La culpa de tot la teniu els comunistes!

La primera persona que un servidor va entrevistar “de veritat” al Món de Reus va ser la regidora Rosa Just. Estic parlant naturalment de la prehistòria. A l’escola ens van encarregar un treball sobre el referèndum de l’OTAN  i amb el meu amic Jaume Capdevila -de l’ancestral Ferreteria Vernis del carrer Llovera- vam decidir donar-li format radiofònic entrevistant a algú a un col·legi electoral amb un d’aquells vells cassetes portàtils. Vaig reconèixer a la senyora Just dels diaris. O millor dit, del Setmanari Reus que puntualment arribava cada divendres a casa. A Reus hi havia molta gent que no va dir mai Setmanari, sempre deien “Seminari Reus”. Una mica de la crosta ja ho era aquell periòdic, però no pas pel nom. Encara ara em sorprenc de la paciència que va tenir amb mi aquella bona senyora. Em tremolava tot. En canvi ella, com si davant tingués un periodista de veritat, em va explicar les seves impressions amb tota cordialitat i senzillesa. Mai oblidaré aquell gest que va tenir amb un “mindundi” com jo.
Tot això ho explico per justificar l’apreci que, indirectament i a partir d’aquesta anècdota, li professo al seu fill, l’Ernest Paris. Sempre que el vec recordo aquella primera entrevista amb la seva mare i com de pacient va ser amb un servidor. Divendres l’Ernest, el fill de la Rosa Just, va venir a la Cambra dins del cicle #reusfutur2015 que organitza la corporació amb Punt 6, Reusdigital i Canal Reus. La moderació va anar a càrrec del periodista Enrique Canovaca que, com ja he explicat en alguna ocasió, compagina la seva feina canallesca amb la d’àrbitre futbolístic. Potser per això Canovaca va deixar fer a París, sense interrompre ni tallar el joc i donant més d’una llei de l’avantatge que el candidat va agrair.
París té dues cares. Claríssimes. En les distàncies curtes veus al “Nen” París, al més innocent, amb un punt evident de timidesa. En canvi quan es posa en el paper d’orador, davant del micròfon i de l’auditori, és un altre, es transforma. El candidat es creix, amb contundència, parlant sense embuts, amb decisió. Divendres en va deixar anar de molt concloents. Per exemple, quan li van preguntar per la seva relació amb Empar Pont va ser clar “Jo no tinc cap problema amb la Sra.Pont. Ara bé, també li dic que jo a l’ajuntament no hi he anat a fer amics.” Aquest “no estar per romanços” també es va posar de manifest quan el Joan Ciurana, president de l’Orfeó, el va qüestionar sobre el paper dels Centres Cívics. Ciurana es va queixar de la competència deslleial que -segons ell- fan aquests equipaments a les entitats de tota la vida. I per il·lustrar-ho el president de l’Orfeó va explicar, fins i tot, com li havien deixat publicitat de les activitats de teatre del nou Centre Cívic del Carme -situat a cent metres de la seva entitat- a la seva pròpia seu. L’Orfeó viu, entre d’altres coses, d’activitats com aquesta. Paris va deixar clar que no hi havia res a fer, que haurien de conviure amb els Centres Cívics en condicions d’igualtat. Equipaments que, segons ell, són “autentiques escoles de ciutadania”. I en aquest punt París va voler evocar a l’alcalde Josep Abelló. Quants records!
Em permetran un parèntesi a propòsit de tan insigne personatge. No fa gaires dies un dels periodistes de referència del Món de Reus em deia que de les joves promeses de la seva redacció ningú sap qui va ser Abelló. Queda clar, per tant, que urgeix una classe de cultura general reusenca a aquella colla d’ignorants.  Com molt bé recordaran Abelló va ser 14 anys alcalde i se’l coneixia popularment amb el sobrenom de “Pep Places” pel gran nombre d’espais d’aquesta mena que es van construir durant el seu mandat. Però si una cosa tenia Abelló era la seva ocurrent capacitat d’oratòria. Era un grandíssim monologuista. Recordo una d’aquelles inoblidables sessions de la Unió de Dones de Reus i Comarca dels dimecres a la tarda al Centre de Lectura presidides per la Maria Cabré de Caldreró  o la Maria Teresa Pitarch. L’auditori eren ple de dones d’una certa edat que queien rendides al discurs àgil, directe, proper d’Abelló. Memorable va ser el dia que va relatar com una senyora es va enfrontar amb la guàrdia urbana al veure que els agents li exigien que recollís els excrements del seu gos. La senyora es va indignar i va alçar la veu tot dient “Saben que els hi dic? Que la reculli l’alcalde la caca, que la reculli l’alcalde!” Això Abelló ho explicava amb una gràcia colosal. I les senyores queien rendides al seus peus. Doncs bé, el que París va dir d’Abelló no tenia res a veure amb la caca dels gossos sinó amb els centres cívics. Abelló deia que gràcies a aquests equipaments “les senyores han sortit de casa i els homes han deixat els bars”. Amb la primera part de l’enunciat hi puc esta d’acord però el segon em genera un cert dubte. Tenint en compte els bars plens d’homenots que hi ha a Reus, volen dir que n’hi ha tants que els han abandonat per anar als Centres Cívics?
París també es va voler treure de sobre l’etiqueta de polític poc lleial amb el govern. Fins i tot com Moisès amb les taules dels Deu Manaments, va voler ensenyar -enlairant-lo al cel- el protocol de govern “Aquí el tenen. Si se’l volen llegir veura’n que hem estat fidels al que vam signar ara fa quatre anys”. Tot i així va tornar a carregar contra el Gaudí Centre “Un projecte mal ancorat” va dir. I en aquest cas no tant pel concepte museístic –va destacar el bon nombre de visites registrat- sinó pels elements complementaris com “un Restaurant que no passa pel seu millor moment, un hotel –el del Pallol- que hores d’ara continua sent un solar i una botiga que, em consta, està reorientant el negoci”.
I a l’hora de les preguntes del públic vam viure una escena impagable. Ja vaig comentar en una ocasió que els d’Iniciatva es caracteritzen per donar als seus actes un toc molt familiar, com si estiguessin a casa, sense patir gens. I precisament el cap de campanya, Daniel Pi, va demanar la paraula per preguntar-li al candidat si “Pensava privatitzar alguna Societat Anònima Municipal”. París al sentir-lo va rematar “M’agrada molt que em faci aquesta pregunta”. I l’auditori va esclatar en una rialla sonora. Parlant de familiaritat, l’atzar va fer que un dels representants de les entitats convidades fos el seu cosí, Jordi Llauradó, que va venir en nom del Reus Deportiu. Li va preguntar pels ajuts als autònoms i als empresaris. I París va voler també precisar que el seu no és un partit que estigui contra de l’empresariat, ans al contrari. En aquest sentit va evocar una anècdota viscuda el dia abans al palau d’esports del Reus Deportiu. Resulta que París va anar a l’hoquei amb un peix gros d’Iniciativa, el Joan Herrera, que havia vingut a la ciutat per presentar la seva candidatura. A la mitja part, i quan tots dos estaven departint a l’avantllotja, se’ls hi va atansar un senyor molt alterat que els hi va dir “La culpa de tot els que ens passa als empresaris es dels comunistes. Tota la culpa és vostra, home!”. París va afirmar que la situació havia estat molt violenta. A veure, siguem clars. A qui se li acut portar al Joan Herrera, és a dir, a un polític a presenciar un Reus-Barça d’Hoquei? En un partit com aquest, amb tots els ànims encesos, la gent precisament no és gaire reflexiva ni te els sentiments encalmats per mantenir una conversa civilitzada. Després de l’experiència, segur que la propera vegada París s’estima més convidar a Herrera al Teatre.
Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s