  Per cert,  més d’un (i d’una) m’ha preguntat si la guineu aquesta té noms i cognoms. Ja els hi he dit que no els respondré sense la presència del meu advocat, no fos cas que la guineu també m’acabés mossegant.

Reus, t’estimo

Una atenta seguidora d’aquest bloc m’ha fet notar l’espectacular portada del Mundo Deportivo de dissabte passat. A poques hores de proclamar-se campions de lliga, el centenari diari barceloní centrava tota l’atenció informativa de la culerada en el Peret Picasoques de la Bundesliga que sembla que té enamorats als responsables de la secretaria tècnica blaugrana. “Reus interesa al Barça” es podia llegir a tota pàgina amb la imatge de l’internacional alemany  equipat amb la indumentària del Borussia Dortmund.

Certament, i més enllà de la noticia estricta, el titular dóna per molt a l’hora de fer punxa al llapis en clau ciutadana. Agafada així, fóra de context, no té res de nou. Especialment pels malalts d’hoquei. El Barça s’ha interessat sovint pels valors de l’equip roig-i-negre a l’hora de reforçar la primera plantilla i de retruc debilitar a l’etern rival. També ens podria servir per il·lustrar la fal·lera (aquesta més agraïda) de pujar jugadors al primer equip de futbol amb l’ADN reusenc ben interioritzat com pot ser el cas de l’Isaac Cuenca o el Sergi Roberto. En un cas i l’altre el titular s’hi escau plenament.

Però si Reus (el jugador) acaba fitxant pel Barça seria una grandiosa notícia per la ciutat. Un impacte mediàtic de primera magnitud amb titulars com el referit. Vaja, que estaria en boca de tothom. I qui sap si un dia el Puyal, en plena efervescència per algun agònic títol de lliga aconseguit amb un gol “in extremis” de l’eficaç davanter alemany,  acabaria dient allò tan celebrat de l’Urruti en versió “Reus, t’estimo”. En aquest cas tindríem un eslògan formidable per la promoció de ciutat. I sense pagar ni un ral a cap saberut assessor de màrqueting.

El cartell de la festa major

He estat alguns dies desconnectat del Món de Reus. M’ha anat bé agafar distància mental (que no física) del que hi passa a la meva ciutat. Especialment després d’uns dies de trapezi on han passat tantes coses que hagués pogut emmalaltir intentant explicar-les. Per això vaig decidir recuperar el batec del bloc avui dimarts amb la previsió de poder parlar de l’impacte i les reaccions del cartell de la festa major que van ensenyar tot just ahir. “Normalment el cartell es presentava molt més tard però enguany es fa públic just l’endemà de tancar el Trapezi, potser per fer oblidar aquest edició marcada per tot menys per les volteres a l’aire” escrivia l’incorregible Guillem Ramos-Salvat en la seva crònica al reusdiari.cat. És evident que a Reus “cartell” i “festa major” són realitats que sempre generen polèmica i més en una ciutat on de vegades s’encarreguen aquesta mena d’il·lustracions a cuiners. Qui sap si els reconeguts germans Roca l’acabaran fent en un futur no massa llunyà. Però vet aquí la meva sorpresa al descobrir que en aquesta ocasió el cartell que ahir presentava el regidor de cultura amb l’autor de l’obra plàstica, el dissenyador Antonio Fernández-Coca, només recollia bones paraules, fins i tot entre la canallesca que amb complaença celebrava la creació de manera satisfactòria. El mateix David Fernández, el periodista amb millor percepció ciutadana, piulava “L’altre dia a l’Hospital pensava que li podien demanar a aquest xic!” referint-se a les simpàtiques il·lustracions que el mateix Fernández Coca va crear per l’àrea de pediatria infantil.

Resumint, que el bonàs del Quimet Sorio no haurà tingut en aquests dos anys de regidor (exceptuant la del cartell de les admiradíssimes Ganxetes del Pòrtia) una presentació tan planera ni agraïda com la d’ahir. Això sí, un servidor es va endur un bon ensurt. Seguint l’acte pel twitter vaig veure una imatge dels dos protagonistes al Mercadal, ensenyant el cartell en qüestió. I en veure la fotografia en petit pel monitor del mòbil em vaig pensar que el tal Fernández-Coca era… el Tapias! Físicament ambdós tenen un aire i gasten una jaqueta del mateix color. Em va fer un bot el cor. S’ho imaginen? El vell malvat, home versat en el noble art del disseny, fent el cartell de la festa major. Només ens hagués faltat això…

Un reo de Reus a la quinta avenida

(Font: Tarragonadiari.cat)

Reus ja té el seu propi Clint Eastwood. Però no em refereixo a l’actor, si no al personatge que el mateix Eastwood va representar l’any 1979 en la celebèrrima FUGA D’ALCATRAZ on es va posar en la pell de Frank Morris, el cervell d’una les fugides més enigmàtiques de la història de la (teòricament) presó més segura del món. De Morris i dels seus companys d’escapada mai se’n va saber res més. En el moment d’escriure aquest article tampoc se’ns sap res del nostre Morris, un tal Manuel LP, veí del barri Sant Josep, delinqüent habitual i fugitiu després d’escapar-se dilluns al matí de la presó de Tarragona. Lluny dels mètodes sofisticats del seu col·lega americà, LP en va tenir prou saltant la tanca del centre penitenciari aprofitant una distracció del vigilant de torn. Del succés n’han donat tots els detalls els mitjans de comunicació. I fins i tot va obligar a comparèixer al director general de presons, Xavier Martorell, l’ex cap de seguretat del Barça conegut per l’afer del Método 3. Una de les coses que m’ha cridat l’atenció de tot aquest embolic és com el reusdiari.cat destaca l’origen reusenc del presidiari. Potser aquest interès en subratllar la seva procedència pot servir als més malpensats per donar versemblança  a la vella teoria que la ciutat agafa el seu nom dels “reos”, és a dir, els delinqüents que s’engarjolaven al nostre terme municipal en època remota.

Però parlant d’americanades hispàniques (més pròpies del Santiago Segura que no pas del Clint Eastwood) em ve de gust recuperar un fragment del programa Sálvame de Tele 5. Sí, ho han llegit bé. El popular programa del cor va fer cap a Reus en un dels espais de l’híbrid que emeten els dissabtes a la tarda anomenat “Las bodes de Sálvame”. Del tema també se’n parlava (curiosa coincidència) el reusdiari.cat on encara es pot visionar el vídeo. En ell és veu al nuvi que visita l’elegantíssima CASA PUJOL per adquirir un vestit de primeríssima qualitat. L’atenen l’Àlex i el Raúl, eficients dependents de la botiga del carrer Monterols on el bon vestir és la seva raó de ser. Al vídeo se’ls presenta com els “Andy & Lucas de la moda local” que li acaben servint un vestit de Carlos Pignatelli que és una il·lusió. El periodista que acompanya al nuvi és un tal Marc Giró que crida més que parla i que entra en èxtasi al presentar el carrer Monterols com “la quina avenida de Reus” buscant un fàcil paral·lelisme amb l’artèria comercial de la ciutat dels gratacels. En tot cas quedem-nos amb la part positiva d’aquest espai perfectament “oblidable” que s’emet per tota la pell de brau: el nuvi és de Vila-seca, es casa amb una xicota de Tarragona però –atenció!- el vestit el compren a Reus. Això sí que és promoció de l’autèntica capital comercial del sud de Catalunya perquè la resta (inclosos els vestits d’Emidio Tucci del tall anglès) són punyetes.

I l’alcalde va quedar amb la Montserrat

Dimarts a Ràdio Reus van servir-nos un Fil Directe amb l’Alcalde senzillament deliciós, recuperant tota l’essència de la ràdio de poble (dit en el bon sentit) que reté aquest espai que possibilita a l’oient parlar via telefònica amb la primera autoritat municipal. Pellicer va arribar a l’emissora al compàs de l’Himne de Reus del recordat Ariel Santamaría que oportunament havia punxat el Jordi Cartanyà. “Jo m’hi entenia molt bé amb ell. Des d’aquí li envio un missatge de recolzament” va deixar anar l’alcalde sobre els compassos de la encomanadissa melodia. Només li hagués faltar dir que veient com les gasten els seus rivals al consistori l’enyora i tot a l’Ariel. Però el telèfon treia fum i The Artist no estava per cançons, donant pas d’immediat a una interessantíssima successió de trucades.

El primer en sortir per antena va ser el Marcos que amb simpàtic “catanyol” va preguntar per la pista pública d’hoquei que (segons ell) l’Ajuntament havia aprovat construir feia anys. “Miri que dono tombs per Reus i no la trobo la pista” va deixar anar irònicament el lúcid oient. Pellicer li va recomanar d’apuntar-se al Ploms o al Reus on hi ha escoles d’hoquei de primera, però l’opció no va satisfer al Marcos que el va interpel·lar d’immediat. “Però això deu ser pagant, no? Miri, tornem a lo mateix. Si l’Ajuntament està cru de diners, imaginis com està el poble!”. Vaja, que no hi ha un ral. També va trucar el Rafel que va alertar d’una cosa esgarrifosa: en tota l’avinguda Sant Bernat Calvó no hi ha ni un pàrquing de motos. “Jo sóc motero i l’entenc” va revelar Pellicer compadint-se del seu interlocutor. Al Cartanyà això de “motero” li va fer gràcia i va recordar que el Rei d’Espanya fa anys es passejava tot sol per Madrid en moto i amb casc perquè ningú el reconegués. “El meu casc és verd” va apuntar l’alcalde com donant pistes per si mai ens trobem un motorista al semàfor amb un receptacle a la testa d’aquest color.

Però parlant de reis (en aquest cas de la comèdia) The Artist, fent malabarismes al control, s’ho va fer venir bé per treure un bocí enregistrat del monòleg de l’Ernest París del que en parlava l’altre dia. “Vostè ho farà mai això (de fer monòlegs) quan deixi de ser alcalde?” li va preguntar el Cartanyà amb tota la (mala) intenció. I Pellicer va ser taxatiu. “Li ben asseguro que no. I em reservo l’opinió sobre l’actuació del senyor París” va respondre l’alcalde. Va fer bé de reservar-se-la (l’opinió) malgrat que és fàcil imaginar-se-la.

 

També va trucar l’Adrià queixant-se (atenció!) que el camp de futbol del Reus va pudor. “Gairebé sempre se sent una fortor de clavegueram” va apuntar l’amable oient. El secundari de The Artist, el Joan Alfons López, especialista en esports i (pel que es veu) també en efluvis olfactius, va corroborar les sensacions perfumades de l’oient. I Pellicer al·lucinava. “Mirin, jo hi vaig sempre al camp i mai he sentit res. Dec tenir el nas tapat”.

Però la trucada més estimable va ser la de la senyora Montserrat que d’entrada va agrair la felicitació que l’alcalde li havia enviat en motiu de la seva onomàstica, per traslladar-li a continuació el seu neguit. La bona senyora havia caigut feia mesos al passeig Prim provocant-se una fractura al braç. “I m’han comentat que l’Ajuntament em pot indemnitzar tot i que el meu fill ja m’ha dit que amb la crisi segurament no hi ha diners per aquestes coses”. L’alcalde li va demanar més detalls de l’accident. “Vaig ensopegar en una rajola que sobresurt, just davant del Dia”. I Pellicer, veient el capficament de la interlocutora, la va citar a l’Ajuntament. “Vingui’m a veure. Dijous mateix l’espero a l’alcaldia”. “Que el puc venir a veure? No m’ho hagués pensat mai que pogués quedar amb l’alcalde!” va dir la Montserrat com qui es cita amb el George Clonney. “Dijous sobre les deu. Així ens coneixerem, la podré felicitar (pel seu sant) i veure com està aquest braç”. Sensacional. Fins i tot passarà consulta. Davant d’aquest grandíssim moment radiofònic suposo que The Artist tallarà l’Hoy por Hoy aquest tan avorrit que fan a la SER i retransmetrà en directe la trobada entre l’Alcalde i la Montserrat. Això sí que seria un moment culminant de la ràdio del Món de Reus.