Les Vides de Pérez

Aquest cap de setmana he anat al cinema a veure l’última estrena de la cartellera del #reus22m. Em va advertir de la seva programació el periodista del delcamp.cat Guillem Ramos Salvat que començo a creure que sota la seva frondosa cabellera hi té instal·lat una mena de radar que detecta, a l’instant, qualsevol novetat que es produeix al voltant d’aquesta campanya electoral al món de Reus. El títol del film era explícit “La Vida de Pérez”. Atenent les pel·lícules que l’han precedit a la cartellera (La guerra de les galàxies o Mira qui mana ara) era evident que es tractava d’un “remake” de la popular productora filoconvergent que en aquesta ocasió hauria jugat amb “La Vida de Bryant” dels irreverents Monty Pyton. Com molt bé sabrà el distingit/da lector/a, aquesta pel·lícula està centrada en un nen que neix el mateix dia que Jesucrist, el que fa que sovint se’l confongui amb “Nostru Senyor”. Els creadors d’aquesta altra versió més nostrada s’agafen a la popular escena de la pel·lícula dels Monty Phyton amb les 23 creus situades al Gólgota. De fet els realitzadors diuen que la imatge és la que es produirà al 23 de maig i potser per això hi ha tanta gent crucificada. És l’inici –segons apunten els subtítols- de la gran travessia del desert del tripartit després de perdre el govern de la ciutat. La interpretació va a càrrec d’un suposat Ernest París que, com si fos una mena de “Pepito Grillo” i amb aquell punt d’impertinència que -diuen els seus detractors- el caracteritza, comença a reflexionar sobre les causes de la derrota amb “l’altre” Lluís Miquel Pérez. Com he dit abans la pel·lículeta va en la línia de les que ja s’han estrenat aquesta campanya i en aquest sentit el que em va fer més gràcia va ser recuperar l’enganxosa melodia de la cançoneta dels Monty Pyton amb l’acompanyament de xiulets que sempre m’ha fet el pes.
Acabada la sessió i tot sortint de la sala reflexionant sobre la poca feina que tenen alguns, se’m va atansar un individu que, de manera sigil·losa, em va dir si volia seguir-lo. Amb tant de secretisme vaig creure que em volia portar a l’antiga sala X de l’històric cinema Palace on s’hi projectaven aquelles pel·liculotes de senyores que fumen i et parlen de tu. En realitat l’individu em va comentar que em volia ensenyar “La vida de Pérez”. “Perdoni –li vaig dir amb un punt de sorpresa- l’acabo de veure, es projecta en aquesta sala”. “No, no s’equivoqui -va insistir el misteriós personatge- si vol veure l’autèntica Vida de Pérez, ha d’acompanyar-me a l’altra sala”. No m’hi podia negar. Aquests dies estic tan enganxat a tot el que té a veure amb les eleccions del meu poble que la meva dona comença a creure que això de la “campanya” no sigui en realitat una “querida” que em portarà pel camí de la perdició. Total, que em vaig disposar a veure l’autèntica Vida de Pérez. I quina va ser la meva sorpresa al trobar-me amb una producció original, gairebé d’art i assaig, formalment impecable. Al darrera hi ha una de les talentoses factories -la més àcida- que treballa a la nostra ciutat. Veient la qualitat del producte queda clar que no l’ha fet la Carme Ruscalleda. Ho dic per si quedava cap dubte al respecte.
En aquesta ocasió la pel·lícula ens ofereix el testimoni de reusenques i reusencs que gaudeixen, des de diversos àmbits, d’una ciutat millor des de l’òptica socialista jugant, tota l’estona, amb l’eslògan del PSC “Pensar en Reus”. I al final hi surt el candidat, Lluís Miquel Pérez, amb la seva imatge més amable, propera, assequible. Passejant pel carrer Jesús i el carrer del Vent on entra a l’històric Bar Iris. Pérez ja ho té això, és home d’aquesta mena de bars de tota la vida. Res de locals de disseny i collonades. Ell aposta pels establiments autèntics, amb vaixella Duralex i coberts tronats, com el ja tristament desaparegut  Bar Dallas de la Riera Miró, o l’Orfeó del sempre ocurrent Àlvar Fortuny o, com en aquest cas, l’Iris on -diuen- s’hi mengen unes tapetes de mandonguilles boníssimes. No ens enganyem, és en aquesta mena de locals on es pot assaborir el millor esmorzar de forquilla i tovalló del Món de Reus. Pérez fa de prescriptor d’aquests establiments i així ho demostren unes fotos penjades a la paret on es poden veure, entre d’altres, al president Maragall o al president Montilla al local. Naturalment no hi van anar junts, només faltaria. I al final de la pel·lícula l’eslògan Pensar en Reus amb una veu femenina molt seductora que, la veritat, em va fer pensar en altres coses que m’exciten tant o més que la meva ciutat.
Sortint de la sala amb el neguit de saber si algú m’oferiria la visió d’una tercera part de la saga de La Vida de Pérez (al final l’alcalde tindrà més “vides” que un gat) vaig reflexionar sobre aquesta fal·lera cinematogràfica que envaeix el món del #reus22m. I en aquest sentit vaig celebrar la cintura que han demostrat els socialistes amb aquests vídeos de rèplica als “remakes filoconvergents”. El fàcil hagués estat agafar un altre clàssic i fer el mateix. Per exemple, Murieron con las Botas Puestas amb el Carles Pellicer fent d’Errol Flyn en el paper de Coronel Custer i la Teresa Gomis fent d’Olivia de Havilland en el paper de la seva enamorada, Elizabeth Bacon. Custer Pellicer se les prometia molt felices en la seva lluita contra el sioux però al final els indis, liderats per Caballo Loco Pérez, se’ls cruspirien amb patates a la batalla de West Point. Fer això, agafar aquesta o qualsevol altra pel·liculeta i posar-hi quatre subtítols amb la mateixa ironia, hagués estat el més fàcil. Però en aquesta ocasió la maquinària socialista ha demostrat estil, perspicàcia i elegància jugant fins i tot amb el títol de la comèdia, La Vida de Pérez amb l’afegitó “l’autèntica”.
D’aquesta última pel·lícula, però, me’n queda un dubte existencial veient el passeig que realitza el candidat pels carrers de la ciutat. Si el Nespresso ja hagués estat obert, Pérez podria haver fet el vídeo sortint de la botiga del Pallol i després de caure-li un piano a sobre pujar al cel, on Déu -aquell que va llogar el Ballesteros per recitar poesia al Metropol- li oferiria la victòria electoral a canvi d’una cafetera i quatre càpsules. Veient com estan les coses no tinguin cap dubte que l’alcalde hagués signat aquest guió amb els ulls clucs.
 
Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s