El sexe de l’Amoròs i el pallasso del Gilbert

Una de les sorpreses d’aquest cap de setmana ha estat l’article que ahir diumenge publicava Xavier Amorós a la contra del Punt amb un títol molt suggeridor “Secrets del sexe”. Que ningú es pensi, però, que Amorós a les seves velleses en vulgui alliçonar en una pràctica tan recomanable com aquesta. El que fa el “poeta nacional del Món de Reus” és posar l’èmfasi en un evidència fàcilment constatable en els temps que corren i és que, mirant enrere, resulta que hem passat d’un extrem a l’altre amb una facilitat escandalosa. Com molt bé retrata Amorós abans el sexe “era un enigma crapulós de quan ens volien fer creure que el tema només era qüestió de depravats, de primitius, d’hipòcrites, d’escenari com el senyor Tartuffe i de celestinisme de gammes diverses”. Però les coses canvien, tots som més lliures i sembla que enlloc d’un “coneixement ampli i profund de tots els seus aspectes tenint en compte, sobretot, el capital i determinant paper que juga en referència al funcionament de la vida humana” el que acaba passant és que “només hi ha –sobre el sexe- estricta superficialitat, un major exhibicionisme, una major manifestació, una ostentació i un expandiment abundós, encara, de to una mica festiu o grotesc i, paral·lelament, un augment de la seva pràctica”. Amorós acaba sentenciant que “el sexe és un part tan important de la vida que el fet d’haver-lo convertit aparentment en una mena de ferotge secret i, per contrast, en una infinitat de vodevils de diferent argumentació és una de les coses més tristes que li podien succeir a la humanitat”.

Potser per això, per amortir la tristeses d’aquest món, la Marta Magrinyà ens regalava aquest diumenge al Diari de Tarragona una acurada semblança de la desbordant personalitat de l’aleixarenc Gilbert Trilles, un artista polifacètic que es dedica, segons l’escriptora “Al noble art de fer feliç a la gent”. Recorda Magrinyà que “algun espectador li ha dit que la seva feina serveix de teràpia perquè una estona de rialles ens pot treure del pou més profund. Què hi pot haver més útil i gratificant que arrencar somriures a petits i grans? Ho necessitem molt més dels que ens pensem”. I té tota la raó. Sempre he cregut que personatges com el Gilbert si no existissin s’haurien d’inventar pel bé de la humanitat. El Trilles és un Pallasso amb majúscules, entès com un artista de debò que ens regala estones inoblidables, que ens ajuda a fer més agraïda la nostra existència. D’aquests, per desgràcia, cada vegada n’hi ha menys. En canvi de pallassos amb minúscules, que fan més plorar que riure, que es descobreixen sovint el costat més ingrat de la nostra existència, cada vegada n’hi ha més, masses al Món de Reus. Serà qüestió d’evitar-los.
Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s