Si la Gomis diu que les vaques volen…

Les tertúlies del locutor-cuiner del Bon Matí de Punt 6 Ràdio constitueixen una font inesgotable d’informació que fa necessari, sovint, prendre’s unes hores per fer-ne una digestió com cal. Divendres, sense anar més lluny, l’escudella de Carrión, Ramos-Salvat i Canovaca em va permetre saber, per exemple, que al Carles Pellicer l’havien convidat no fa gaires dies a la tertúlia d’Intereconomía. Una invitació que –amb bon criteri- va refusar. Es veia d’una hora lluny que a la cavernosa televisió centralista no el volien pas per parlar dels bancs al Mercadal sinó per comentar algunes qüestions identitàries que produeixen urticària en molts àmbits comunicatius de Madrid. Carrión, per la seva banda, va explicar que tombant per Salou s’havia trobat a l’Ariel Santamaría fent de carter i que el va veure feliç i content d’haver abandonat la política. Era previsible aquest sentiment. I el locutor-cuiner també va comentar que el dia abans, gairebé amb nocturnitat i traïdoria, havia vist entrar a l’Ajuntament al Josep Maria Arias, futur Director de Comunicació. “Ja es deu preparar pel traspàs de poders” va dir Escoda apuntant una hipòtesi versemblant. Ara, qui no diu que  l’únic que va anar a fer a la casa gran el Josep Maria va ser anar a pagar un rebudet de l’Impost de circulació a l’OAC? És prodigiosa la imaginació dels nostres periodistes de capçalera. Com la de Ramos-Salvat que divendres, per cert, estava un pel encès amb la seva campanya “Gaudí de Maspujols”. Carrión, riudomenc soca-rel, el va punxar en aquesta qüestió atenent que estava trepitjant un ull de poll doloròs. I la Bèstia, en un atac de sinceritat esplèndid, va deixar anar “el dia que l’alcalde de Maspujols pagui el que toqui als historiadors ja veuràs com podrem provar que l’arquitecte va néixer al nostre poble”. És la màxima de “qui paga, mana”.

Però sí m’he de quedar amb un dels plats del dia que la setmana passada va preparar el locutor-cuiner als distingits comensals, la meva elecció és clara. Dimecres va fer una sarsuela, amb uns escamarlans de consideració, que em va deixar tip i cuit. Els ingredients eren de consideració: l’assessor convergent Jaume Vendrell, el republicà incisiu David Llambrich, l’home tranquil del periodisme reusenc, el Marià Arbonès de reusdigital.cat i el Jordi Pouget, Míster Fantàstic d’ARA REUS. Un home, que per cert aixeca passions no només pel que diu sinó per com ho diu. És un autèntic espectacle.

La tertúlia es va calentar en diverses ocasions, provocant un xup-xup que em fa fer témer per la correcta cocció del guisat. “Se li aferrarà a la paella” vaig pensar en diverses ocasions. D’això se’n va donar compte el locutor-cuiner que en un moment de lucidesa excepcional va demanar als seus tertulians “posar cullerada” per evitar que l’all i oli es tallés. Es pot dir més fort, però no pas més clar. Amb tot això Pouget ja s’havia convertit en l’ase dels cops. Especialment virulents es van mostrar Vendrell i Llambrich. I la millor mostra la vam tenir quan el presentador va demanar una valoració del debat de portaveus de Canal Reus Televisió. Pouget, prenent la paraula, va volem recordar el que va dir la representant de Convergència i Unió “Jo m’he quedat amb una frase de la Sra.Gomis que va dir que durant els últims anys es quadraven els números amb fum. A partir d’aquí penseu el que vulgueu”. I en aquell punt se’m van representar als Platters als despatxos d’Innova de l’Ajuntament cantant aquella bonica balada titulada “Smoke gets in your eyes (El fum cega els teus ulls). “Deu ser això el que ha passat amb la quadratura dels comptes municipals” vaig pensar. Però la resposta de Vendrell va ser contundent, afirmant que a bones hores se’n donava compte del missatge que ells –els de CiU- havien repetit fins a la sacietat fins i tot quan eren a l’oposició. Pouget, però, seguia a la seva “Als polítics no se’ls hi posa una metralleta per obligar-los a ser polítics. Hi són perquè volen (…) i que et diguin que hi ha un maquillatge comptable és molt gros, no fotem.” I això del maquillatge ho vaig trobar sensacional. Preguntaré a Innova on el compren ja que em convindria una bona pàtina per les meves finances domèstiques. Però Llambrich es veu que ja n’estava fart de les reflexions de Mister Fantàstic, i va començar a disparar –dialècticament parlant- a discreció. “SI realment hi ha indicis de delicte el que han de fer vostès (ARA REUS) es denunciar-ho al poder judicial. L’executiu (de poder) farà com Juan Palomo, yo me lo guiso yo me lo como”.  Però Pouget continuava a la seva “però no en té prou amb el que ha dit la Sra.Gomis? Jo a aquesta senyora me la crec!” I en aquest punt Llambrich va deixar anar la frase del dia amb “Així doncs, a vostè si la senyora Gomis li diu que els vaques volen se la creurà? Serà qüestió de posar la Maquina de la Verdad a Canal Reus” mentre Pouget seguia de fons dient “Jo a aquesta senyora (Gomis) me la crec, me la crec!.”  

Això de la Màquina de la Verdad també té tela. S’imaginen a la Cori Sebastià fent de Julián Lago amb els portaveus municipals plens de càtodes per viure si diuen alguna mentidota? Més d’un potser l’espatllaria i tot. Per això prefereixo quedar-me amb el tema de les vaques que volen. La genialitat de Llambrich em va fer pensar. Aquests dies he tingut coneixement  de l’existència d’un animal d’aquestes característiques al mig de Reus. Viu còmodament instal·lada a l’aparador de la lleteria de la Granja Armengol, establiment de nova creació situat al carrer Ample. En vaig tenir notícia gràcies al blog “L’Aparador de Reus” (http://laparadordereus.blogspot.com)  que realitza una amable conciutadana preocupada per qüestions locals més agraïdes, vinculades a temes comercials que res tenen a veure amb aquestes coses més ingrates i mundanes que un servidor desgrana al seu blog. La vaca en qüestió fa un goig que encanta i somriu complaguda als vianants i clients que passen per davant de la botiga. Ara, però, estaré alerta. No de la vaca sinó de la Sra.Gomis. El dia que em digui que ha vist volar la vaca, serà qüestió de mirar cap al cel. El Sr.Pouget ja deu tenir els prismàtics a punt per quan es produeixi el miracle. Serà qüestió d’estar pendents d’aquesta animalada.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s