El Debat a Ràdio Reus Deportiu

La gent del Món de Reus o, millor dit, del Món del Reus (Deportiu) deu començar a tenir la sensació d’estar atrapat en el temps al comprovar que cada dia, al llevar-se, es repeteix la mateixa escena: un CARA A CARA entre el Joan Sabater i la Mònica Balsells. Si dilluns els dos candidats s’enfrontaven dialècticament al plató de Canal Reus Televisió, ahir dimarts hi tornaven als estudis de Ràdio Reus CADENA SER. Dos debats en menys de vint-i-quatre hores que han servit per demostrar com d’importants i transcendents són aquests comicis a la nostra ciutat. D’aquí, per exemple, la confessió que feia el conductor del debat radiofònic, el Marc Càmara, al destacar que la gent de la ràdio “Ens hem implicat enèrgicament en el seguiment de la campanya electoral”. I certament per energia la que va gastar el Joan Sabater. Ahir va demostrar que ja no està per romanços i va decidir anar a l’atac des del primer minut, replicant una vegada i una altra a la seva oponent, fent i desfent com si davant tingués al mític Libramento. Balsells, mentrestant, va deixar fer al seu rival, potser convençuda que aquest neguit del seu contrincant és la millor manera de demostrar que l’actual president no les té totes davant dels comicis de divendres vinent.

El debat va ser impecable. Si algú creia que l’absència de la conductora titular de la SER, la Gemma Torrents, podia condicionar el discórrer de l’enfrontament, estava molt equivocat. El locutor-actor Marc Càmara, deixeble avantatjat de la periodista selvatana, va dominar en tot moment el quadrilàter de les ones, controlant als contrincants amb solvència. S’ha de dir, també, que tots dos van ajudar, especialment en el compliment del temps. Venien escaldats del dia abans a CANAL REUS on l’expeditiva Cori Sebastià havia donat un concert de xiulet fent-los quadrar el temps amb rigor castrense. I potser per això a la Mònica Balsells en la primera intervenció li va passar una cosa insòlita: li van sobrar deu segons de temps en la seva exposició.

Un detall curiós: abans del combat dialèctic hi va haver temps per recordar els perfils dels dos protagonistes. Càmara va donar pas a un enregistrament on es feia lectura dels seus currículums. Per acompanyar el recitat el locutor-actor es va servir d’un recurs sonor romàntic, el del teclat d’una vella màquina d’escriure, una d’aquelles decimonòniques Olivettis que anys enrere omplien les redaccions dels mitjans informatius. Per un moment vaig creure, al sentir aquelles andròmines de ferro colat, que ressuscitava –radiofònicament és clar- l’Enric Tricaz per fer cinc cèntims sobre els dos contrincants. Però va ser un miratge. O millor dit, una al·lucinació fugissera i la descripció dels dos presidenciables la va fer un dels cadells de la redacció d’esports, l’Arnau de la ràdio.

Iniciat el debat no va caler encendre gaire metxa per escalfar l’ambient. N’hi va haver prou amb una referència a l’innombrable, a “l’Ortiz” de les altres eleccions del Món de Reus, el Toni Sánchez. Ja vaig dir ahir que pel Joan Sabater l’exjugador d’hoquei roig-i-negre i futur director esportiu de l’entitat si guanya Balsells, s’està convertint en l’ase dels cops. I a la ràdio es va tornar a evidenciar. “Cuidado que aquest (Sánchez) no té paraula. L’únic que no voldria és que t’enganyés com em va enganyar a mi” va deixar anar un Sabater encès. I en aquest punt Balsells es va arrencar a recitar una sentència judicial en castellà –només hi faltava la música del NODO de fons- on es condemnava al Reus Deportiu a indemnitzar al demandant, el susdit exjugador. Embolica que fa fort. “L’advocat que va acompanyar al Sánchez al judici els vas posar tu. Un advocat que és molt amic de la companya del Sánchez!” va afirmar l’actual president, que va demostrar una certa obsessió amb aquest xiquet. “Si vols col·locar al teu amic (Sánchez) amb un bon sou…”. No li va caler acabar la frase. Allò semblava el “Vostè Jutja” del Puyal. Però quan esperava la sortida del Rafecas dient allò de “No es pot matar tot el que és gras” Càmara va decidir, amb bon criteri, fer una ziga-zaga i reconduir el debat per parlar de les seccions. La pau, però, va ser passatgera. Balsells va demanar un repartiment equitatiu de les subvencions entre totes les seccions, i aquí Sabater va treure foc pels queixals. “Si no t’has enterat, t’ho explico jo. Estàs molt equivocada, estàs mal informada!”. I l’actual president va deixar anar una de les seves màximes de la campanya, la d’acusar a la candidatura de Balsells d’anar contra l’hoquei i el patinatge. “No estic posant les seccions en contra del patinatge” va esgrimir la candidata, recordant com ja havia fet el dia abans a Canal Reus el seu compromís amb l’hoquei evocant una anècdota personal. “Jo vaig ser amb el Reus a Venècia en la conquesta de l’últim títol continental del club”. I Sabater va començar a disparar amb bala. “Tu a Venència devies anar en Gòndola, però no pas a veure el Reus, perquè aquesta final que dius es va jugar a Bassano. Fa dos anys que no et veiem en cap puesto!”. Una vegada més es posava de manifest l’estratègia de l’un i de l’altre. Balsells anava fent i Sabater aprofitava qualsevol oportunitat per saltar a la jugular de l’aspirant. Així va tornar a passar, per exemple, quan la candidata va voler agrair el suport de les 1.092 persones que havien avalat la seva llista. “Ja no cal que els hi agraeixis –va deixar anar Sabaté-. Ja ho vas fer regalant tovalloles, camisetes i paraigües en aquell “tenderete” que vas muntar al club” referint-se al marxandatge amb el que la seva oponent obsequiava als socis de l’entitat que li donaven suport. Sabater, però, anava al cent, com en aquells mítics partits contra el Benfica. “Els diners per tirar endavant el club no han caigut del cel. Hi ha molta gent que ha treballat per aconseguir aquests recursos. Però els de la vostra candidatura us penseu que aquí hi ha una mina de calers i per això teniu ganes de venir”. Balsells replicava amb moderació, intentant marcar distàncies en tot moment i evitant una confrontació directa, cos a cos. Va tornar a sortir el tema de l’Olimpíada Escolar i Sabater, en sentir com la seva oponent comparava l’impacte local d’aquest esdeveniment amb l’impacte mundial dels Jocs Olímpics, va tornar a mossegar. “Jo aquesta tonteria no la contesto. La trobo fóra d’òrbita, fóra de lloc”.

El debat, a la recta final va entrar en una fase més planera al plantejar el locutor-actor una sèrie de qüestions puntuals als dos candidats. Per exemple, els va demanar que valoressin una qualitat del seu oponent. Va començar Sabater. “La Mònica és una senyora excel·lent, sòcia antiga del club i que em mereix tot el respecte. En canvi no puc dir el mateix d’algú que va amb ella”. Segurament es devia referir al Toni Sánchez. Balsells va preferir una resposta més políticament correcta “El Senyor Sabater és història viva del club, el millor jugador d’hoquei de la història”. Però de la seva presidència, res de res. Després també van preguntar per si integrarien el futbol a l’entitat. I la discussió es va abrivar especialment al defensar Sabater la gestió que va fer l’expresident “Llasterri”. De fet es referia al Xavi Llastarri. Ja passa això amb els cognoms bascos, que la gent els pronuncia com pot. La meva dona sap perfectament del que parlo. I amb tot això, escoltant preguntes enllaunades fetes per socis de l’entitat, una senyora va demanar que no deixessin fumar al club. En aquest punt –i potser va ser l’únic- els dos contrincants van coincidir en la resposta. I això em va fer pensar, precisament, en la necessitat de temperar els ànims i de fumar –si s’escau- una simbòlica pipa de la pau. Durant aquests últims dies he rebut diverses trucades telefòniques de gent de Reus i del Reus. I em comenten situacions que teòricament es viuen al club roig-i-negre. Això sí, cadascú ho fa en funció dels seus interessos, atenent que n’hi ha de propers al Joan Sabater i d’altres de l’òrbita de la Mònica Balsells. Els hi puc ben jurar que si la meitat del que m’expliquen és veritat, n’hi hauria per “apretar” a córrer. O, millor dit, per donar-se de baixa i fer-se dels Ploms.

Per això cal demanar calma a la massa social i quedar-nos amb la part més positiva d’aquest procés, la de disposar de dos candidats com els que concorren als comicis del 25 de novembre. D’un costat el Joan Sabater, el millor esportista que mai hagi donat aquesta ciutat i que durant els seus anys de presidència ha transformat el club de dalt baix. De l’altra la Mònica Balsells, persona d’una altíssima vàlua professional, preparada i estricta. Filla, a més, d’una família amarada d’un profund amor a la ciutat i al club. És tota una garantía per desenvolupar qualsevol càrrec de responsabilitat

Per tant prefereixo quedar-me amb això i mantenir-me al marge d’aquestes misèries que es remenen a les clavegueres d’unes eleccions com aquestes on l’únic que m’interessa –de debò- és fer el possible per evitar aquesta crispació que en res beneficiarà a cap dels dos contrincants i que en canvi pot perjudicar -i molt- la imatge del club. Per tant, que hi hagi pau. Perquè de CARA A CARA no n’hi haurà cap més, oi? Em sembla que un tercer ja seria una sobredosi de difícil digestió. Segur que el Toni Sánchez deu pensar el mateix.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s