L’altra nit electoral de les eleccions del Reus Deportiu

Laia Solanellas (delcamp.cat)

Laia Solanellas (delcamp.cat)

El Reus de les sis copes va viure les seves jornades de glòria al pavelló vell del Reus Deportiu, el que ara es coneix com el del bàsquet. El Tricaz sempre comentava que d’ençà que havien construït el nou recinte, l’equip no s’havia menjat un torrat. I de fet així va ser fins fa ben pocs anys. Un servidor no s’ha cansat mai de mirar aquelles velles fotografies dels triomfs de l’equip roig-i-negre, amb aquella gernació dempeus a les graderies, aclamant a un equip que ho guanyava tot i que liderava el gran Joan Sabater. Al “Fent Goma” de Canal Reus Televisió hem tingut oportunitat també de recuperar aquelles imatges amb el testimoni, precisament, del Joan Sabater. Però el que són les coses. 40 anys després el mateix jugador va viure ahir la que segurament és la derrota més amarga de la seva vida, de les que fan mal atenent, especialment, com d’ajustat va quedar el marcador. I una derrota que es produïa precisament al pavelló vell, escenari de les eleccions a la presidència. Ell que havia pogut amb tothom, fins i tot amb el mític Libramento, no va poder superar a la seva contrincant en l’últim gran partit de la seva vida. Mònica Balsells ja és la nova presidenta d’un club que sempre tindrà al Joan Sabater com el millor esportista de la història. El Món –i el de Reus encara més- ja és ben curiós.

La primera conclusió de la jornada electoral d’ahir divendres és que l’entitat és viva i ben viva. La mobilització de socis, l’enrenou mediàtic, l’atenció ciutadana que han generat aquests comicis demostren que el Reus també és més que un club. Només calia veure la cua que poc abans de les vuit del vespre hi havia per poder votar. Hi va haver gent que es va estar una hora esperant el seu torn. Al final, cap a dos quarts de deu del vespre, exercia el seu dret a vot un últim soci que anava acompanyat d’un gos. Ja sé que això no és noticia. El que hauria estat impactant és que el gos hagués votat acompanyat d’un soci. Vam fer broma sobre aquesta circumstància amb els periodistes que m’acompanyaven just abans d’acomiadar-me. Perquè un servidor ahir tenia un altre compromís que em privava de poder seguir en directe aquell moment transcendent. Havia de presentar el sopar de la Lliga Contra el Càncer a l’Hotel NH. El que no em podia ni imaginar, però, és que aquesta circumstància em permetria viure “l’altra nit” electoral de les eleccions al Reus Deportiu.

Anem a pams. En aquest sopar, que presento fa anys i panys, sempre han coincidit Sabater i Balsells. El primer presidint la taula del club, donant suport a la noble causa de la Lliga. I la segona fent costat a la seva mare, voluntària històrica de l’entitat que lideren a la ciutat amb tant d’encert la Maria del Carme Vidal i el Doctor Borràs. Com és lògic ahir al sopar no hi havia la taula del Reus ni tampoc la Mònica, però sí la seva família. I l’atzar va fer que un servidor acabés seient al costat de la germana de la candidata, la Mar Balsells. No la coneixia i vaig tenir l’oportunitat de descobrir una persona encantadora, de conversa agraïda i molt franca. Com és lògic des del primer moment vam estar comentant, també amb la meva dona, el que es coïa a pocs metres de l’hotel, a la seu del club roig-i-negre. I a partir d’aquí va començar una de les nits més emotives que recordo. De fet vaig tenir l’oportunitat de transmetre els primers resultats a la Mar gràcies a les piulades de la bèstia del delcamp.cat, el Guillem Ramos-Salvat, i també les del Marc Libiano del Diari des de les instal·lacions del Reus. També em va arribar alguna filtració molt reveladora des de l’interior del pavelló on s’havia prohibit durant el recompte l’accés a la premsa. Aquells primers resultats ajustadíssims, amb alternances constants al marcador, no eren aptes per a cardíacs. Em vaig aixecar de la cadira per anar a presentar els parlaments de les autoritats just quan s’havia acabat el recompte de la segona urna i el Joan Sabater guanyava per 23 vots. No em vaig veure amb cor de dir-li la veritat a la germana de la Mònica. Estava feta un manyoc de nervis. No havia tocat el plat.

Curiosament el faristol des d’on es feien els parlaments era gairebé a tocar de la taula que ocupaven els pares de la candidata. I just durant la intervenció de la Delegada de la Lliga, la Carme Vidal, vaig veure de cua d’ull la piulada de Marc Libiano “Mònica Balsells serà la primera presidenta en la història del Reus”. I a continuació un altre missatge del Ramos-Salvat dient “última informació! Mònica Balsells serà la nova presidenta del Reus per només SET vots #reus25n”. No me’n vaig poder estar. Els periodistes ja ho tenim això, vivim per explicar notícies. I vaig ensenyar els missatges als pares de la Mònica mentre la Carme Vidal continuava amb el seu discurs. Faltava però la confirmació oficial. No és que dubtés de la veracitat de les informacions dels meus companys però calia ser prudent atenent aquell escàs marge de vots, 1152 a 1145 o, el que és el mateix, quatre votants que van acabar inclinant la balança. Per això els hi vaig voler dir que no s’alteressin, que calia rebre aquesta ratificació. També vaig transmetre el resultat a l’alcalde i al president de la Cambra, que així m’ho van sol·licitar. Una vegada més el twitter es revelava com el gran mitjà de comunicació per ocasions com les d’ahir. I just després del discurs de la Carme Vidal, quan prenia la paraula la Teresa Gomis en qualitat de presidenta del Grup Salut, va arribar la confirmació definitiva de la victòria de la Mònica. La taula dels seus pares va esclatar en un crit de joia i gairebé tots van sortir de la sala per pair l’emoció. Mentre la Teresa Gomis s’adreçava a l’auditori, vaig treure el cap per la porta per veure les abraçades i els plors de la família Balsells-Pere celebrant en la intimitat aquella victòria.

Més tard, quan ja van finalitzar els discursos i estàvem en ple sorteig d’obsequis, es va produir l’altra imatge de la nit amb l’arribada de la Mònica al menjador de l’Hotel NH. D’immediat es va abraçar a la seva família. Va ser impactant l’emotivitat d’aquell instant. L’alcalde Carles Pellicer i també el seu antecessor, Lluís Miquel Pérez, es van alçar d’immediat per felicitar-la. I a continuació la Mònica va iniciar un recorregut per tota la sala per rebre l’escalf de tantes i tantes persones conegudes que s’aplegaven en aquell menjador. Un moment que de ben segur mai a la vida oblidaran ni els Balsells ni molts dels que ho vam poder viure en directe.

N’estic convençut que la Mònica serà una gran presidenta del Reus. Té aptitud i actitud per desenvolupar un càrrec d’aquesta importància. I la gent que l’acompanya també em mereixen tota la confiança. Ja hi haurà temps per valorar la seva feina atenent que la victòria d’ahir és només el primer pas d’una llarga travessia on –segur- hauran de superar molts obstacles. Però avui també toca parlar del Joan Sabater, el millor jugador de la història del club i el president que ha transformat l’entitat. Sap greu aquesta derrota perquè si algú no la mereix és ell i acaba entelant un currículum de servei i dedicació abnegada. És evident que s’ha arriscat massa presentant-se una altra vegada a les eleccions. Podria haver renunciat i hauria tingut una sortida més agraïda, sense aquesta decepció que -coneixent-lo- li costarà de pair. És curiós, però vec moltes similituds entre aquest final d’etapa del Joan Sabater i el de l’alcalde Pérez. Un i l’altre podrien haver acabat de manera molt digna els seus respectius mandats, amb l’aval de la feina feta, i donant pas a un relleu natural. Però van córrer el risc de voler tornar-se a presentar. I ja sabem el final. No sóc ningú per donar consells, i menys a un heroi de l’esport local com el Joan Sabater. Però seria bo que intentés passar pàgina quan abans millor, valorar els resultats d’una presidència tan productiva i mesurar també la importància del suport rebut. I quedar-se amb el millor que li ha donat la vida, una família que l’estima amb bogeria. En això -com també li passa a la Mònica Balsells- es poden sentir molt afortunats. I ahir em vam tenir la millor demostració.

Per cert, una última cosa. M’han dit que aquesta matinada han vist a un elefant negre enfilant-se al monument al General Prim i enarborant una bandera roig-i-negre. Jo ja m’ho crec tot al Món del Reus i de Reus.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s