Borbonès, Benach i Sedó

Retall de 'El Punt'

Avui em de gust fer referència a tres de Reus –una periodista i dos polítics- que han merescut la meva atenció tot fullejant els diaris d’aquests últims dies. La Periodista –i és de justícia escriure-ho així, en majúscules- és la Natàlia Borbonès, l’articulista més irònica, mordaç i directa del món de Reus com es posa novament de manifest en la seva última crònica  publicada tot just avui a la contra del diari el Punt. Sota el títol genèric “I que llarg que es farà tot això”  la Natàlia ens descriu “l’allau de polítics” que es va produir divendres a la recepció d’entitats del Centre i que s’explica, segons ella, atenent la proximitat de les eleccions municipals. Davant d’aquesta evidència, que es farà més palpable a mesura que s’acosti el 22 de maig, Borbonès proposa “treure de l’armari l’elm, les orelleres, la cota de malles, la cuirassa, l’escut i l’armadura, que és l’abillament amb que surt al carrer cada cop que albira unes eleccions a l’horitzó per protegir-se de la demagògia i el mal de cap que li provoquen tots plegats. De fet, encara no s’hi ha degut posar la pols, a l’abillament medieval, perquè només fa dos dies que la va desar. Doncs sí que es farà llarg tot això, si encara falten quatre mesos, i mira que accelerats van tots plegats…”.
Qui potser ja no va tan accelerat és l’Ernest Benach després d’abandonar la presidència del Parlament. Així ho explica al Punt el periodista Manel Cuyàs qui ens revela una conversa amb el polític reusenc on li descriu la seva activitat actual “Em llevo més tard, vaig a córrer, jugo a pàdel, estic més per la família i molts migdies faig el dinar per a tots”. En l’article de Cuyàs resulta curiós, també, descobrir una víctima col·lateral de la pèrdua de responsabilitat política de Benach quan parlem d’aficions futbolístiques “He tornat a meu seient de soci al Camp Nou. Qui hi ha sortit perdent és el meu fill, que l’ocupava quan jo era a la llotja”.
I amb tot això qui deu buscar, precisament, una cadira per seure, i no pas al Camp nou sinó al parlament europeu, és el democrata-cristià reusenc Salvador Sedó. La seva història és realment increïble: després de guanyar per mèrits propis un escó a l’eurocambra,  dos anys després no té ni veu, ni vot ni sou. La culpa de tot plegat sembla ser un embolic burocràtic d’aquests que només passen a Europa. En tot cas cal celebrar la seva serenor davant d’una situació com aquesta. Conec a més d’un polític que, en la mateixa tessitura de veure’s sense veu, ni vot ni sou, hagués embogit. Queda clar que al Salvador Sedó, com escrivia la Natàlia Borbonès, també se li deu fer molt llarg tot això.
Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s