PIM, PAM, PUM ORTIZ

L'Ortiz amb Carlos Gimeno a la tertúlia

L'Ortiz amb Carlos Gimeno a la tertúlia

El mes vinent farà un any d’un dels articles més celebrats d’aquest blog, el titulat “La Funció de l’Agonia de l’Eduard Ortiz”, que vaig escriure a propòsit de la impactant entrevista que l’aleshores tinent d’alcalde va concedir a Ràdio Reus i on explicava els motius de la seva absència a la candidatura socialista de les municipals de l’any passat. Va ser l’entrevista de la famosa ganivetada, la que -segons ell- li havia clavat per l’esquena el seu amic Lluís Miquel Pérez al deixar-lo fóra de la llista. La conversa amb el Marc Càmara i el Jordi Cartanyà ens va permetre escoltar el discurs amarg i desencisat d’un polític ferit en el seu amor propi. Però sembla que onze mesos després aquelles ferides no només no han cicatritzat, sinó que fins i tot se n’han obert de noves. Ortiz va passar ahir per l’altra consulta radiofònica de la ciutat, la de Punt 6 Ràdio, i ens va demostrar que encara té seqüeles d’aquelles nafres sagnants. I no només les que li van infligir Pérez i els socialistes, sinó també la resta de grups municipals.

Ahir a la tertúlia del De Bon Matí hi van participar el Bartomeu Castellano de la CUP, el Carlos Gimeno del PP, i el Jordi Escoda i Vilà d’adscripció política complicada malgrat que al seu DNI hi figura la seva vinculació històrica amb Convergència. El locutor-cuiner, però, va decidir afegir a un “tertulià convidat” -segons les seves pròpies paraules- que era tot just l’Ortiz. “És tot un plaer saludar-lo novament en aquests estudis” va deixar anar el loquaç radiofonista al qui se li feia la boca aigua esperant -com així va ser- que el polític socialista en deixés anar alguna de forta. S’ha de dir que en línies generals va ser una tertúlia peculiar, amb algun moment especialment surrealista. Per exemple, quan al Jordi Escoda i Vilà li va sonar –fins a dues vegades- el mòbil en directe. L’altre Escoda -el locutor-cuiner- li va demanar que respongués per acabar d’una vegada amb aquella fressa insuportable. I l’Escoda -el polític- va decidir contestar la trucada en directe. Es devia allunyar de la taula de l’estudi, però la seva veu era perceptible i es sentia perfectament la conversa que mantenia amb el seu interlocutor. Amb aquella remor de fons, el Bartomeu Castellano intentava construir un discurs mínimament elaborat. Però es notava que no es sentia còmode amb l’Escoda i Vilà garlant pels descosits.

Però més enllà d’aquesta anècdota genuïnament reusenca, el que passarà a la història d’aquella tertúlia va ser l’enèsima esbravada radiofònica de l’Ortiz. Allò va ser com un PIM PAM PUM on no va deixar “títere con cabeza”. Li va tocar el rebre a tothom. A l’equip de govern per no haver fet res en benefici de la ciutat durant aquests mesos a excepció de l’arranjament “del Tobogan COBI. Perdó, volia dir TOBI” va corregir sobre la marxa advertint l’evident confusió nominal. També se les van carregar l’Alícia Alegret i el Lluís Miquel Pérez per segellar -va dir- una mena de pacte per mantenir en el càrrec a alguns assessors de confiança de l’antic govern socialista. Un pacte que hores després la mateixa Alegret va desmentir qualificat-lo “d’absurd”. Li va engegar un calbot dialèctic a la Teresa Pallarès per “estar desapareguda en combat”. Va disparar amb bala contra tota una junta del Reus Deportiu de futbol que -segons ell- hauria comprat vestuari al Cortefiel per tota la directiva fent ús de la subvenció municipal. Si això fos veritat crec que el més greu no seria només el malbaratament de fons públics, sinó el fet de comprar els vestits a Tarragona. Com si a Reus no hi hagués sastres de primera. Però on més bel·ligerant es va mostrar l’exregidor socialista va ser en el seu diagnòstic del Partit Socialista. Aquí la seva rebregada va ser antològica. Transcric literalment les seves declaracions:  “Estic cada vegada més decebut (del PSC). En general la majoria de partits estan molt allunyats del que demana la ciutadania. Però el que em sap més greu és que a un partit on durant molts anys m’he partit la cara per ells, ara vagin d’aquesta manera. A més a nivell de la Federació són els mateixos de sempre. I l’únic que han fet és canviar-se de cadira i poca cosa més. La majoria de la gent que hi ha al davant només pensen en ells i passen olímpicament de la gent i de la societat. I no sé si duraré gaire més com a militant socialista (…) Com que el que estic veient està bastant podrit, espero que a Catalunya ben aviat sorgeixi algú o algunes persones que articulin una nova opció socialdemòcrata, catalanista i nacionalista a ser possible. I crec que aquesta nova opció és la que acabarà enterrant al PSC que està agafant una deriva espanyolista que no és la que desitgem tots.” Mentre aquesta nova opció política no s’articuli, queda clar que el polític reusenc es continuarà fent sentir com a portaveu del PIO, el Partit Independent de l’Ortiz. No em negaran que en el que portem de legislatura fa més soroll ell tot sol que no pas d’altres formacions històriques de la ciutat. Una evidència que convida a la reflexió sobre la insòlita realitat que travessa la política local al Món de Reus.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s