El cartell de la festa major del meu poble

Fa dies o, millor dit, setmanes que volia parlar del cartell de la festa major del meu poble. Un cartell esquitxat per la polèmica. No em ve de nou i tampoc n’hem de fer cap tragèdia. Sempre he cregut que les polèmiques no són mai gratuïtes i que, per tant, si es generen evidencien que la gent s’ocupa i es preocupa de l’objecte de debat. Per tant, des d’aquest punt de vista la crítica sempre serà benvinguda ja que demostra que la nostra societat és viva i activa. L’exemple més paradigmàtic d’això que comento el vam viure al Món de Reus ara fa uns anys amb la construcció de les famoses rèpliques dels gegants bicentenaris. Aquell espectacle de trets i retrets entre defensors i detractors de la iniciativa va ser formidable. Són coses que només poden passar en aquest poble encantador on tenim el goig de viure. Gent adulta, feta i refeta, discutint acaloradament per la conveniència de construir o no unes rèpliques dels gegants. I encara més, intentant posant en qüestió si les còpies eren o no idèntiques als originals. Només cal recordar que les rèpliques van ser obra del Ramon Ferran. El que per força és sempre sinònim de qualitat i eficàcia, i més quan es tracta d’aquests elements festius tan característics.
Sobre aquesta qüestió em va passar una cosa certament extraordinària. Un dia d’aquella festa major, en plena controvèrsia sobre el tema, era al vestíbul de l’ajuntament on hi havia exposats els gegants. Jo era al costat de l’Indi, un element que aixeca passions, especialment entre les meves conciutadanes. Com acostuma a passar en aquests casos, a l’identificar-me con un element televisiu -només em faltaria sortir a la processó- un ciutadà se’m va atansar per transmetre’m la seva opinió. I va començar a maldir el que no està escrit sobre la qualitat de la rèplica en qüestió. Que si el nas era diferent, que si la mirada no era la mateixa. Fins i tot em criticava la disposició del famós braç esquerre de l’element festiu que ha merescut una de les frases fetes més populars de la ciutat. El bo del cas és que el ciutadà estava observant, en realitat, l’original, no pas la rèplica. Em vaig veure incapaç de treure’l de l’equívoc, especialment quan va deixar anar la sentència amb la que concloïa la seva sàvia exposició “Es que no saben ni copiar un ninot!”. Déu n’hi do. No cal, però, donar-hi més importància. D’aquests saberuts el món de Reus n’és ple.
Doncs bé, retornant al que ens ocupa. Amb el cartell de la Ruscalleda, el de la taula parada, es pot dir el mateix. D’entrada la polèmica ha de ser benvinguda. Vol dir que la gent se’n preocupa de la festa major. Si el cartell hagués passat sense pena ni glòria tindríem certament un problema. En una ciutat on es critica tot, tot i tot, la indiferència en aquest tema es traduiria per força en un diagnòstic preocupant, el dels primers símptomes de la desafecció a la festa major. I per sort d’aquest mal -toquem fusta- encara no en pateix la ciutat. I crec que no en patirà mai.
Parlant del cartell. Partim de la base que contra gustos no hi ha disputes. I que, per tant, el disseny d’enguany pot agradar més o menys. Com tot a la vida. L’únic que sobta de la creació de la celebèrrima Carme Ruscalleda és el perfil de la cartellista. Aquesta línia que havia engegat l’organització de reservar el cartell de Misericòrdia per creadors de casa, i donar el de Sant Pere a glòries consagrades semblava interessant. Especialment a partir de l’experiència d’aquests dos últims anys. Creadors com el Marcel·lí Antúnez o la Benedetta Tagliabue havien generat sinèrgies interessantíssimes amb gent de casa.  El primer va fer una bona feina amb la complicitat dels alumnes de l’Escola Taller d’Art dirigits per un home que, sent fidel a les seves arrels, “construeix” artistes més enllà del passeig de la Boca de la Mina amb la màxima castellera que ell sempre ha defensat amb la camisa avellana, la de la “Força, equilibri, valor i seny”. Em refereixo, naturalment, al Quim Vilafranca. I Taglibaue, la vídua de l’arquitecte Miralles responsable del controvertit projecte de remodelació del passeig Prim, va fer el mateix amb els futurs professionals de l’Escola d’Arquitectura a l’hora de donar forma al cartell que identifica la nostra festa grossa. A més tan l’un com l’altre, o fins i tot el dissenyador Custo Dalmau que els va precedir en l’encàrrec, són gent de contrastada solvència en el camp de la creativitat artística. Ningú pot discutir, per tant, la seva capacitat en aquest àmbit. Precisament atenent el perfil d’aquests antecedents, i l’exemple de les seves creacions, el criteri que s’ha seguit per triar a l’autora del cartell d’enguany grinyola una mica. Ningú pot discutir el lideratge gastronòmic de la Ruscalleda, reconeguda amb multitud d’estrelles Michelin. Però això l’avala per fer un cartell de Festa Major?  O, millor dit, per rebre l’encàrrec en qüestió? Salvant les distàncies, segurament seria impensable que, per exemple, a l’històric dissenyador reusenc Arcadi Vilella, el de Pragma, per molt bé que li sortís -que no sé si és el cas- l’arròs a la cassola, l’ajuntament de Sant Pol de Mar li encarregués un àpat de compromís per la festa major del municipi. Doncs em sembla que ja som al cap del carrer. I dit això no cal posar-s’hi més pedres al fetge. Ara el que toca és gaudir de la Festa Major que, al cap i a la fi, és el que realment importa. I el demès, no ens enganyem, són punyetes. I de les grosses.
Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s