GRÀCIES

Ahir, després de la presentació del meu llibre, del nostre llibre al Centre de Lectura vaig rebre un missatge del Josep Maria Vallès, el president de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia, apuntant que ja esperava la meva crònica de l’acte. És cert que allò d’ahir va ser fabulós. I el gran Joan Morales al Diari de Tarragona n’ha fet unes pinzellades excel·lents, d’aquelles que guardaré per sempre com un tresor valuós. Però avui més que explicar el que ahir va passar, vull recuperar l’escrit que vaig llegir al començament. Un escrit que es podria resumir en una sola paraula: Gràcies.

______

Avui toca donar gràcies. D’entrada a tota la gent que m’ha ajudat a estimar el Meu Món, que és el de Reus. A RÀDIO REUS, on em vaig fer gran des de la vessant professional i també des de l’esperit ciutadà. De ben petit el meu somni era treballar a la ràdio, a Ràdio Reus naturalment. I aquesta trajectòria vital i professional em va deixar un pòsit de profunda estimació a la ciutat.

Després tot el que vaig viure a CANAL REUS Televisió, el que va suposar participar d’un projecte nou, emergent, que va quallar –i de quina manera- entre la gent d’aquesta ciutat. A Reus ho tenim això, les coses nostres, les que porten el nom de Reus de seguit ens enganxen. Allà va néixer el primer MÓN DE REUS, el televisiu. Gràcies al Quico Domènech pel nom i l’oportunitat.

Gràcies també a la CAMBRA DE COMERÇ DE REUS. No és un mitjà de comunicació a l’ús. Però ens hem fet un fart, gràcies a l’entusiasme del seu president Isaac Sanromà, de comunicar les nostres accions en benefici de la ciutat. Algú pot pensar que jo parlo perquè m’hi guanyo les garrofes. Que pensin el que vulgui. Ho dic de cor: Reus necessita de la seva Cambra, del seu impuls, de la seva referència. I dels seus professionals, els meus companys i sobretot companyes. Gràcies per ser com sou.

Gràcies als companys periodistes. Feia temps que havia observat que calia prestigiar una professió que, sovint, és l’ase dels cops. I especialment prestigiar-la a casa nostra. Jo estic enamorat dels  meus companys periodistes. I en aquest llibre he volgut retre també un homenatge sincer a tots ells. Evocant als qui van ser els meus mestres, els meus referents. He tingut la sort de compartir redacció, estudi i plató amb gent extraordinària. Però també és de justícia reconèixer la feina dels periodistes més joves. La seva insultat joventut, i aquest punt d’inconsciència que caracteritza a alguns d’ells, també m’ha servit per aprendre. Podria dir els noms de tots. De fet surten al llibre. Però em ve de gust avui citar-ne a tres com exemple de dedicació, constància, parcialitat i rigor. Tres periodistes a qui no se’ls pots jutjar per les aparences, pels rumors, fins i tot per les calúmnies que n’hi ha que escampen de manera gratuïta i també covarda, amagant-se darrere de pseudònims. Tres periodistes que són un exemple en el seu àmbit: l’Eduard Vallès, el Jordi Salvat i el Josep Maria Arias.

Gràcies als oients de la ràdio, als espectadors de la tele i als lectors del blog. Són ells els qui, al cap i a la fi, ho justifiquen absolutament tot. I són ells amb els seus comentaris, les seves observacions els que serveixen d’estímul. Amb l’Enric Tricaz quan érem a la ràdio sovint recordàvem una de les màximes del Jordi Costa, l’històric director de l’emissora als anys setanta. “Si amb aquest programa podem regalar uns pocs grams de felicitat als nostres oients ja ens en podem donar per satisfets”. La màxima continua vigent.

Gràcies als companys del twitter on Reus també és capita. A la gent del fila Zero, a tots els que van fer seu el hastag, l’etiqueta del REUS22M. L’impacte d’aquest blog i d’aquestes cròniques no s’explicaria sense la seva complicitat.

Gràcies als companys de l’AMPA de l’Escola Mowgli. Se n’aprén molt en una AMPA. El meu proper llibre el dedicaré a relatar la meva experiència a l’associació de pares i mares. Serà, per tant, un llibre “de terror”. Però bromes a banda aquesta pertinença a una realitat escolar com la Mowgli, especialista en formar ciutadans lliures, responsables i compromesos, no té preu pel fet d’haver conegut a mares i pares excepcionals i a mestres amb una dedicació absoluta.

Gràcies als amics. Als que vaig fer a la Salle. Ells van ser els primers en patir les meves entrevistes radiofòniques i les meves cròniques periodístiques.

Gràcies a l’editor, al Marcel·lí Pascual, d’Edicions Salòria per creure en aquest producte. Això de Salòria tothom ho ha escrit malament. Marcel·lí, ens ho haurem de fer mirar. I gràcies a l’Isaac Albesa, periodista de raça, professional rigorós, analista implacable. Sense la seva insistència i constància, no hagués estat possible. L’Isaac ja ho té això de fer-se pesat. Això sí, és un pesat encantador.

Gràcies als meus. Als Baiges. A la meva mare, la meva seguidora fidelíssima. A la ràdio i a la tele quan jo mateix em preguntava si algú m’escoltava o em veia des de casa, sempre acabava pensant en ella. La mare sempre hi és. I als germans. Al Víctor, a l’Armand i a la Montse. Per una qüestió generacional amb ella, amb la Montse, hem compartit més coses del Món de Reus. Especialment aquí, al Centre de Lectura.

Gràcies a la meva família política. I quan dic això de “política” que ningú es pensi que descobriré a quin partit voto que és un dels esports de referència al Món de Reus, el de penjar-te etiquetes. Em refereixo, naturalment, a la família de la meva dona, els Domènech. De Reus, REUS. Així, dues vegades.

Gràcies al meu sogre, que és de Tarragona. I amb això no vull dir res. Gràcies a ell he descobert com de bonica és la Rambla Nova i tocar ferro. O com enamora la platja de l’Arrabassada. En definitiva, com de bonic pels de Reus és tenir Tarragona al costat.

Gràcies a la meva dona. La qui més ha patit aquesta fal·lera meva per escriure i descriure allò que més estimo. Però ella també en té la culpa. Ella és la primera entusiasta del MÓN DE REUS. I ella és la responsable de la il·lusió, la fantasia d’aquests BAIGES PETITS que ja pugen embolcallant-se d’aquest sentiment genuïnament reusenc. L’Artur, l’Eladi i l’Abel ens han ajudat a descobrir la ciutat amb la millor de les perspectives, amb els ulls d’un infant.

Gràcies a la gent de REUS. Sense ells res de tot això hagués estat possible. Per això en el llibre, malgrat que la selecció d’articles està especialment centrada en la crònica electoral, he volgut afegir al final els obituaris que vaig escriure dedicats a alguns dels personatges del MÓN DE REUS que ens han deixat durant aquests últims mesos aquests mesos. El Senyor Macaya dels Retaules, el Francesc Sanromà de l’Associació Excursionista, a una mestra de referència, l’Estefanía Martí; a un funcionari municipal exemplar, el Fernando Grugués; Al Josep Maria Sugranyes, de la garbellada de refranys…

Ara hi podria afegir, dissortadament perquè és així, els del Ramon Amigó i el Joan Roig Canals. Però malgrat la tristor per la seva absència, el seu exemple també ens ha de servir d’estìmul.

I gràcies finalment al meu pare. Ell va ser un dels artistes més prolífics de la segona meitat del segle XX al Món de Reus. Em fa gràcia recordar que la primera exposició a Reus la va fer fa 60 anys aquí al costat, a la Sala Fortuny. Es descobria un artista genial, dotat d’una sensibilitat extraordinària i d’una generositat sense límits. Pintor, decorador, compositor, va tenir Reus com un referent constant. Aquesta passió per carrers, places i racons de la ciutat ens la va saber transmetre de manera constant.

Però més enllà del paisatge i l’entorn, el meu pare va ser un enamorat de la gent de Reus. Va fer més de 2.000 caricatures de reusenques i reusencs. Caricatures amables, agraïdes, que constituïen un estudi detalladíssim de la personalitat dels seus protagonistes. Caricatures que tenien també un punt d’ironia, però sempre amable i simpàtic.

El meu pare era un entusiasta de la gent de Reus i dels seus projectes. I per això hi col·laborava, gairebé sempre desinteressadament, aportant el seu gra de sorra, ajudant a construir, a fer ciutat.

Aquesta manera de fer, aquest exemple, és el que jo he volgut reproduir en la meva activitat professional. Jo no ho sóc com el meu pare. Ell em donava deu mil tombs. Però m’ha quedat la paraula per comunicar com ell ho feia, també, amb el llapis, el pinzell i la música.

I el meu pare va ser qui em va ensenyar, també, a tenir un profund respecte pels nostres representants institucionals. Jo era el petit de casa i el meu pare em prenia als mítings dels partits polítics. I va voler que donés la mà, que coneixés a l’alcalde de torn. Al Miquel Colàs, al Francesc Llevat, al Carles Martí, a l’Anton Borrell. I és per això que en la meva manera de fer sempre he volgut, perquè així m’ho van ensenyar a casa, intentar mantenir una línia de respecte vers els polítics i la seva activitat. Esquitxat, sovint, d’un punt d’ironia innocent, sense cap mala intenció. Com feia el meu pare a les seves caricatures. Aquest regust foteta tan propi del Món de Reus però que també ajuda a viure. “enriute’n del proïsme com de tu mateix”. I avui et toca a tu, i demà em toca a mi. I jo en sóc un bon exemple ja que l’Ariel Santamaría m’ha convertit en un assassí a sou en la seva novel·la EL DARRER ALMOGÀVER

Però aquesta manera de fer n’hi ha que no l’entenen. O que no l’han volgut entendre. I és aleshores quan et titllen de pilota i ensucrat. Aquesta mateixa tarda l’Antoni Veciana, tro de festa d’enguany, persona vinculada amb el Bou i el Ball de Dames i Vells, articulista al Diari ELPUNT-AVUI m’enviava un correu per excusar la seva assistència. I em feia coneixedor d’un article que ha penjat al seu blog sobre el meu llibre. Em ve de gust llegir-ne un fragment perquè de vegades si un altre diu el que tu vols dir no cal donar-hi més tombs:

Baiges és un periodista que construeix ponts entre persones, i que no es dedica a furgar amb els dits a les ferides per veure si infecten i del pus fer-ne notícia. Imagino que ho fa per amor al seu món de Reus. A algú que s’estimi la seva ciutat no li cap al cap que la discòrdia, la fel i les calúmnies entre ciutadans millorin en res la ciutat.

Potser sóc l’últim romàntic, però tots els que he citat i que són responsables i protagonistes d’aquest llibre, m’han ensenyat a descobrir que el meu Món, el de Reus és meravellós. I tot gràcies a la seva gent, a les seves persones. I naturalment també gràcies als seus alcaldes, els meus alcaldes. Lluís Miquel Pérez, Carles Pellicer gràcies per tot.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a GRÀCIES

  1. Maria Adzerias ha dit:

    Vostè les té totes, jove! 😉
    Moltes felicitats!!

  2. Oscar Ramírez ha dit:

    Josep, enhorabona pel llibre i per la teva trajectòria professional. Sempre dic que els reconeixements a les persones que viuen, treballen i estimen la seva ciutat s’han de fer amb temps, en vida dels propis protagonistes. Crec, sincerament, que Reus et deu molt per la passió que poses quan en parles i per l’amor que se’t nota enversa la teva, la meva, ciutat.
    Espero que sigui una passió compartida, un feeling interactiu, que siguis recompensat popularment per la teva vàlua com a persona i com a periodista. Molts ànims i endavant amic!

  3. eduard sendra ha dit:

    Josep,
    hem sembla que ja està tot dit. Enhorabona i a seguir amb la teva gran tasca. També gràcies per la teva estima per la sardana i la cobla.
    Endavant amb el món de Reus!

    Eduard Sendra,
    cobla Reus Jove

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s