La pel·lícula de la pedagoga Àngels Ollé

L'Àngels Ollé a classe

L'Àngels Ollé a classe

Ahir dimarts no estava gaire fi. Això de la Siberiana m’ha destemprat, i vaig passar tot el dia empiocat. A més havia anat a dormir ben entrada la nit ja que em vaig empassar tota la gala dels Premis Gaudí esperant algun èxit local. Confiava que “La reorientació de la Pastoreta”, (veure la sinopsi a http://ow.ly/8Whq3 ) el film de neorealisme italià dirigit per l’Hipòlit Monseny i estrenat durant les últimes festes de Misericòrdia, es pogués endur el Premi Gaudí a la Micropolítica. Però al final, res de res. Només la Juani del Món de Reus –aquella de la pel·lícula del Bigas Luna- es va endur un premi pel seu paper protagonista a Katmandú. Tenint en compte que la Verònica Echegui va saltar a la fama gràcies al film rodat en bona part a la ciutat, aquest premi també deu tenir alguna cosa nostra. Ja ho sé que està agafat amb pinces però necessitava aferrar-me a alguna cosa positiva per no caure en la depressió més absoluta.

Potser va ser aquesta ingesta desmesurada de premi cinematogràfic la que em va destemprar. I vaig intentar buscar un remei casolà que em pogués restablir. Per això al vespre vaig baixar a l’Arxiu de la ciutat on s’anunciava una altra pel·lícula, la de la vida professional de la pedagoga Àngels Ollé. La fundadora de l’Escola MOWGLI es convertia en la segona ponent d’aquest interessantíssim cicle de conferències que organitzen l’Arxiu i Carrutxa amb l’objectiu de recuperar la memòria històrica d’il·lustres conciutadans i conciutadanes del Món de Reus.

Va ser una delícia escoltar a l’Àngels. Com sempre. Evocant quan va arribar a Reus acompanyant al seu marit, el Ramon Marcer, que havia trobat feina com a passant al despatx de l’advocat Aragonès. Estem parlant dels principis dels anys seixanta del segle passat. I Ollé, amb els ulls d’una inquieta mestra barcelonina, va descobrir una ciutat psicològicament “emmurallada, closa. La gent es movien seguint uns codis particulars, unes etiquetes socials, polítiques i econòmiques molt determinades”. Aquell Reus tenia tres tipus d’escoles. “Las escuelas nacionales, els col·legis –amb edifici propi- i les acadèmies situades en pisos”. Eren centres amb mètodes basats en el rígid sistema educatiu de la dictadura que prioritzava “la memorització, la disciplina militar, l’educació religiosa, la separació de sexes i el monolingüisme espanyol”. Ollé, que a Barcelona havia passat per la innovadora escola Talitha, va voler exportar el model de renovació pedagògica al Món de Reus. Ho va fer de manera incipient aprofitant la seva primera feina a la ciutat, fent de mestra al segon curs de batxillerat a les Monges de la Teula. Aquelles classe ja eren singulars. “L’Àngels fa coses diferents” deien les alumnes a l’arribar a casa. I una de les mares, la Maria Esteva, es va sentir atreta per aquesta nova sistemàtica docent. No va ser pas l’única. De mica en mica una colla de pares inquiets, interessants en aquesta “altra manera de fer” a nivell educatiu va permetre a la pedagoga descobrir una altra ciutat ben diferent a la que coneixia. “Aquell Reus estava tancat, és cert. Però per sota de la crosta la gent bategava en àmbits com el Centre de Lectura. I a una botiga del carrer Llovera que es deia Les Amèriques hi havia un senyor (l’Amorós) amb interessantíssimes inquietuds culturals. I comprant  fils i vetes a cal Correig (la merceria de l’escriptor Antoni Correig del carrer Major) podries parlar d’altres coses”. Aquella inquietud que es palpava a la ciutat va ser com una espurna que va encendre l’entusiasme “d’un grup de pares i mares preocupats pel ressorgiment cultural del país”. Aquesta descripció del Reus d’aquells anys va ser extraordinària. I a partir d’aquí l’Àngels va dibuixar el naixement i l’evolució de la Mowgli, una escola que des del primer dia tot ho va fer en català. “I això que la primera llei d’educació que va permetre la lectura de “lenguas regionales en clase” –la del Ministre Villar Palasí- no es va promulgar fins el 1971.” La Mowgli havia iniciat les seves activitats sis anys abans, el 1965. Una escola que s’ha mogut, s’ha bellugat per la ciutat: del camí de l’Aleixar al Passeig de la Boca de la Mina passant entremig pel carrer del Roser. Una evolució que va ser possible gràcies a la feina d’uns mestres compromesos i d’uns pares que van fer una aposta clara pel projecte.

Durant la seva exposició, l’Àngels també va tenir temps per parlar de les seves creacions literàries, com la celebrada col·lecció A POC A POC il·lustrada pel Pere Prats Sobrepere. “Quan li vagi encarregar els dibuixos al Pere ja li vaig dir que no sabria si cobraria”. Coneixent al gran Pere Prats i el seu fervor creatiu, això dels diners li devia semblar absolutament secundari. El que són les cases. L’A POC A POC s’ha convertit amb els anys en un material didàctic de referència. En poden donar fe un bon grapat d’alumnes que han crescut i s’han desenvolupat en una escola que –en paraules de la pedagoga- ha anat a millor. “Hem de llençar un missatge optimista sobre la realitat de les nostres escoles. Després de tants anys de treball i sacrifici, alguna cosa s’ha fet bé. Especialment si ho comparo amb el clixé mental d’aquella escola del franquisme que vaig conèixer en els inicis de la meva activitat professional.” Per això a l’acabar l’Àngels va aprofitar per enviar un missatge als que es dediquen a la docència. “Ara us toca a vosaltres treballar per fer encara millor l’escola. I no s’hi val a defallir. La vida no ha estat mai fàcil per ningú. Diferent sí, perquè les èpoques ho són de diferents. Però fàcil mai.“ Una reflexió molt oportuna que va servir per posar el punt i final a una pel·lícula -la de l’Àngels Ollé- que ha de ser tot un estímul per aquells que volen dedicar la seva vida a l’apassionant món de l’ensenyament. I que té el millor premi de tots, el d’una comunitat educativa agraïda amb la feia d’una de les pedagogues de referència del Món de Reus.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La pel·lícula de la pedagoga Àngels Ollé

  1. Retroenllaç: La pel·lícula de la pedagoga Àngels Ollé « Carrutxa. Recull de premsa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s