Que no caigui el teló de la Mostra de Teatre Infantil

Em permetran la llicència que avui, per començar, parli d’un servidor. Si alguna cosa em penso que ser fer -bé o malament- és parlar en públic, posar-me davant d’un auditori. Però no cregui’n que sempre ha estat així. La meva timidesa compulsiva feia que, de petit, em costés molt això de pujar dalt d’un escenari. Fins que un bon dia algú em va donar una empenta i em va fer sortir al teatre de l’escola, a La Salle, a fer una mica de comèdia. I fins ara.
Com el meu cas n’hi ha a cabassos. Gent que gràcies a fer teatre ha vençut la por escènica. I aquesta és una capacitat personal que et va molt bé a la vida per afrontar reptes i situacions quotidianes. Els pares s’interessen sovint en programar activitats extraescolars per millorar els coneixements idiomàtics i/o musicals dels seus fills. Em sembla perfecte. Però qui pensa en ensenyar als infants a parlar en públic, a posar-se davant d’un auditori? A Reus molts hem tingut la sort de poder fer aquest exercici gràcies a la Mostra de Teatre Infantil. Durant trenta anys diverses generacions d’alumnes han participat d’aquesta gran festa del teatre representant obres tan diverses com enriquidores. Ahir llegia al diari MÉS, en crònica signada per l’eficaç periodista Mònica Just, que enguany la Mostra  no es farà. Com no podia ser d’altra manera la crisi és al darrera de la suspensió d’aquesta històrica convocatòria. I a mi, particularment, em dol molt aquest fet.
És cert que les escoles, a títol individual, seguiran procurant per la formació teatral dels seus alumnes com han fet fins ara. I que, com sempre, ho faran bé. Però aquesta trobada tenia un valor afegit que anirà en detriment de l’alumnat. Més enllà de la “Festa Major” que suposava l’esdeveniment, s’hi ha d’afegir com d’agraït era pels alumnes actuar davant d’un auditori multitudinari. A l’escola pública dels meus fills, que té innegables comoditats, no disposem en canvi d’un teatre a l’ús. Per això el fet d’anar a la Salle era també, per ells, tot un estímul, el que suposava poder actuar en un teatre “de veritat”.
En essència el teatre és fantasia, il·lusió, somni i molta, moltíssima imaginació. I potser el que caldria és demanar, precisament, imaginació als responsables de la convocatòria per superar el mal tràngol de la crisi i poder recuperar la Mostra quan abans millor. No vull carregar els neulers sobre els principals organitzadors, la gent del Centre de Recursos Pedagògics que -els pobres- estan en quadre i a qui se’ls hi ha de reconèixer la dedicació i eficàcia demostrada fins ara. Però certament caldria buscar complicitats entre les administracions implicades per intentar recuperar-la. Després de trenta anys seria una llàstima que el teló de la Mostra acabés caient per sempre més.
Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s