Tots som Carrasclets

Ahir el Món de Reus tenia una cita a la sala quatre del Museu d’Art i Història, a la Plaça Llibertat, on s’inaugurava l’exposició commemorativa del vint-i-cinquè aniversari del Gegant Carrasclet. Vaig arribar a misses dites, quan l’acte ja havia començat i l’historiador Jaume Borràs glosava la història del carboner que va arribar a coronel. Abans d’entrar, però, em vaig trobar al Marius Nogués, més conegut pel Màrius del Núvol, en record de la botiga que va regentar al carrer Llovera durant anys i panys. Un establiment que feia de la fantasia i la il·lusió la seva raó de ser. El Màrius, gairebé sempre amb la pipa a flor de llavi, és un dels “pares” del Carrasclet. I per això em va sobtar veure’l al carrer. El motiu, segons em va comentar ell mateix, era la calor que feia a la sala. “No es pot aguantar” em va dir de manera molt explícita. I no li faltava raó. Allò era un forn. De fet la primera imatge que vaig captar fou la del regidor Quim Sorio fent anar el ventall amb la mateixa gràcia i “Salero” que gastava la seva antecessora en el càrrec, l’Empar Pont. Al seu costat, potser intentant arreplegar alguna cosa de la ventilació manual del seu company de plenari, hi havia la regidora d’educació, la Maria Dolors Sardà. Aquesta setmana se la veu més tranquil·la i relaxada d’ençà que la seva canalla ha començat a l’escola. Poca broma. Atenent la seva responsabilitat política la seva “canalla” són els més de 16.000 alumnes dels col·legis de la ciutat. Gairebé res.

I tancant el tercet d’autoritats polítiques hi havia el Carles Pellicer, l’únic ésser viu d’aquell forn que duia americana i corbata. Pellicer ahir va demostrar ser més valent que el Carrasclet al suportar estoicament aquell ambient tan calorós, que fregava l’ofec. Per cert, que al seu costat hi tenia a la comissaria. No, no es pensin que hi hagut cap relleu al capdavant de la Policia Nacional. Em refereixo a la comissaria de l’exposició, la Mari Carme. Aquests del Carrasclet són una colla d’homenots que han tingut l’encert d’encarregar la direcció de la mostra a una bona amiga seva que ha fet una mostra tan senzilla com efectiva. Precisament mentre Borràs continuava amb la seva glosa al voltant del Carrasclet, i després de saludar a la simpatiquíssima filla de la pastisseria Franquet que s’encarregava de servir el corresponent piscolabis, vaig tenir temps de donar un cop d’ull a l’exposició que d’entrada et situa en la realitat històrica del personatge. De fet el Carrasclet a Reus en va fer alguna de l’alçada d’un campanar. Així ho va descriure Celdoni Vilà amb aquestes línies relatives a la presència del guerriller a la ciutat l’any 1719 “Foren los disturbis en esta vila per la vinguda del sediciós Carrascla, dit Pere Joan Barceló, natural del poble de Capçanes (…) lo qual turbà la tranquil·litat de la vila de Reus i la d’aquest país” . Curiosament tres-cents anys després el Carrasclet continua “torbant” a la població local. Això sí, sense necessitat de disparar el seu trabuc ja que en aquest cas fa estralls gràcies al seu innegable atractiu que el converteix –juntament amb el gegant indi- en obscur objecte de desig. Ja ho diuen que a Reus els gegants aixequen passions en el més ampli sentit de la paraula. I el que ens ocupa és un cas paradigmàtic.

Entre el públic hi havia el pare de la criatura, l’escultor Manel Llauradó, artífex d’algunes de les peces més valorades del nostre seguici festiu com l’Àliga, els Cavallets, el Lleó, la Víbria o el Basilisc. Una promiscuïtat creativa de la que cal felicitar-nos els que tenim la sort de gaudir de les seves obres. Però si Llauradó fou l’encarregat de donar cos al gegant, l’ànima la van posar els integrants de la colla. Una de les fotografies més curioses de l’exposició ens ofereix una imatge d’un quartet d’històrics del grup: el Màrius Nogués, el Jordi Bertran, el Marc Ferran i un dels germans López Bastida. Ells són alguns dels que van crear un gegant que, com bé va recordar l’alcalde en la seva intervenció, va veure la llum “gràcies a una sèrie de persones que van dedicar hores i temps. De fet així és com es fan totes les coses a Reus”. La il·lusió d’una colla d’amics va servir per fer realitat un element festiu que ja forma part de la realitat de la ciutat. Pellicer, per cert, va fer seu l’esperit del guerriller afirmant que “nosaltres quan convé tornar a lluitar ho fem. Per convicció, per força, per sentiment, per passió de viure. Per això tots som carrasclets”. Semblava una proclama per enfervorir a les masses, gairebé una crida a revoltar-se. Però si algú es pensava que amb tanta passió li acabaria prenent el trabuc de les mans al Carrasclet, la realitat va ser ben diferent. Va preferir finalitzar el seu discurs d’una manera ben explícita “I acabo, perquè fa calor”. I davant d’aquella evidència es va produir una imatge gens habitual entre els assistents: lluny d’abraonar-se sobre les saboroses delicadeses de cal Franquet, la gent va preferir sortir al carrer per poder agafar una mica d’aire fresc. L’altíssima temperatura estava a punt de fer esclatar el mercuri del termòmetre d’aquella sauna finlandesa

Dir que a la sala també hi eren els Pentagralla, el grup que acompanya al Carrasclet. Molt bona gent, dels que no en queden. I també vaig saludar al president de la colla, el Jordi Brunet, que té una curiosa semblança amb el Quimet Sorio: el seu somriure permanent. Sempre riu. Vam estar comentant com el gegant, amb els seus quatre metres d’alçada, havia entrat just a la sala. Un pam més i li han de retallar la barretina. Precisament al peu del Carrasclet vaig coincidir amb l’assessor Joan Maria Estivill, persona compromesa en molts àmbits al Món de Reus. El seu és un cas significatiu de com la colla també s’ha regenerat de pares a fills. Com el mateix Màrius. Al veure’l vaig pensar que si el Carrasclet aixequés el cap faria la declaració de renda a ca l’Estivill naturalment. I al marxar, gairebé sense voler, vaig veure el rètol de l’exposició que es pot veure al Museu i que recull algunes de les donacions que es conserven al seu fons artístic. Es titula “Mil Gràcies”. I precisament aquest mateix sentiment de gratitud és el que s’ha de palesar als qui han fet possible, durant 25 anys, que el gegant Carrasclet formi part de les nostres vides.

Una última curiositat. Al dirigir-me al lloc on havia aparcat la moto, em vaig creuar amb el capità Manaies, el Marià Gil, també motoritzat. Naturalment no duia llança sinó una càmera fotogràfica amb la que últimament “punxa” l’actualitat local. I al seu costat, en un altre scooter d’un verd sargantana, al Quimet Sorio. Va fer una accelerada espectacular davant meu, semblant a la que devia fer el Carrasclet amb el seu cavall quan “torbava” la pau de la ciutat. Que vigili, que si l’enxampen els “urbanos” de l’Alícia ves que no l’empaperin. Jo ja l’he avisat.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s