Després del seu intens periple polític a l’Ajuntament, l’Empar Pont sembla haver trobat en l’apassionant món de la ràdio la millor vàlvula d’escapament per fer-se sentir. Amb l’energia que la caracteritza i defensant les idees del seu partit, el PRC -la Pont Republicana de Catalunya- “l’exrexidora” va fer sessió contínua la setmana passada a Punt 6 Ràdio i a Ràdio Reus. Va anar d’un costat a l’altre del raval i del dial per parlar, opinar i remenar el Món de Reus on el seu ventall acolorit va deixar empremta. Precisament divendres al migdia se’n va anar a fer el vermut a l’estudi del locutor-estrella, el Jordi Cartanyà. I l’autèntic THE ARTIST de les ones locals li va portar –per fer els “coros”, com si fossin “Los Tres Sudamericanos”- dos magnífics intèrprets de l’actualitat local: l’empresari-emprenedor Tomàs Barberà i el periodista-empresari Francesc Domènech.
“Després de la conferència de l’alcalde –la tercera en nou mesos-, creuen que finalment hi ha projecte de ciutat?” va deixar anar el Cartanya només començar. Domènech va recollir el guant d’immediat. “Sí que hi ha projecte de ciutat. L’alcalde ha fet seves les grans línies de l’antic equip de govern. Però la clau és com s’ha de gestionar el projecte atenent el soroll d’aquests últims mesos.” Mentrestant la Pont havia vingut amb els deures fets. “Jo no hi vaig anar a la conferència, però me l’he llegida. I he agafat apunts!”. I tants en va agafar d’apunts, que va començar una intervenció de les que fan època. “Mirin, la ciutat va més enllà d’un equip de govern i prou. La ciutat la construeix tothom -ajuntament i societat civil- i això és positiu. L’error de l’actual equip de govern és renunciar a tot el que s’havia fet fins ara on ells també hi van jugar un paper important des de l’oposició”. I aquí va començar a fer un diagnòstic de l’estat d’ànim de la ciutat. “El que més em preocupa és la manca d’il·lusió que desperta l’actual equip de govern. Jo vaig pel carrer i l’únic que vec és tristesa i desil·lusió”. Vaja, com si pels carrers hi hagués gent plorant per les cantonades pel desassossec que els produeix la manera de fer de l’Ajuntament. Però si algú no ha perdut mai la il·lusió en aquesta ciutat és el Tomàs Barberà. L’empresari-emprenedor va intervenir afirmant que a la cèlebre conferència “l’alcalde no va expressar per temor tot el que aquest equip de govern pot donar de sí. Estem en una gran ciutat que ha experimentat un salt qualitatiu evident durant aquests últims 30 anys. I estic molt satisfet de la meva ciutat. I per tant l’únic que necessitem és que l’equip de govern es tregui la llosa de l’actual situació econòmica. Quan això passi, ja veuran com després de l’estiu començarem a respirar amb projectes engrescadors. La reacció de la nostra ciutat es posarà de manifest abans d’acabar l’any.” El discurs de Barberà em va recordar el d’un entrenador de futbol que agafa l’equip en llocs de descens i que confia plenament en salvar la categoria abans d’acabar la temporada.
En aquest punt el locutor-estrella –que estranyament s’havia mantingut en un discretíssim segon pla- va decidir passar a l’acció, intentant posar una mica de salsa picant. I per això va tirar –enllaunada- sengles talls de veu de les dues “Tereses” de l’Ajuntament, la Pallarès i la Gomis-. Però –ai las!- quan va donar pas a la tinent d’alcalde convergent va i sona la veu de … l’Ortiz!. “Mama por!” vaig pensar d’immediat. THE ARTIST, però, va reaccionar amb agilitat felina, advertint que allò havia estat un error. No hagués fet falta dir-ho. Era evident.
Total, que el que volia el Cartanyà amb els talls de veu era treure el mort de l’armari per parlar de la funerària. I perdonin el joc de paraules que –ara que m’hi fixo- ha estat desafortunat. El locutor-estrella volia saber si veien bé això de vendre’s aquesta societat anònima municipal. “Podem caure en el parany del pa per avui i gana per demà” va dir el Domènech. I la Pont va començar a disparar. “Mirin, ens falta una dada important: saber quin és el model de gestió de l’Ajuntament. Els nens triguen nou mesos a néixer, no? Doncs no pot ser que aquest equip de govern trigui tant!”. I feta aquesta precisió va començar a posar la mortalla al tema de la funerària (vaja, una altra analogia desafortunada).“A mi em fa molt de mal quan diuen “ens venem la funerària”. Ens donaran quatre duros i ens la malvendre’m. Tenim un “cementeri” molt ben endreçadet. I això és municipal, és sòl municipal. La gent haurà de pagar més ja que ara no paguen lo que val donar sepultura. “. Això del “cementeri” va ser antològic. Barberà, davant de l’exposició de la seva companya, va ser elegantíssim. “No discutiré amb la Sra.Pont de temes funeraris. En sap més que no pas jo” referint-se així al passat de la Pont com a regidora responsable d’aquest servei municipal. Però va insistir en la gran sort d’aquesta ciutat com és “la de disposar de patrimoni. I mirin, d’aquesta situació ens en sortirem dins d’aquest mateix mandat. L’esperit de la ciutat així ho porta.”
Una ciutat que s’ha vist embolicada, durant aquests últimes setmanes, per un “soroll d’una dimensió i característiques que no s’havia vist mai a Reus” va dir el Quico tirant de manual de periodista de llarg recorregut. Un soroll al que Barberà s’hi va referir advertint que “algunes de les quantitats que s’han fet públiques fan riure. Si una ciutat arriba al límit de posar en qüestió la qualitat dels seus polítics per 100 euros al mes, pleguem. Això s’ha de regenerar.” A Barberà no li falta raó. Al pas que anem algú de l’oposició encara denunciarà a algun regidor de l’equip de govern per fer-se d’estranquis algun talladet amb la màquina de cafè de l’Ajuntament. Temps al temps.
Però la Pont –tal com és ella- anava forta i volia buida el pap. “Mirin, aquí algú ha tocat el bombo, perquè si no el toca algú no n’hi ha de soroll al carrer. I a mi això em sap greu. Hem sortit al món mundial. Em pregunten on són els diners. La sensació és que tots som uns “mangantes” i ens posen al mateix sac que l’Urdangarín i el Camps. I això és tristíssim.”. “Observo uns ànims de revenja no sé de qui contra qui. Un totum revolutum que fa bastanta pena.” va rematar el Domènech. I en aquest punt va sonar un bombo. Nítidament. Creia que el Cartanyà –avesat a les sorpreses en directe- havia fet venir a un timbaler de la Banda de Cornetes i Tambors de Misericòrdia per animar la sessió. Però el més bo va ser quan –sobre la percussió de fons- va fer sonar la veu de l’Ortiz, altra vegada l’Ortiz. I la Pont, que estava en la seva salsa, va tornar a la càrrega. “L’altre dia l’alcalde va dir que no dorm. Doncs mirin, jo tampoc dormo amb tot això que està passat. Perquè no ho puc entendre. Hi ha un poti-poti, una revenja. El que haurien de fer els de l’Ajuntament es tancar-se tots en una sala i analitzar la seva responsabilitat. Perquè en tenen tots 27 de responsabilitat.” El Quico Domènech, periodista de raça, va entrar a matar. “Vull recordar que (sobre els complements d’alguns regidors) era legal cobrar això. Tots n’eren coneixedors. Hi hagut molt mala llet i a més a més estava avalat per les estructures jurídiques de l’Ajuntament”. I noi, aquesta assistència dialèctica del Domènech, li va anar de perles a la Pont, que tota sola a la línia de gol va rematar dient “I aquests que ho van avalar són els mateixos que ara fan informes desfavorables. Perdoneu, però algú ho havia de dir. I jo ho volia dir.” A la Pont se li va entendre tot. Ara ja sabem qui –segons ella- toca el bombo. Si continua així -el del timbal- ves que no s’acabi picant els dits.
