La meva estimadíssima Empar Pont

Al locutor/cuiner de Punt 6 Ràdio, el Jordi Escoda, li va venir de gust ahir al Bonmatí preparar una bona paella valenciana. Per això va convidar a l’Empar Pont, la regidora que durant els últims setze anys ha fet anar el ventall com ningú a les interessantíssimes sessions plenàries del nostre consistori. Ho feia tant i tant bé això de ventar-se, que em sembla que fins i tot el General Prim (el que presideix el saló de plens) trobarà a falta la fresqueta que generava la regidora des de la seva majestuosa butaca de tinent d’alcalde. Escoda, però, va considerar que la paella per acabar de tenir gust necessitava d’altres complements com ara un bon escamarlà. Per això va convidar a un servidor que d’ençà que em dedico a fer aquest blog de pa sucat amb oli sembla que estigui d’oferta. Com que també li calia un bon condiment, un pensament de safrà, va convocar a la cita radiofònica al periodista puntaire/trabucaire (treballa al Punt i dispara el trabuc per Festa Major) Jordi Olària, home de poques paraules i que, de vegades, sembla que tingui la pólvora mullada (per allò del trabuc, és clar). Però contràriament al que es pugui pensar Olària hi és, i quan carrega l’arma i prem el gallet, els micròfons retronen amb potència. És, per tant, un cronista ciutadà que administra les piulades radiofòniques amb mesura  i que quan dispara, dispara de veritat.
He de reconèixer que m’ho vaig passar bé ahir amb l’Empar. O, millor dit, m’ho he passat molt bé amb ella durant aquests 16 anys en els que tots dos, a banda i banda de la trinxera ciutadana -ella a la política i jo a la periodística- hem lluitat amb la mateixa finalitat, la de fer ciutat. Jo vaig veure per primera vegada a la “Rexidora” –com li deia el Tricaz a la ràdio- fa gairebé 20 anys. El Josep Maria Arias em va fer anar a cobrir la inauguració del curs acadèmic de l’Institut Salvador Vilaseca que realitzava el Josep Maria Martí i Martí, referent de la radiodifusió local. Si a casa els Baiges petits esmorzen amb les tres bessones o els Barrufets saltant i ballant, un servidor va créixer prenent-se la llet amb Nesquik escoltant de fons els aguts comentaris del Martí de la ràdio al primer informatiu de l’emissora de la ciutat. Un informatiu d’aquells que, com s’acostuma a dir, escoltava “tothom” i marcava indubtablement el batec de l’actualitat.
A la sala d’actes de l’Institut aquell dia Martí seia al costat d’una xica a la que  delatava el seu accent valencià. Vaig preguntar al del meu costat qui era i em va comentar que es tractava de la directora. Em va sorprendre. Al Vilaseca hi havia anat la meva germana en una època en la que el director era l’inoblidable Ramon Oteo, a qui anys més tard vaig tenir de mestre durant el meu pas per l’Institut Gaudí. De l’Oteo a aquella “valencianeta” hi havia una diferència considerable. Més tard, però, vaig acabar lligant caps. A la nostra ciutat passa com amb les cireres, quan n’estires una del cistell te n’acaben seguint sis o set al darrera. El seu marit va resultar ser el fill del Juli Garola -un dels millors referents d’aquesta escola pictòrica del món de Reus que durant anys va proveir la nostra ciutat de magnífics artistes- i de la Maria Bartolí, l’entranyable Senyoreta Bartolí, la meva mestra de música al Centre de Lectura. Bartolí formava part d’aquell estol de professionals de la docència musical on també s’hi comptaven la Senyora Briansó, la Senyoreta Duran o la Senyoreta Besora. Aquesta última compartia la direcció de l’escola de dansa del Centre, d’on va ser un referent, amb les classes de música al tercer pis de l’ateneu del carrer Major, a l’ombra del campanar. Jo vaig ser alumne de totes aquestes mestres en aquell món de Reus que mai més tornarà.
Per tant, la Pont es va quedar a Reus per amor. Ahir a la ràdio es queixava que encara ara n’hi ha que li retreuen que no sigui de la ciutat “M’ho van dir fa uns dies els representants d’una entitat de la que fins i tot en sóc sòcia. I em va  molestar molt” reconeixia. I ho entenc. L’Empar s’ha convertit en una reusenca de cap a peus que des de la seva responsabilitat ha sabut treballar en benefici de la nostra realitat. Això li ha fet guanyar un innegable protagonisme públic que, com passa amb tots els professionals de la política, ha generat opinions de tota mena. Però en el seu cas particular aquesta avaluació constant per part dels observadors ciutadans és gairebé malaltissa. De la Pont tothom en parla, tothom te’n diu coses, tothom la passa pel sedàs. Sovint de manera injusta, amb reflexions acarnissades, lluny de qualsevol plantejament mínimament reflexiu i raonat. Però, en el fons, això també té el seu mèrit. Hi ha regidors, fins i tot de l’equip de govern, que acabaran marxant com van arribar, en un discretíssim segon pla, fregant fins i tot l’anonimat. En canvi tothom sap qui és la Pont perquè ha fet feina i li ha donat visibilitat. I s’ha convertint, per tant, en objecte constant de debat i anàlisi.
L’Empar és transparent. No enganya a ningú. Un torrent d’energia, de vitalitat. La manera com mou el ventall, sense parar, és un reflex de la seva personalitat. Els seus detractors li pengen l’etiqueta de ser formalment caòtica, anàrquica, desorganitzada. Els qui te’n canten les excel·lències li reconeixen la seva capacitat d’il·lusionar-te, de generar complicitats, de treballar en un entorn d’absoluta confiança. Segurament, com passa sempre, tots tenen la seva part de raó. Però ningú s’està setze anys en un càrrec, a primera línia de foc i en una ciutat com la nostra, si no té innegables capacitats de lideratge. Ahir a la ràdio comentàvem que segurament a l’Empar se la jutjarà bàsicament per aquests últims quatre anys al capdavant de l’IMAC. Em semblaria terriblement injust. I no pas perquè no hagi fet coses, que de treballar se n’ha fet un fart. Ho dic perquè a la nostra ciutat tothom és regidor de cultura, tothom es veu amb pit de criticar la festa major, tothom creu que ho faria millor que el polític de torn. I l’anàlisi, per força, serà esbiaixat. Des d’aquest punt de vista és una responsabilitat que davant de l’opinió pública pot resultar absolutament ingrata.
Per això en el moment de tancar aquests setze anys d’activitat a la cosa pública, em sembla de justícia reconèixer la feinada que l’Empar va fer en l’àmbit de l’Educació i/o Ensenyament (ben bé ja no saps com s’ha de dir) sota el paraigua de l’administració local. I més concretament en la creació i desenvolupament de les llars d’infants municipals i del Centre de l’Atenció a les Famílies Mas Pintat. En puc parlar amb propietat ja que a més a més de viure-ho com a periodista he pogut valorar tot aquest procés com usuari d’aquestes instal·lacions. I el que ha fet l’Empar en aquest àmbit ha estat molt gran. Generant una empatia brutal amb els tècnics que han fet possible un petit miracle com el de dotar la nostra ciutat d’una xarxa de llars d’infants municipal que ha donat resposta, de manera efectiva i diligent, a les necessitats existents. Tot va començar amb aquella petitíssima Ginesta del Barri Gaudí, a recer de l’escola Ciutat de Reus, amb un equip de professionals dirigit per la Carme Jordán i on s’hi van sumar una sèrie de persones compromeses i il·lusionades per tirar endavant aquell projecte de tanta envergadura a partir del no res. I després de consolidar les primeres llars i de desenvolupar un projecte excel·lent, va venir el Centre d’Atenció a les famílies Mas Pintat que ahir celebrava el seu quart aniversari. En aquest blog hi vaig dedicar l’article Un Mas Pintat al Món de Reus que durant moltes setmanes, i abans del tsunami electoral que s’ho ha emportat tot per endavant, era dels més llegits. El Mas Pintat s’ha de conèixer. És un oasi al mig de la ciutat. Un entorn ideal pel desenvolupament de les famílies, en perfecta harmonia entre pares, mares i fills. I tot sota l’assessorament d’unes professionals, dirigides per la sempre amatent Rosa Maria Martí, que es desviuen per la seva feina. No hem d’oblidar, amb tot aquest detall de col·laboradors que la regidora anomena sovint amb complaença, a la seva mà dreta, l’Engelbert Magrinyà, sempre en una eficaç segona línia, sumant i ajudant en benefici d’aquest projecte col·lectiu.
Passaran els anys, i les llars municipals i el Mas Pintat continuaran fent la seva feina, repartint felicitat entre els seus usuaris. Però seria imperdonable oblidar que tot allò va néixer del coratge polític d’una dona que va fer cap al nostre món enamorada d’un reusenc i que es va acabar enamorant de la  nostra, de la seva ciutat. Un amor que dóna sentit al perquè de tot plegat.
El dia de la cloenda del CONVIT, el Congrés de Serveis Lingüístics dels territoris de Llengua Catalana, l’alcalde va tenir unes paraules molt emotives per l’Empar Pont. De fet una de les coses que se li ha criticat a la “rexidora”, fins i tot des del seu propi partit, és l’excessiva submissió a la figura de l’alcalde. N’hi ha que fins i tot han afirmat que se sentia més còmode sota el paraigua socialista que no pas el del seu propi partit. Ahir ella, l’Empar, ho negava amb vehemència a la ràdio. Aquell dia, el de la cloenda del CONVIT, Pérez va voler agrair davant de tothom la feina feta per la “meva estimadíssima Empar Pont”. Avui faig meves les seves paraules bàsicament perquè gràcies a la llar d’infants la Ginesta i al Mas Pintat els meus fillets són, indubtablement, molt més feliços al Món de Reus. I això sense la Pont hauria estat, segurament, impossible. Gràcies per tot, estimadíssima Empar.
Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s