La il•lusió del Joan Masdéu

Les tanques il·lusionants del Francesc Vallès (ReusDiari.cat)

Les tanques il·lusionants del Francesc Vallès (ReusDiari.cat)

Ahir, a l’arribar a casa, vaig rebre una piulada d’un espècimen de la malaltada política de la ciutat valorant la sobtada aparició del candidat socialista en nombroses tanques repartides arreu del nostre paisatge urbà. “T’hi has fixat? El Vallés ja hi és! I amb il·lusió, com l’Artur Mas!” em comentava jugant amb l’eslògan il·lusionant del diputat al Congrés. La coincidència temporal és extraordinària: el candidat socialista se’ns apareix en els dies previs a les festes de l’aparició de la Mare de Déu. Però no totes les coincidències són tan festives. La programació judicial, sempre capritxosa, ha fet coincidir aquest desplegament publicitari del Francesc Vallès amb una nova desfilada als jutjats de Reus pel cas Innova. Algú al PSC haurà maleït aquest simultaneïtat.

A propòsit d’aquesta irrupció propagandística del Vallés, escrivia l’altre dia el Josep Maria Agell al seu bloc. L’Agell és un dels joves nacionalistes que va bregar en l’anterior campanya electoral a favor del candidat Pellicer. L’article atia el debat sobre el model de ciutat i el que pot acabar sent -segons el seu criteri convergent- realment il·lusionant.

Mentre m’asseia davant del televisor valorant aquests fets, i esperant l’apassionant ple extraordinari de dilluns vinent a l’Ajuntament on s’ha d’aprovar la moció de suport del món local a la convocatòria de consulta sobre el futur polític de Catalunya del 9 de novembre de 2014, vaig veure l’Avui per Demà de la Sílvia Sagalà a Canal Reus. I la locutora de veu portentosa –vestida, per cert, de festa major amb un vestit que semblava una pluja de confetti- va entrevistar al Joan Masdéu. El cantautor venia a presentar el seu últim videoclip, una nova creació dels reusencs Acid Factory que novament han demostrat el seu enorme talent amb un muntatge realment impactant, de gran efecte visual.

Escoltant l’entrevista vaig pensar que el Masdéu, amb permís dels polítics d’aquesta ciutat, és del més il·lusionant que tenim a casa nostra. Un artista que ha situat la ciutat a l’univers musical d’aquesta país i que, a més, afavoreix que gent com els Acid –i els molts artistes reusencs que surten al videoclip- puguin projectar-se també més enllà de les fronteres del Món de Reus.

Recomano l’actuació del Joan Masdéu avui al Mercadal per donar el tret a la Festa Major de Misericòrdia. I mentrestant poden fer el tastet del seu últim videoclip, la cançó “El Planeta Imaginari”, perfectament esquitxat amb l’autèntic vermut de Reus, el vermut Miró. Tot plegat una autèntica delícia.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Sóc #FandelSeguici

Els "nous nous" gegants negres (Laia Solanellas)

Els “nous nous” gegants negres (Laia Solanellas)

Durant aquests últims dies, he tingut l’oportunitat de revisar els impactes de la presentació dels “nous nous” gegants negres que es va fer dissabte al Mercadal. No es pensin pas que hagi patit una derrapada amb el teclat de l’ordinador. La redundància a l’escriure “nous” té una explicació lògica. Els gegants negres, els que teníem fins ara, ja eren els “nous” perquè van substituir als antics, dos exemplars peculiars que al Reus de l’època van semblar més propis d’una falla valenciana que no pas una parella “ad hoc” amb la resta d’elements gegantins. Precisament dissabte vam tenir l’oportunitat de tornar a veure els vells, que des que els fan fulminar del seguici festiu hivernen als magatzems del museu municipal.

Després de veure el resultat final, toca felicitar als de la Colla Gegantera que, amb una energia insultant on hi té molt a veure la seva incansable presidenta, l’Astrid Martín, han aconseguit un canvi de look certament reeixit. Celebrar, per tant, l’èxit de la iniciativa popular i aprofitar l’avinentesa per enviar una forta abraçada al Ramon Ferran, l’escultor que l’any 89 va crear els nous gegants negres, que deu haver observat amb complaença l’evolució estilística dels seus altres fills.

Recomano el bloc imprescindible de la fotògrafa Laia Solanellas -amiplim- que aquests dies ens regala algunes de les imatges més saboroses d’aquesta presentació, i on es pot veure la parella abillada amb els vestits dissenyats per l’inefable Josep Maria Casas del Barato que –ara que m’hi fixo- fa anys que ha perdut el seu segon cognom, en benefici de la denominació del centenari establiment familiar que regenta just davant de la Prioral. Això els hi passa a molta gent de Reus.

Per cert, un últim detall certament remarcable. L’acte de dissabte va servir, també, per homenatjar al radiofonista i geganter Joan Ramon Mestre, un dels reusencs que més i millor ha fet ballar mai a la nostra estimada Vitxeta. Una molt bona pensada de la Colla Gegantera amb el suport de la Ràdio -de Ràdio Reus naturalment- que una vegada més ha demostrat el seu històric compromís ciutadà en l’any del seu norantè aniversari.

Per tot plegat, i a les portes de les festes de Misericòrdia, avui més que mai em ve de gust dir -com recomanen els amics de Canal Reus TV- que un servidor és #fandelseguici . Amb permís -és clar, no fos cas que s’enfadés- de la meva admiradíssima Begoña Floría, la regidora de festes de l’Ajuntament de Tarragona, que darrerament ha aconseguit crear a Reus el seu propi i entusiasta club de fans amb les seves insòlites declaracions.

El gran Joan Ramon Mestre, geganter i radiofonista, homenatjat al saló de plens.

El gran Joan Ramon Mestre, geganter i radiofonista, homenatjat al saló de plens.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

En la mort d’un periodista

rafa villa2.jpg

Tenia previst començar aquesta temporada del Món de Reus fent un somriure a la vida, a la il·lusió, a l’humor i a la fantasia que és, al cap i a la fi, el que dóna sentit a aquest bloc. Però, dissabte al migdia, aquest propòsit es va fer miques després del missatge del meu amic Isaac Albesa que em comunicava la mort del periodista reusenc Rafel Villa. L’impacte va ser de consideració. A la tarda mateix,  el gran Jaume Garcia publicava un obituari acuradíssim que han reproduït diversos mitjans de comunicació. “En Rafa va ser un periodista honest, valent, amb un caràcter fort i decidit i un amic lleial”, escrivia el Jaume fruit de tants anys de coneixença. Ambdós van conviure professionalment al Diari de Tarragona, i ningú millor que ell per perfilar el retrat d’un autèntic periodista de trinxera. Una persona discreta, senzilla, que va practicar un periodisme precís i  rigorós. Una manera de fer que va merèixer la consideració de tots els que vam tenir l’oportunitat de tractar-lo.

Al Rafa feia molt anys que el coneixia. Especialment com a company de professió. Però abans ja havia tingut l’oportunitat de descobrir els seus articles com a lector. A casa rebíem cada setmana el Reus Setmanari de la ciutat. I en l’última etapa d’aquesta publicació, sota la direcció del Pere Sagristà, el Rafa hi va començar a col·laborar de manera periòdica. Aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de repassar alguns dels seus articles, publicats a l’equador dels vuitanta. Així, el 1985 feia una entrevista al regidor que tenia les competències de turisme a l’època, el Jaume Asens, que titulava: “Reus no és turística….encara”. Aquest “encara” va ser premonitori veient el pol d’atracció que ha esdevingut la ciutat durant els últims anys en aquest àmbit. O un altre reportatge sobre el barri Sant Josep Obrer amb un títol també impactant: “Una bomba de rellotgeria que ningú gosa desactivar”. Trenta anys després el barri s’ha transformat de dalt baix, amb un entorn privilegiat que s’ha convertit en el nou eixample sanitari i universitari de la ciutat.

Rellegint aquests primers articles del Rafa, i valorant la seva dilatada trajectòria periodística vinculada molt estretament a la ciutat, m’he preguntat com pot ser que un professional amb el seu bagatge no estès en actiu. O -el que és el mateix- com pot ser que els mitjans de comunicació hagin prescindit, en la seva immensa majoria, de periodistes de la seva experiència, que aporten la necessària dosi de memòria històrica a qualsevol redacció d’informatius. Un pòsit molt necessari per poder  contextualitzar degudament les notícies de la nostra ciutat. Puc imaginar-me la resposta que em donarien els que diuen entendre-hi. Però m’estimo més no sentir-la perquè m’indignaria encara més. I al cap i a la fi, l’únic realment important avui dilluns, en el dia del seu comiat, és recordar a un periodista de pedra picada com el Rafa Villa. En pau reposi.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El bolero del Pouget

El Pouget amb caçadora vermella

El Pouget amb caçadora vermella

Volgudament m’he mantingut al marge, durant les últimes setmanes, de l’actualitat política del Món de Reus. Així m’ho va recomanar el meu metge. Una sobredosi d’aquest beuratge embriagador pot acabar generant alteracions gravíssimes en qualsevol organisme.

Però aquest cap de setmana he decidit fer una excepció. Ha estat al conèixer la confirmació pública d’un secret a veus: l’adéu del Jordi Pouget d’ARA REUS. Em sap greu l’enrenou. Pel Pouget i pel Cervera. Ambdues persones em mereixen la màxima consideració pel seu innegable compromís social a la recerca constant d’una millor qualitat de vida pels seus convilatans. I queda clar que aquest últim episodi no deu ser gaire fàcil de pair, ni per l’un ni per l’altre.

La política ja les té aquestes coses. Que li preguntin al Josep Machado que ja sap com les gasta l’ínclit Pouget. Però en el cas d’ARA REUS semblava una altra cosa, especialment si recordem aquells dies de vi i roses de la cèlebre campanya del #Reus22m. Sembla mentida com es pot acabar girant la truita. En aquella època al Pouget el veies per tot arreu, demanant el vot pel seu cap de llista. Qui no recorda el dia que es va envoltar de brasileres, amb aquelles corbes de vertigen (les de les brasileres, és clar) i repartint ell solet multitud d’octavetes propagandístiques al crit de “honradesa, honradesa!”.

Ja ho veuen, Pouget va entrar a ritme de samba al panorama polític local i marxa (de moment) a ritme de bolero, trist i passional, fruit del desamor amb el partit que ell va ajudar a forjar del no res. I ara, què farà el Poguet?, es preguntaran vostès. Costa creure que es quedi a casa, i menys a les portes d’una altra campanya –la del 2015- que promet emocions fortes. Per això estic convençut que el tornarem a veure, sentir i ballar. Friso per saber quin ritme tria per tornar-hi. Ves que no el veiem –de Nou- a ritme de rock perquè com s’acostuma a dir, els vells roquers –com el mateix Pouget- no moren mai.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Un Plim viatger

El Plim del @JoanMasdeuReus a Port Aventura

El Plim del @JoanMasdeuReus a Port Aventura

Dins del panorama ric i generós de piuladors compulsius del Món de Reus, fa temps que em fa partícip dels seus missatges el @JoanMasdeuReus (no confondre amb el cantant Joan Masdéu, que al twitter es fa conèixer amb l’identificador @JoanMasdeu). El Masdeu que avui ens ocupa s’ha especialitzat en enviar a la xarxa instantànies de paisatges naturals realment paradisíacs. Les imatges són una invitació sincera a reposar el cos i l’esperit contemplant allò que ens envolta i que, de vegades, el constant brogit urbanita del dia a dia no ens permet observar amb la deguda calma.

Al marge dels paisatges en qüestió, el Joan Masdeu de Reus ha volgut anar més enllà traient a passejar una ampolla de Plim com a testimoni d’aquestes visites encisadores. Com s’hi fossin aquelles imatges de postal de la cèlebre pel·lícula Amelie on un follet de jardí viatjava per tot el món, aquesta peça de col·leccionista de la genuïna fantasia de fruites ens ensenya alguns dels indrets que visita. Fins ara l’hem vist passejant per Reus, fent excursions pel Priorat, atrevint-se amb el Camino de Santiago o pujant a Prades entre d’altres destinacions fascinants. Vaja, que l’ampolla en qüestió no s’està mai quieta gràcies a l’esperit reivindicatiu del seu mentor que el passat mes de gener va enviar aquesta piulada premonitòria: “A mi no m’agradaria que em canviessin el nom, doncs crec que al PLIM tampoc. Cada dijous el recordaré, bon dia!!”. Doncs l’ha recordat tot viatjant.

La iniciativa del @JoanMasdeuReus és d’aquelles que només se li podien ocórrer a un ganxet i serveixen per mantenir viu l’esperit d’un Plim que ens refresca l’estiu amb aquestes imatges que conviden a sortir, passejar i viure el món de Reus i el de més enllà. Que per molt de temps puguem gaudir d’aquestes postals de dolçor suprema que mantenen inalterable el record de la nostre beguda nacional.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Marqueu un gol pels Gegants Negres

cartell-negres

Després d’un intens període de latència, el Món de Reus torna avui per fer la prèvia de l’acció que tenim preparada per dissabte vinent  a la tarda. Coincidint amb el Mercat al Mercadal, un servidor s’enfundarà la samarreta del porter del Reus Deportiu dels anys 20 del segle passat (per cert, es deia Pellicer. Els sona?). Intentaré aturar els penals que llençarà la concurrència. L’objectiu serà marcar “un gol pels Gegants Negres”, perquè tots els que hi participin podran fer -abans d’engaltar un bon cacau de cara a barraca- les seves aportacions voluntàries per finançar els nous vestits d’aquests elements festius.

Us espero dissabte al Mercat al Mercadal. I els més petits us endureu la làmina per acolorir dels Gegants Negres amb una capseta de colors per fer-ho fàcil. Si voleu anar practicant, us la podeu descarregar a l’enllaç d’aquí sota.

Els gegants negres per acolorir

 

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Món de Reus està latent

Latent.- adj 1 Que existeix sense manifestar-se a l’exterior. Doncs això, el Món de Reus està latent. Existeix però no es manifesta. Però aviat tornarem per fer la bola grossa. Mentrestant us deixo amb un videoclip dels Acid Factory. Està inspirat en una cançó del cantant més juantxi, l’Ariel Santamaría, titulada “Jo vull ser alcalde”. Bé, jo no. És ell vol ser alcalde. Ja ens entenem…

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari