Bon cop de falç “regidors” de la terra

Josep Gallofré. Reusdigital.cat

Josep Gallofré. Reusdigital.cat

Ahir tocava esmolar l’eina al Món de Reus. La ciutat celebrava la Diada Nacional de Catalunya amb la tradicional ofrena al Baluard, on la ciutadania ret homenatge perenne a les reusenques i reusencs que van morir a la Guerra de Successió. Una placa de cal Prieto del raval de Santa Anna així ho recorda. Mentre esperava l’inici de l’acte, observant la delicadíssima interpretació que del Cant de la Senyera feien uns clarinetistes contractats per l’ocasió, el Josep Maria Rull (un exemple de promiscuïtat associativa ja que havia de participar a l’ofrena representant als Amics de Reus, al Moto Club i amb la seva senyora a les Misericòrdies) em comentava “Baiges, ho sabies que en aquest punt de la ciutat hi havia la primera casa de barrets de la ciutat?”. No vaig tenir temps de corroborar aquella punyent referència històrica. S’imaginen trucar a l’Ezequiel Gort per confirmar aquesta dada? Però tot plegat em va fer pensar que en aquell indret on molts reusencs devien arribar a l’èxtasi cantant victòria per allò que tots ens imaginem, ahir ens aplegava per celebrar una derrota, la de l’onze de setembre de 1714.

La conductora de l’acte, presentadora ocasional, va donar el tret de sortida. Però en una confusió simpàtica, d’aquelles que li pot passar a qualsevol, enlloc de cridar a la corporació municipal va demanar la presència a l’escenari de la corporació “musical” que  de manera diligent va fer acte de presència  amb Carles Pellicer fent de director d’orquestra. La confusió, però, la vaig trobar sensacional. Sense voler ens havia donat una metàfora, una analogia perfecta de l’acte d’ahir on la música, les cançons i els intèrprets van ser els grans protagonistes. I a les proves em remeto.

Només “emergir” a la plaça des del pàrquing del Balauard, vaig veure arribar al màxim exponent de la transversalitat política al Món de Reus, l’Anton Baiges. Duia un esplèndid centre de roses vermelles. Semblava que s’arrencaria amb un clàssic del Josep Carreras, “Et portaré una rosa”. I estava convençut que ho faria al veure’l com anava directe fins a la Teresa Gomis. Em vaig pensar que li regalaria seduït per l’energia de la superregidora. Però Baiges només volia saludar-la acompanyat per la fragància d’una flor tan, tan… socialista, és clar. L’Anton ahir no feia gala de la seva transversalitat política sinó associativa. Les roses que duia eren d’Òmnium. El seu president, Biel Ferré, va fer un discurs abrandat, intens. Se li va entendre tot. Com aquell clàssic de SAU, estava “Boig per tu”. Però boig, en aquest cas, per la llengua catalana, “la llengua comuna de totes i tots els que viuen aquest país” va deixar anar en la seva intervenció.

Òmnium va intervenir just després de la corporació Músico-Municipal encapçalada per l’alcalde i la seva primera tinent d’alcalde “T’hi has fixat? L’Alegret ha cantat els Segadors una estrofa en català i l’altra en castellà” em va dir un dels assistents rient per sota el nas. El bilingüisme més “popular” planava a l’ambient. El que sí és cert és que ni l’Alegret ni la resta de regidors va tenir temps de cantar gaire cosa. La interpretació dels Segadors va ser curtíssima, exprés i descafeïnada. Això va provocar l’enuig del David Vidal de la CUP. L’increïble home normal tampoc es que tragués foc pels queixals, però se’n va anar de pet al director de comunicació de l’Ajuntament, el diligent Jordi Salvat, per preguntar-li el perquè de tot plegat “Les retallades també han arribat a l’himne? Com és que ha estat tan curta la interpretació?” va deixar anar amb una veu lamentosa que em va recordar el “No és això companys, no és això” del Lluís Llach.

Les altres interpretacions de l’himne, que es van succeir després de cada ofrena barrejant-se amb proclames de “Catalunya Lliure” que –diria- els del PP no van secundar, van ser més generoses. Però també van servir per evidenciar que a la ciutat hi ha bastants “borinots”. I no es pensin que és una desqualificació gratuïta. La gent que es dedica professionalment al món de la música identifica com a “borinots” a tots aquells que són incapaços d’afinar, d’agafar el to. Ahir, com deia, n’hi havia bastants que haurien merescut aquest qualificatiu.

Però no van acabar aquí les cançons. La Dolors Sardà, regidora d’ensenyament, se’m va arrencar amb un clàssic de la TRINCA, “Coses de l’Idioma” quan va tenir l’atenció d’explicar-me la seva versió del peculiar cartell de la campanya CAP NEN SENSE SABER NEDAR que s’ha repartit a les escoles escrit en castellà i català i del que en parlava l’altre dia en aquest blog. “Els altres anys també es feien aquests cartells –em va dir la regidora- amb el text en català, castellà i àrab. Ara ha estat el regidor d’esports (altre cop el Sebastià Domènech que és a totes les salses!) qui va determinar que només es fessin en els dos primers idiomes”. I l’àrab, per tant, que ha desaparegut. Un filòleg que escoltava atentament la conversa no se’n va  poder estar tot dient “L’Ajuntament ha de fer les coses en català o plurilingües. No té cap sentit aquest bilingüisme”. I crec que en general els de CiU deuen pensar el mateix. En tot cas s’ha d’agrair l’atenció de la Dolors Sardà de voler informar-me sobre aquesta qüestió.

Mentre parlava amb la regidora, veia a l’Hipòlit Montseny, responsable de via pública departint amb els assistents. Estava esplèndid, saludant a tort i a dret, de manera afectuosa i entranyable. Se’l veia tan feliç, tan content, que semblava el Cliff Richards cantant “Congratulations”. Això sí, quan l’alcalde el va cridar a l’ordre es van acabar les salutacions. Molts reusencs s’havien despertat ahir diumenge amb la desagradable sorpresa de veure com no sortia ni una gota d’aigua de les aixetes. Una altra conxorxa espanyolista contra el poble català? La qüestió és que des d’aquell moment Montseny ja no es va desenganxar del mòbil ni un minut, posant-se la disfressa de Mr.Increïble i gestionant una d’aquelles crisis que pel ciutadà és certament anguniosa. Aixecar-te al matí, lleganyós, sense poder donar-te una bona dutxa és d’aquelles coses que et fa canviar l’humor. I probablement t’acabes recordant del regidor i de tota la seva família.

Per cert, que l’Hipòlit i l’alcalde anaven vestits exactament iguals, d’uniforme. Camisa blanca, pantalons blau marí i sabates fosques. Jordi Pouget, el cervell a l’ombra d’ARA REUS, també gastava camisa blanca, però portava uns pantalons beige amb unes sabates blanques, impecables. Tan ben calçat semblava el Fred Astaire. I en absència del Jordi Cervera -que devia estar a Salou en calça curta nedant a la travessia del port organitzada pel CN Reus Ploms- centrava tot el protagonisme del seu partit al costat de la Cori Fargas. Veient-la ningú va trobar a faltar al Cervera. Vaja, segur.

Més música. La van posar la gent d’Esquerra. Van decantar-se per un altre clàssic de la Trinca. “Mont-roig mon amour” es podria titular la cançó que van interpretar els republicans. Hi vaig veure a tots els derrotats a l’última batalla electoral, la del 22m, amb el general Cortadelles al capdavant de les tropes. Potser per això van deixar el protagonisme a un triomfador, l’alcalde de Mont-roig, Fermí Pellicer, que va ser l’encarregat de llegir el manifest reivindicatiu. Devien pensar que se’ls podria empeltar alguna cosa de la victòria republicana al poble de Joan Miró.

Se’m feia tard i, posats a tocar, arribava l’hora de tocar el dos. Vaig tenir temps encara de veure com els socialistes començaven a afinar amb el charmant Francesc Vallès organitzant el cor i amb la Teresa Pallarés amb un look simpàtic amb el cabell engominat. Com diria el Manolo Escobar, “amb la cara lavada y recién peiná”. Pallarès havia representat als socialistes en l’ofrena de la corporació acompanyada de la Sandra Guaita, que em va regalar el millor dels seus somriures.

I mentre agafava el camí de retorn al pàrquing del Baluard, veient l’actuació florida del TRIO CALAVERAS (els representants del Bravium “Amenós, Boronat i Figuerola”) vaig estar pensant amb el que m’havia explicat el regidor de cultura Quimet Sorio a l’hora de justificar el pressupost de la Festa Major de Misericòrida. I amb tantes retallades vaig tenir clar quina és la millor cançó per il·lustrar l’època per la que travessa la corporació músico-municipal. Al seu equip de govern Pellicer els hi deu cantar allò de “Bon cap de falç, “regidors” de la terra, bon cop de falç”. Una bona manera, dràstica i efectiva, de retallar el que faci falta.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Bon cop de falç “regidors” de la terra

  1. Antoni Zaragoza ha dit:

    Jo tinc una foto que recull la casa de barrets que estava a la plaça Baluart, davant tenia una font publica

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s