La revàlida de l’Ariel

Carrión, Gras, Ramos i Ariel a Punt 6

Carrión, Gras, Ramos i Ariel a Punt 6

Aquest cap de setmana he trobat temps per escoltar la tertúlia del De Bon Matí de Punt6ràdio de divendres passat que va comptar amb la participació estel·lar de l’Ariel Santamaria. Jordi Escoda, l’home que s’encarrega de portar els fogons del programa -dit, això de fogons, amb tota la doble intenció atenent la seva històrica vinculació professional amb el món de la restauració- va comptar amb l’equip mèdic habitual per disseccionar aquesta “rara avis” de la política local. A l’estudi hi havia el Joan Carrión, periodista de llarg recorregut a casa nostra; el Francesc Gras, del Diari de Tarragona, el reporter amb “més bona òptica” del Món de Reus atenent que es fill i nét de prestigiosos oftalmòlegs; i el Guillem Ramon Salvat, del delcamp.cat que ahir piulava des de la capital catalana en motiu de la consulta del Barcelona Decideix. A Ramos Salvat li va això de viure en primera persona els grans moments històrics dels nostre país. Recordo la apoteòsica manifestació del “SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM” del passat 10 de juliol a la ciutat comtal. L’estava seguint per televisió i cap a la final, en el moment que la comitiva de José Montilla intentava obrir-se pas entre la multitud, el vaig veure molt a prop, gairebé a tocar del Molt Honorable. Més d’un milió de manifestants pels carrers de Barcelona i jo l’enxampava al costat del President Montilla. D’això se’ns diu estar al lloc adequat en el moment oportú.

Doncs bé, al que anàvem. Tots quatre es van encarregar d’entrevistar a l’Ariel Santamaría en una emissió que també es podia seguir en directe per TELE CORI, el canal digital del partit de l’altra rosa, la de Reus. Jordi Sugranyes, un històric que sobreviu des dels orígens de la Coordinadora i màxim exponent del “juantxisme” comunicatiu local, es va encarregar tècnicament de l’emissió. Les primeres imatges van ser un pèl estranyes. Sugranyes va començar enfocant el baix ventre –i quin ventre!- de Santamaría sota la taula. Potser volia donar a entendre que el candidat no tenia cap carta amagada, que era clar i transparent. I a continuació, fent una mena de travelling elevat, se’n va anar a l’esquena de Carrión ensenyant-nos la seva incipient “coronilla”. Uns moviments de càmera, si més no, desconcertants.
L’entrevista/tertúlia, en essència, va tenir una dinàmica de joc molt clara. Mentre Escoda es limitava a fer d’aquella mena d’àrbitres que volen passar desapercebuts, sense interrompre i deixant jugar, Gras i Ramos Salvat preferien el joc per les bandes, més d’elaboració, remenant la pilota. En canvi Carrión va anar, des del primer moment, de cara a barraca. De fet  Ariel va patir un autèntic “taquigol” del periodista amb arrels riudomenques. El va assetjar de manera ostensible, sovint sense deixar-lo  ni respirar. El candidat de la CORI no estava còmode. Havia vingut a dir la seva, a passar l’estona, però es va trobar amb algú disposat com a mínim a qüestionar els seus arguments que, per altra banda, no eren gaire seductors. S’està repetint molt, massa. I això cansa. Tot plegat em va semblar un símptoma clar del que pot acabar passant amb la CORI. L’altre dia em deia una bona periodista de la nostra ciutat que el projecte Ariel podria tenir els dies comptats. La gent, en una època de crisi com la que estem passant, no està per gaires bestieses. I possiblement acabin decantant-se per propostes més convencionals intentant donat una utilitat pràctica al seu vot.
Per això si l’Ariel vol redreçar el rumb crec que necessita trobar amb urgència un bon guionista. A l’humorista per excel·lència de la política local se li ha esgotat el repertori. Ens el sabem de memòria. I és clar, per continuar fent gràcia, per seguir connectant amb el públic li calen nous gags i acudits. No ho tindrà fàcil. Entre ganivetades, llistes miracle, performances electorals, candidats carnavalers i remakes cinematògrafics serà difícil sorprendre en aquesta intensa precampanya. Però al Santamaría li cal fer alguna cosa per recuperar la guspira perduda. A més aquest paper de sentir-se ofès contínuament amb l’alcalde tampoc l’ajuda. Sembla una disputa de pati de col·legi “Que si m’ha fet això, que si no m’ha donat allò, que si no m’estima, que si no em deix jugar…” L’Ariel, transgressor com és, no pot convertir el seu personatge en una mena de barrufet rondinaire de pa sucat amb oli. Ell hauria d’estar per sobre d’aquestes qüestions terrenals i donar el tomb a totes aquestes situacions, treure’n el suc, sense perdre aquesta dosi d’humor que tots entenem que s’amaga darrera de la seva opció. La CORI, al cap i a la fi, viu d’això, de l’astracanada, d’enfotrese’n del mort i del qui el vetlla. Ara, en canvi, el seu líder sembla un polític convencional. I si fa aquest paper vestit d’Elvis més aviat fa poca gràcia.
Veurem com acaba tot plegat. L’Ariel té una prova decisiva el proper 22M, la de demostrar que el seu projecte –perquè realment és el seu, sense ell la CORI no tindria raó de ser- és encara vigent. Veurem si és capaç de passar la revàlida com feien aquells alumnes de  l’ancestral Acadèmia MATAS que dirigien els seus avantpassats. Això, és clar, si en té ganes. Començo a creure que Santamaría ha descobert que treballant de carter i fent de cantautor ocasional es viu més tranquil que no pas dedicant-se a la carrera política. Temps al temps.
Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s