La processó del silenci a l’Ajuntament

He arribat a la conclusió que per un grup municipal una legislatura vindria a ser el que dura un matrimoni, amb tot el que això porta implícit. Al començament tot són flors i violes, tot es veu de color de rosa. Els membres del grup són un equip, van a una. Res grinyola. Quatre anys després pot haver passat de tot. N’hi ha que continuen igual d’enamorats que el primer dia i volen tornar a passar per l’altar del bracet del seu cap de grup. Però en canvi n’hi ha d’altres que han avorrit a la seva parella de ball i l’únic que desitgen és perdre-la de vista quan abans millor. Aquesta va ser la impressió que em vaig endur divendres passat durant l’últim ple d’aquesta legislatura. Barrejat entre el nombrosíssim públic que gairebé omplia el saló de sessions, vaig poder contemplar als 27 membres del nostre consistori. I vaig començar a fer el joc de les parelles. Un joc, fins a cert punt, maleït.
Pellicer-Oliva, Pérez-Ortiz, López Mallol-Alegret, Pellicer-Cervera… i alguna que me’n guardo a la recàmera per una altra ocasió. L’any 2007 tots es prometien fidelitat eterna “fins que els electors ens separin”. I ara, es produeix la ruptura més traumàtica, el divorci inapel·lable. Per cert, em va fer molta gràcia el lloc que li van donar al pobre Cervera després de “fugir” de CiU. El van seure al costat de l’Ariel. Semblava com una mena de càstig. “Ja que t’has portat malament t’asseus amb el més del dolent de la classe” devia pensar el Carles Pellicer. De fet la filera on seien tots dos hi havia un aiguabarreig considerable: Bergadà (ERC), Pérez (ICV) Ariel (CORI), Cervera (?) i Allueva (PSC). Semblava una imatge treta d’aquella entranyable historieta del TBO del “13 rue del Percebe”.
Però el de divendres va ser un ple emotiu amb l’adéu d’una desena de regidors que ja és segur que no repetiran la propera legislatura. A un d’ells el vaig trucar fa dies a l’assabentar-me que no anava a les llistes del seu partit i li vaig preguntar com estava. Ell em respongué amb un contundent “molt bé”. Pensant-me que era una resposta retòrica li vaig insistir “Jo el que volia saber era com et trobaves després de veure’t fora de la llista” i la seva contesta va ser rotunda “Doncs això, molt bé, estic molt bé de no repetir. Ja n’he tingut prou”. Més clar, l’aigua. Temps hi haurà per parlar-ne de cadascun d’ells en aquest blog. Però sentint les seves intervencions vaig tenir la sensació d’assistir a la processó del silenci. M’explicaré. El més important de cadascú no és el que va dir, sinó el que no va dir, els seus silencis. I és que la processó, precisament, devia anar per dins.
D’aquestes intervencions voldria quedar-me amb les més esperades pels “morbosos” de la política local. Miquel Àngel López Mallol va dir adéu després de 24 anys  de regidor. És, per tant, el polític de l’època contemporània que s’ha estat més anys a l’ajuntament de manera ininterrompuda. En el seu discurs López Mallol es va fer el simpàtic imitant a Guardiola. I segurament s’hagués estimat més imitar a Mourinho per deixar-ne anar alguna de fresca sobre el seu traumàtic final a la política municipal. I després, naturalment, Eduard Ortiz. El que va dir va ser eloqüent, però encara més punyent i directe va ser el que no va dir. Pot semblar paradoxal però realment el seu silenci sobre l’actual alcalde va ser el que més es va sentir al saló de sessions. Hi ha paraules que no diuen res i, en canvi, silencis que ho diuen tot.
Per cert, que el ple també va servir per aprovar tot un seguit de distincions municipals a persones i institucions de reconeguda vàlua. En aquest sentit es va anunciar que s’iniciarà l’expedient per fer el merescut reconeixement al Cos de Bombers pel seu 150è aniversari. En el torn d’intervencions dels portaveus, Ortiz va destacar la satisfacció que li produïa aquest fet atenent que ell havia estat l’últim regidor de bombers de la història de l’ajuntament. Al sentir-lo Pérez se’l devia mirar de cua d’ull tot pensant “regidor de bombers i mira l’incendi que m’has acabat provocant”. És el que passa per no saber apagar el foc a temps.
Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s