“Mireu-nos amb ulls d’amor”

El Món de Reus no té himne. O com a mínim himne oficial. Han existit alguns intents de dotar la ciutat d’aquest cant identificador de referència. Però no han reeixit. L’últim d’aquests casos el va protagonitzar l’Ariel Santamaría amb una de les composicions més inspirades que s’han fet mai al voltant de la nostra ciutat, aquell Himne a Reus de “l’Almendrineee i la boca de la Mineee” que va causar furor ara fa vuit anys en motiu de la seva primera aventura electoral. De manera circumstancial, gairebé sense voler, el Joan Masdéu també se’l pot considerar l’autor d’un himne no oficial. Em refereixo al seu REUS, una peça de culte que hores d’ara hom ja utilitza amb certa assiduïtat per il·lustrar qualsevol acte amb especial significació ciutadana.
Però des d’un punt de vista més solemne, la peça que més i millor identifica aquest Reus de tota la vida són els gojos a la Mare de Déu de Misericòrdia. Moltes de les celebracions litúrgiques d’aquesta ciutat, especialment en moments de màxima emoció, s’arrodoneixen amb la interpretació d’uns motets d’aquesta peça que honora la nostra patrona. Són celebres aquests versos que formen part de l’imaginari reusenc “Mireu-nos amb ulls d’amor”. I ahir a la sala Evarist Fàbregas de l’ajuntament, escenari de la signatura del pacte de govern entre CiU i el PP, ben bé es pot dir que els gojos flotaven a l’ambient. Sense interpretar-los musicalment, els regidors que hi havia al darrere de Carles Pellicer i Alícia Alegret, semblava que amb la seva presència demanessin que ens els miréssim amb ulls d’amor a les portes de l’inici d’una legislatura que no serà gens fàcil, ans al contrari.
Quan estava a punt d’arribar a l’ajuntament, al carrer metge Fortuny, em vaig trobar amb el David Fernández, el periodista polifacètic i multidisciplinar amb millor percepció de l’actualitat del món de Reus. Aquests dies està d’enhorabona. La seva productora, l’ACID FACTORY, ha guanyat un premi important gràcies al videoclip que han confeccionat de l’últim senzill –abans es deia així- del Joan Masdéu, El carrer dels Jocs Florals. En vaig parlar fa dies en aquest mateix blog. És un videoclip deliciós que l’amable lector/a pot revisar a l’adreça http://www.acidfactory.net .Fernández venia de l’IMAC on es va fer el tradicional esmorzar de premsa previ a la festa major. I m’explicava que també hi havia anat l’alcalde en funcions, el Lluís Miquel Pérez, per acomiadar-se dels periodistes just l’endemà de la tensa assemblea socialista. Hores d’ara encara se’m fa difícil imaginar-me el món de Reus sense la presència activa de segons qui.
A l’arribar al primer pis ens vam trobar que la roda de premsa just havia començat i que la sala Evarist Fábregas era plena de gom a gom. Coses així de vegades s’han fet a la sala del costat. Però és petita i, a més, se la coneix com la sala del Tinell. Un nom d’evidents evocacions “tripartites” que ahir, per molts motius, no tocava. Intentant obrir-me pas entre la multitud em vaig donar compte que ahir al món de Reus passava alguna cosa important. El motiu d’aquesta constatació és ben simple, el munt de periodistes presents que habitualment no sovintegen el palau municipal. En el fons Reus és un poble i aquí només hi aterren segons quins repòrters per cobrir una notícia excepcional, especialment vinculada al fet divers, al sang i fetge. Ahir, però, van venir a veure la signatura d’un pacte. Potser tal i com ha anat això del #reus22m, amb ganivetades a tort i a dret, tenien ganes de comprovar si finalment s’esbudellava a algú. Per cert, va ser impagable el moment que el Marc Càmara, el locutor actor de Ràdio Reus, va arribar amb la roda de premsa començada. L’Alegret, al veure’l, li va fer un simpatiquíssima reprimenda com volent dir “Marc, que fas tard home…” . L’Alícia ja ho té això. Té tan present el seu passat periodístic que no pot evitar aquestes complicitats amb els qui fa quatre dies érem el seus companys.
Hi havia tanta gent a la sala que en vaig quedar, literalment, darrera de la porta. Només podia treure el cap per anar veient que feien i deien els actors principals de l’acord. Davant meu hi havia el locutor-cuiner, el Jordi Escoda de Punt 6. Amb això que se’n diu “tablet” però que no és de xocolata sinó un dispositiu mòbil anava enregistrant imatges de l’acte. Em va fer sorprendre la xapa que duia enganxada a la motxilla. S’hi podia llegir, en color negre i blanc, “R.I.P. SUPERMAN”. Aquests periodistes, de vegades, poden ser molt poca-soltes. Ves que no se’n facin alguna -de xapa- amb el nom d’algun d’aquests regidors que ja ha passat a la història del món de Reus. Des de la meva posició observava els moviments de Pellicer amb la diagonal que marcava, a l’extrem de la sala, el plafó amb les imatges dels alcaldes electes que ha tingut aquesta ciutat. En total 27 fotografies. I l’últim quadre del plafó, el que fa 28, era el reservat a la instantània de Lluís Miquel Pérez. Ha estat dotze anys esperant que algú hi enganxi el cromo. Això sí, la placa identificadora, amb els anys d’alcaldia, ja estava col·locada. Molts periodistes van fer salsa al twitter amb aquesta qüestió.
Pellicer i Alegret seien al mig d’aquella taula que és més llarga que un dia sense pa. Vestien de manera discretíssima. Pellicer portava la seva inconfusible americana blau marí, camisa blau cel i corbata de tonalitat fosca xispejada amb tons clars. I l’Alícia també em va sorprendre per la seva sobrietat. Americana grisa i brusa blau marí. No hi havia cap nota de color més alegre. Cap concessió a la policromia. Un símptoma, segurament, d’austeritat volguda. Estem en temps de crisi. I al darrera d’ells dos un munt de gent. Concretament les regidores i els regidors dels dos partits, amb els respectius caps locals. Estaven barrejats o gairebé. Devien voler demostrar unitat, que ja eren un equip. No és fàcil estar dret, estàtic, darrera de dos que seuen còmodament i que van garlant davant la premsa. Per això és feia un pèl estrany veure’ls tanta estona palplantats darrera la taula, sense saber ben bé on havien de mirar ni què havien de fer. Just iniciat l’acte va començar a tronar i llampegar. Va caure un xàfec de mil dimonis. Pel twitter tothom hi deia la seva a la curiosa coincidència. L’Irreductible Lluís Gibert, que com diu el poema fa seu allò de “segadors, la falç al puny, que ha arribat el mes de juny i ja és daurada la terra” fa dies que té l’eina ben esmolada davant la presència de la seva admiradíssima Alícia Alegret al govern municipal. I d’aquí que, aprofitant el xàfec, enviés la següent piulada al twitter “Amb aquesta tempesta es suspèn la sortida al balcó dels nuvis. No sigui que un mal llamp els parteixi.” O arrodonint una piulada de la bèstia Ramos-Salvat va deixar anar Comença a ploure molt. Sant Pere beneeix el pacte? #reus22m. Al contrari, envia tempesta preludi del que vindrà.” En aquest punt, en plena disbauxa metereològica, el regidor convergent Pepe Jofre, que gràcies a la seva alçada sobresortia de manera considerable sobre els seus companys, es va girar per preguntar-li al virtual regidor de cultura, el Quimet Sorio, si havia portat paraigües. I aquest va dir que no. Seria interessant que el bo del Quimet se’n comprés un -de paraigua- quan abans millor. Xàfecs com el d’ahir són més habituals del que es pensa a l’IMAC, i no te n’escapes ni estan a cobert. Per cert, una de les sorpreses del repartiment de carteres la va protagonitzar el mateix Sorio. L’han fet regidor de joventut. Si no els té ja deu fregar els 60 anys. Queda clar que li deuen haver donat la regidoria atenent la seva joventut d’esperit. Altrament no m’ho explico.
I de l’actuació dels dos protagonistes ens hem de quedar amb l’abraçada i els petons que es van donar després de signar el pacte. Als regidors que els contemplàven només els hi faltava dir allò de “¡Que se besen, que se besen!”. Ho dic en castellà ja que -sembla- de la regidoria de política lingüística de moment no se’n té notícia. Durant l’efervescència afectiva que es van demostrar, Pellicer li va dir alguna cosa a cau d’orella a la regidora més popular. S’hi va estar estona. M’he mirat una vegada i una altra les imatges de Canal Reus però no puc llegir els llavis del virtual alcalde. Què li devia dir…? Per cert, també vam observar que formalment falta un pèl de coordinació entre ells dos. És lògic. Tots els que s’acaben de casar -també en l’àmbit polític- necessiten el seu temps d’adaptació. Molt eloqüent d’això que explico va ser el moment en el que es va demanar la valoració del pacte. Carles Pellicer va fer una primera intervenció. I a l’acabar va demanar si hi havia alguna altra pregunta. L’Alícia no se’n va poder estar “I jo, que no puc valorar?” va deixar anar mirant a continuació als periodistes amb una riallada còmplice. Segurament ens haurem d’acostumar a escenes com les relatades. Això és com tot. Cal que agafin rodatge, confiança, i que formin aquest duet meravelles de la política local del que tant esperem la gent del Món de Reus. L’equip el tenen. Ahir ho vam veure clarament. I segurament hauran de suplir la lògica inexperiència amb l’alta dosi d’il·lusió acumulada per tirar endavant la nostra ciutat. Potser per això ara més que mai, i tenint en compte que són l’expressió de la voluntat popular, ens els hem de “mirar amb ulls d’amor”. Perquè ara, ens agradi o no, el miracle l’ha de fer aquest equip de govern. La Mare de Déu em sembla que té altra feina.
Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s