El casament del Marc Arza

Pellicer i Arza al reusdigital.cat

Pellicer i Arza al reusdigital.cat

Fa dies que al reusdigital.cat es pot llegir un comentari de la Neus Ramiro on sota el títol “A Reus, si et vols casar en català et fan pagar 180 euros” ( http://ow.ly/91z6d )  explica la seva odissea per poder-se casar pel civil en català. Després que als jutjats només li oferissin la possibilitat d’oficiar la cerimònia en castellà, la Neus se’n va anar a la casa gran. I allà li van demanar 180 euros per casar-se en català. En realitat aquest xifra correspon a les taxes derivades del casament i no pas a l’ús concret d’una llengua. És a dir -i per posar un exemple qualsevol- si demanes que et casi el Quim Sorio en suajili –seria imagable- de ben segur també et costaria 180 euros. I al bo del Quimet un bon maldecap per intentar aprendre en una setmana aquest peculiar idioma africà. Tot això ho explico a propòsit del casament –naturalment en català- que vaig poder viure en directe divendres al matí al palau municipal. Se’ns va casar el Marc Arza. I la seva parella és de les que es fan mirar: la nostra ciutat. Perquè divendres l’Arza va segellar el seu compromís amb Reus prometent -que no jurant- el seu càrrec de regidor. Un casament que no té preu.

El dia que es va constituir l’Ajuntament de Reus vaig tenir al Marc Arza al costat. El regidor “gairebé” -com el va batejar l’ínclit Anton Tapias- va pujar a la improvisada tribuna de premsa situada a la balconada dels despatxos d’Innova que dóna al saló de sessions. Aquell dia –n’estic segur- el Marc sentia sana enveja dels seus companys. S’havia quedat a les portes de ser a l’altre costat, assegut en una de les còmodes butaques del saló de sessions. Bé, això de còmodes és un dir. Aquell dissabte del mes de juny el Pepe Jofré va piular afirmant que la cadira li quedava una mica petita. Queda clar que el missatge va ser premonitori atenent el discórrer dels esdeveniments. Més que petita, la cadira se li ha quedat esquifida.

Però tornem a l’Arza i al seu casament. Abans de començar el ple, el Marc estava neguitós, com qualsevol altre nuvi que espera la núvia a les escales de l’altar. Vestit amb americana fosca, camisa grisa, i corbata de color granat, anava saludant a tort i a dret als convidats. I acomodant a la seva àmplia família. En això ha estat de sort. Els seus companys regidors el dia de la presa de possessió només van poder portar dos o tres acompanyants al saló de sessions atenent les reduïdes dimensions de l’espai. En canvi divendres l’Arza si hagués volgut hauria pogut convidar fins i tot a la portera. La família –s’ha de dir- estava radiant. Al seu costat, a primera fila, la seva esposa. Per cert, està esperant una criatura. S’acostuma a dir que la canalla ve amb un pa sota el braç. En el seu cas arribarà amb una regidoria. També vaig veure la seva mare, elegantíssima. I em va cridar l’atenció, al segon banc, la presència del Sr.Gamundi, casat amb una tieta del Marc. Els qui portem anys en això del periodisme local el recordem perfectament  de la seva trajectòria al Departament d’Agricultura, concretament coordinant temes de comunicació en àmbits com l’IRTA als masos Sedó i Bové. Gamundi, persona eficaç i discretíssima, m’ha cridat sempre l’atenció per la seva esbalaïdora semblança física amb Woody Allen. Són clavats.

Entre el públic també hi havia nombrosos companys de partit. Com el Jordi Vallvé dels Horts de Miró o la Pepita Roig del Barri Fortuny. “Hem vingut a veure el Marc en un dia tan important” em va dir la Pepita, incansable i batalladora com ella sola. Al costat també se’m va asseure el Bartolomé Pluma, de l’Urbanització Blancafort, que s’està aficionant a això d’empassar-se els plens. Tots van seguir amb atenció la cerimònia que va ser llampec. “Un acte ràpid i senzill però ple de contingut” va dir l’alcalde afirmant que “tindrem un molt bon regidor pel bé de la ciutat”. I després de recollir la medalla que acredita la seva distingida responsabilitat, el van col·locar en un extrem de la primera filera de butaques, al costat de la popular Montserrat Duch. Té gràcia aquesta ubicació. El regidor convergent més independentista al costat dels representants del PP. Un contrast si més no curiós. I pel darrere el Quimet Sorio. Segur que no s’avorrirà. Podrà escoltar a la perfecció les ocurrències que deix anar a discreció el regidor de cultura durant els intensos plens municipals.

Assegut en aquesta posició vaig veure com el Marc feia anar el cap adreçant-se al Jordi Lamas i a la Sandra Guaita, companys de promoció a les Monges de la Teula. I també va intercanviar un somriure còmplice amb el cupaire David Vidal. Per cert, que el portaveu de la CUP va ser l’únic que va votar en contra de la tirallonga de càrrecs que ocuparà Arza a partir d’ara en representació municipal. Vidal no veia clares algunes de les societats participades per l’Ajuntament com ara la REUS BORSA 2010 “que presideix el Príncep Felip. I on també hi ha el Montilla” va dir Vidal. Dedueixo que els cupaires havien confós el comitè d’honor de la Borsa de Comerç Europea amb el comitè executiu de la societat. I precisament, mentre l’alcalde feia lectura d’aquestes responsabilitats, va entrar a la sala el seu antecessor en el càrrec –en el càrrec d’Arza, no pas de l’alcalde, no fotem- i se’m va posar just al davant. Es tractava del Pepe Jofré. I ja es poden imaginar que amb aquell homenot davant del meu camp de visió vaig perdre bona part de la visibilitat del plenari. Com és lògic, la presència de Jofré no va passar desapercebuda. I durant les seves intervencions l’alcalde i la primera tinent d’alcalde s’hi van referir en to elogiós. Jofré ho escoltava capcot, interactuant amb el mòbil, potser preparant alguna de les seves contundents piulades. I la senyora del seu costat –una d’aquelles senyores encantadores que hi ha al Món de Reus- li va dir : “Que no ho sents que parlen de tu, que no ho sents?!?!”. I el Jofré se la va mirar. De cua d’ull. Si les mirades matessin aquella dona avui seria un autèntic colador.

I així va anar el casori del Marc amb la ciutat. Un regidor que pot aportar saba nova i aire fresc a un equip de govern que necessita d’elements innovadors, tecnològicament avançats, per suplir l’adéu de Jofré que –atenció!- ja està en el mercat esperant ofertes. I no ho dic pas joc. Ell mateix -el regidor incompatible- ho va piular ahir al matí abans d’entrar a fira de Reus: “A Antiquaris. Vaig a veure si algun partit vol comprar-me”. D’això se’n “genio y figura”. Veurem si l’Arza és cap de superar-ho.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El casament del Marc Arza

  1. Marc ha dit:

    Gràcies Pep, fa goig trobar-me retratat al teu bloc!

    Marc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s