Sabater i Balsells o “tengo una carta para ti”

Fa anys feien per Antena 3 un programet ensucrat que es deia TENGO UNA CARTA PARA TI. L’inoblidable Jesús Puente –primer- i “l’oblidable” Isabel Gemio –després-, s’encarregaven de traslladar personalment la carta que una persona volia enviar a una altra sense passar pel tràngol de lliurar-la en mà. Hi havia setmanes que la gràcia acabava bé, però en d’altres ocasions el Puente o la Gemio s’enduien un moc del personal al conèixer el remitent de la missiva. Més d’un dia els van aviar escales avall.

Tot això ho explico a propòsit de la prèvia que ahir va publicar el Diari de Tarragona de l’assemblea del Reus Deportiu. En crònica signada pel sempre rialler periodista cambrilenc Marc Libiano, se’ns descobria una fotografia generosa de la candidatura del Joan Sabater que ha fet alguns fitxatges d’última hora interessants, com és el cas de Rosa Raga, Jaume Gil, Josep Maria Elorduy, Lídia Massó o Pere Vinaixa entre d’altres. D’aquests n’hi ha que porten sang roig-i-negre a les venes de dos o tres generacions enrera. De la notícia al Diari crida l’atenció la confessió de Sabater sobre l’origen del maleït grup opositor L’Elefant Negre, que s’ha convertit en el seu principal malson durant els últims mesos. El relat del president roig-i-negre sobre la gènesi dels innombrables sembla extret d’un culebrot sudamericà “Mi gran error fue aceptar a la gente que se me propuso para la Comisión del Centenario. Luego me traicionaron por un tema económico. Yo creia que eran mis amigos y los acepté de muy buen gusto, però luego han ido claramente contra mí. De esa Comisión salió el Elefant Negre”. El text és formidable, propi com deia del guió d’un d’aquests serials d’amor traït i venjances sagnants. Però Libiano no en va tenir prou en escriure la crònica sinó que es va disfressar d’Isabel Gemio per portar la carta de la principal oponent a l’actual president, la Mònica Balsells. “Benvolgut senyor Joan Sabater” es titula la missiva on l’aspirant es despatxa  a gust amb l’històric jugador d’hoquei. Formalment ho fa amb molta classe, de manera exquisida. Però se li entén tot en el que constitueix un dels atacs més clars, directes i contundents que es recorden contra la gestió econòmica de l’actual president. No cal dir que la carta va caure com una autèntica bomba a la seu del club on a més d’un, tot llegint-la, se li va travessar el croissant a l’estómac a l’hora de l’esmorzar. Com era de preveure poc abans de començar l’assemblea no es parlava de res més.

Una assemblea de les autèntiques, de les “d’antes”, com les que explicava el Tricaz a la ràdio, on al Reus a tothom se’l coneixia per algun sobrenom malintencionat d’aquells que deixen distrets als profans en la matèria. A l’entrar ja em vaig trobar amb dues velles glòries, els expresidents del futbol Salvador Batlle i Josep Travé. L’escenari, ple fins a la bandera, era l’històric pavelló de bàsquet. De cara a les graderia s’ubicava la taula presidencial que, com si fos la del Sant Sopar, ocupaven tots els membres de la Junta actual envoltant a Nostre Senyor. És a dir, al seu president. En aquella disposició semblava un acte litúrgic, i potser per això l’homilia del Joan Sabater va ser de les que fan època. Només començar ja es va referir a la carta en qüestió.  Una missiva que segons ell “ataca la meva honorabilitat. M’han calumniat i m’han injuriat sense cap prova. Els que m’acusen són uns mentiders”. En aquests motets inicials l’actual president també va treure el tema de la famosa Visa i el seu polèmic extracte, que sembla l’origen de tots les mals. I el públic escoltava atentament, en silenci. Com la Mònica Balsells que seia amb la seva gent de confiança, l’advocat Pedro Rubio, l’empresari Ferran Teixidó, l’assessor Joan Maria Estivill o la financera Neus Sebastià. Sabater, després de despatxar-se a gust, va sentenciar demanant passar pàgina pel bé del club. “Qui utilitza el present per analitzar el passat, perdrà el futur” va concloure el president emportant-se l’ovació del respectable que vivia amb més passió aquella assemblea que un partit contra el Barça. De fet els socis que es van congregar ahir al Reus eren majoritàriament de la corda de l’actual president. Ho demostra la victòria aclaparadora que van obtenir en l’aprovació dels comptes de l’últim exercici: 213 vots a favor per 32 en contra.

L’assemblea es feia llarga, pesada, malgrat els esforços del mestre de cerimònies, el Jordi Llauradó –un dels intrèpids “vespistes” que recentment ha fet la Reus, Paris, Londres sobre dues rodes- que intentava donar-li certa agilitat amb una conducció directa i ordenada. Però no va ser fàcil. Especialment quan va intervenir un senyor castellà que es va queixar d’una certa prepotència de l’actual gerència del Reus després de denunciar que una aixeta de les dutxes feia setmanes que gotejava. Tot i pixar fora de test això de la dutxa ho vaig trobar sensacional.

Però més enllà d’aquestes anècdotes domèstiques, era evident que encara faltava el tall gros. Es va produir amb la intervenció de la candidata Mònica Balsells que va interpel·lar directament al tresorer del club per preguntar-li si havia autoritzat els pagaments particulars del president amb la famosa Visa. Després d’un tens intercanvi d’opinions entre Balsells i alguns membres de la junta, Sabater -que feia estona que es mossegava la llengua- va demanar la paraula. I va sorprendre a la concurrència llegint una altra carta, titulada en aquest cas “Benvolguda Senyora Mònica Balsells”. I el president va començar a rebatre amb contundència totes les acusacions que la candidata havia reflectit en el seu escrit al Diari.  “Mai he amagat el cap sota l’ala” i “Jo no sóc cap delinqüent!” van ser algunes de les contundents rèpliques de l’actual president que va ser especialment incisiu al parlar de les inversions. “Com pot preguntar on són els diners dels socis? Vostè que a la seva candidatura té especialistes en graduar la visió, (en referència al Ramon Sánchez i al Ferran Teixidó) no ha vist que els diners estan perfectament invertits en les instal·lacions del club?”. Sabater també va carregar contra Toni Sánchez, futur director esportiu si guanya Balsells i que ha portat el clubs als tribunals. Sabater va afirmar que Sánchez l’havia enganyat, traït,  com si fos el Judes d’aquell Sant Sopar que descrivia abans. Però el president, potser per culpa de la tensió i l’emoció del moment, també es va passar de frenada, al recordar la presència del pare de la Mònica -l’empresari Antoni Balsells- a la seva junta. Una referència que va enutjar a la candidata, que en la seva rèplica va descobrir que en una trobada privada havien pactat no treure aquest argument en campanya ja que el Sr.Balsells fa anys que no participa de les reunions. Va ser un moment desagradable que, particularment, em va fer sentir incòmode.

En aquest punt, i finalitzada la picabaralla dialèctica, es va produir la sempre singular intervenció de l’advocat Josep Maria Pujol. Va anar bé per trencar el gel. Pujol, home fort d’ARA REUS, en les últimes assembles del club s’ha especialitzat en trencar llances en favor del Joan Sabater. Per un moment, veient la seva intervenció, se’m va representar al Rafael cantant Yo soy Aquel. Va agafar el micro inalàmbric i va començar a moure’s amunt i avall, mirant al públic i donant l’esquena a la Junta, carregant contra l’Elefant Negre al que va definir com la “Santa Inquisició responsable de la caça de bruixes” contra l’actual president. Al dir això em vaig imaginar als advocats Jara i Marcer o a l’assessor Salvat, destacats simpatitzants del popular paquiderm ennegrit, disfressats de jutges del Sant Ofici, dictant sentència contra els heretges roig-i-negres, enviant-los sense compassió a la foguera. El monòleg del Pujol era tan dens que el mateix Jordi Llauradó li va demanar brevetat. I a l’acabar es va produir una altra intervenció sonada, la del Josep Moragas, el “castigador” de l’alcalde Pellicer a les pàgines del Diari de Tarragona del que ja n’he parlat en el meu blog. En aquesta ocasió no va carregar contra la primera autoritat municipal –lògicament no tocava- sinó que va demanar que d’una vegada per totes les assembles del Reus serveixin per parlar de gestió esportiva i no pas de l’extracte d’una Visa. La intervenció, per cert, va rebre l’aplaudiment entusiasta del públic. Moragas devia quedar content amb aquella reacció entusiasta, res a veure amb el que generen els seus articles a la Casa Gran on li  diuen de tot menys “guapo”.

I així es va acabar l’assemblea, anunciant que les eleccions seran el divendres 25 de novembre. N’hi haurà per llogar-hi cadires. O potser no. Perquè com hem dit tantes vegades si el Món de Reus és molt més petit del que ens pensem, el del Reus Deportiu encara ho és més. I certament caldria saber del cert a quants dels més de 9.000 socis del club els hi preocupen realment aquestes eleccions i qui serà el seu president –o presidenta- durant els propers sis anys. N’hi ha –de socis- que mentre hi hagi aigua a la piscina el demès se’ls en refot. Per sort sortirem de dubtes el proper 25N. I esperem que aquell dia ja hagin donat de baixa la ditxosa Visa. Seria molt millor per tots.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s