Adéu, Alcalde

Jo vaig ser company de classe del Lluís Miquel Pérez. Naturalment no em refereixo a l’època de l’escola o de l’institut ni cosa semblant. No som pas de la mateixa generació, ens portem una colla d’anys. Va ser a la universitat, quan un servidor estudiava història. En una de les optatives que vaig fer a quart curs, pels voltants de l’any 90, Pérez també hi estava matriculat. En aquella època el polític socialista era regidor a l’ajuntament. El professor d’aquella assignatura, vinculada a la història contemporània, era un vell conegut, el Pere Anguera. I el meu inseparable company d’estudis era el meu amic Josep Duch, germà de la regidora del PP, Montserrat Duch. El Josep, desgraciadament, va deixar-nos fa uns anys per culpa d’un d’aquests mals dolents que diuen al meu poble. Com si de mals n’hi hagués de bons. Amb ell, amb el Josep, sovint comentàvem que algun dia podríem explicar als nostres fills que vam ser companys de classe d’un regidor. I amb els anys hauríem pogut afegir que vam compatir pupitre amb el futur alcalde de la ciutat.

Tot plegat em va venir a la memòria divendres passat assistint a l’última compareixença davant dels mitjans de comunicació de Lluís Miquel Pérez. Va voler cuidar fins l’últim detall d’aquesta transcendent convocatòria, dotant-la d’un pòsit d’emotivitat innegable, fent-la just després d’una visita d’obres a la nova biblioteca Pere Anguera, situada a la zona del Mas Iglesias. Quines casualitats. El meu company d’estudis triava l’edifici que honora la memòria del nostre mestre. I jo de testimoni, al costat d’altres companys periodistes. Si m’ho arriben a dir fa vint anys no m’ho hagués cregut mai de la vida.
Pérez, que mai va amagar la seva profunda admiració i respecte pel Pere Anguera, el va voler tenir present en un dia com aquest. La visita va comptar amb la presència de la vídua de l’historiador, la Mercè Costafreda. I també un amic comú, el Xavier Amorós. Pérez va voler lligar la inauguració de la biblitoeca que porta el nou del poeta-botiguer -realitzada a finals del seu primer mandat- amb aquesta visita d’obres a la segona gran biblioteca, a les acaballes del seu tercer i últim mandant “amb una mare que és la del Centre de Lectura” va voler precisar en referència al fons bibliogràfic de l’ateneu del carrer Major. Pérez va demostrar, una vegada més, que ell és un home del Centre amb tot el que això implica. Vaig xerrar una estona amb el poeta. Un servidor, per cert, va créixer sota l’autèntica biblioteca del Xavier Amorós, la seva, la particular. Els Baiges hem viscut gairebé tota la vida sota dels Amorós. Ells al vuitè primera, i nosaltres al setè primera. La meva mare encara ara sent xiular al Xavier gairebé cada dia. Són escenes domèstiques senzillament delicioses. Com molt bé em va dir l’Amorós al comentar-li “Mentre em senti xiular, rai!”. A la biblioteca també hi havia dos regidors que ho deixen. El Jordi Bergadà, el regidor d’urbanisme, que es movia com peix a l’aigua fent la visita d’obres per qüestions lògiques. I l’Empar Pont, que va precedir en l’al·locució final a l’alcalde i a qui Pérez li va dir “Moltes gràcies per les teves paraules i per tot”. Aquest segon “per tot” va ser molt eloqüent.
La declaració de Pérez va ser corprenedora. Amb la veu trencada per l’emoció, culminant amb unes frases que reprodueixo a continuació de manera literal:   “M’acomiado de la ciutadania de Reus amb la consciència tranquil·la per la feina feta. Amb el neguit de tot allò que resta pendent i tot allò que es podria haver fet millor. Amb el desig que la crisi es pugui superar el més aviat possible, i que les persones que ho passen malament avui tinguin un futur amb noves oportunitats. Amb l’orgull d’haver servit els millors anys de la meva vida a la ciutat de Reus. Fins sempre. Moltes gràcies. Visca Reus!”. Veient-lo capcot, tristíssim, vaig pensar una vegada més que Pérez hauria d’haver acabat d’una altra manera la seva singladura com alcalde. Es va arriscar massa encapçalant per quarta vegada la candidatura del seu partit. I ara la història potser no el tractarà com es mereix. Diran que va ser ell qui va perdre l’alcaldia després de 32 anys de domini insultant dels socialistes. I, paradoxalment, havent fet més que ningú per la transformació de la ciutat.
Ja he dit moltes vegades que més enllà de la disputa política i de partits, quan l’ajuntament es configura, els 27 regidors són els qui ens representen absolutament a tots. I que ja no hi ha color polític que valgui. L’alcalde, per tant, és el de totes les reusenques i els reusencs. El Pérez ha estat el meu alcalde i no tinc cap dubte de la seva entrega absoluta al càrrec en benefici de la ciutat i de la seva gent. Ho porta a la sang. Els Baiges fa molts anys que coneixem a la família Pérez, més de mig segle. Al seu pare Lluís, als seus oncles Pepe i Consol, als seus avis. Són gent que, per molts motius, es fan estimar i a qui sempre els hem tingut en la màxima consideració. Anys després el meu pare compartiria inquietuds culturals amb el Lluís Miquel Pérez al Centre de Lectura. En aquella època el meu pare era un senyor gran envoltat de joventut dinàmica, inquieta, desacomplexada, com el mateix Pérez, el Claudi Arnavat o el Josep Maria Balanyà, que exercia de president, i que divendres també va assistir a l’acte a la biblioteca Pere Anguera. Aquelles èpoques, que jo vaig viure i veure des de la perspectiva d’un infant pre-adolescent, són les que més van marcar el meu profund sentiment reusenc.
Però no acaben aquí les meves vinculacions amb Lluís Miquel Pérez. Com ja vaig explicar en un altre capítol va arribar a l’alcaldia el mateix dia que la meva dona i un servidor ens casàvem. Ell, aquell dia, es casava amb la ciutat. I amb l’Enric Tricaz li vam fer a Ràdio Reus la primera entrevista com a nou alcalde. I tantes i tantes altres coses que hem viscut junts a la ràdio, a la televisió, a la Cambra i al Món de Reus. Amb un únic objectiu, el de fer ciutat. He de reconèixer que amb el Pep Abelló va ser diferent. No ens lligaven tantes coses, no vaig coincidir amb ell tants anys i en la relació amb els periodistes era una mica més distant. Pérez sempre ha estat càlid, proper. Sempre ha tingut un detall afectuós amb els meus xiquets, que fins ara no han conegut mai cap altre alcalde. Els hi hauré d’ensenyar que ara, l’alcalde, és un altre.
Naturalment en la gestió ha fet coses bones i dolentes, ha compartit encerts amb errades. Com tothom. Però em quedo amb el sentiment que van expressar els seus més estrets col·laboradors divendres passat a la biblioteca Pere Anguera. Les llàgrimes, les abraçades, l’emoció. Són imatges que t’arriben al cor. Se’n va l’alcalde del món de Reus, el meu alcalde. Però així és la vida. I ja en tenim un altre a punt per representar com es mereix la millor ciutat, la nostra, la de Reus.
Per cert, potser ara Pérez podrà acabar finalment el seu doctorat. I el Pere Anguera, des d’allà on sigui –on segurament estarà remenant llibres i documents- somriurà complagut al veure els progressos del seu alumne més il·lustre.
Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s