L’Amorós es passa al rock dur

El Doctor Viuda Negra al seu estudi (Diari de Tgna)

El Doctor Viuda Negra al seu estudi (Diari de Tgna)

Seguint el llibre d’estil de l’ínclit Anton Tapias, avui hauria de començar l’articlet dient alguna cosa així com “No guanyo per ensurts, reusenques i reusencs del meu cor”. Aquest Món de Reus no és apte per a cardíacs. Els sotracs i terrabastalls diversos es succeeixen a un ritme de vertigen. L’últim sobresalt va ser de consideració. Diumenge vaig decidir aïllar-me de l’actualitat del Món de Reus. M’ho va recomanar el metge de capçalera fa algunes setmanes. Es tracta de fer abstinència informativa com a mínim un dia a la setmana per evitar els trastorns que pot arribar a provocar el seguiment compulsiu del batec del meu poble. Per això fins ahir dilluns no vaig fullejar l’edició dominical del Diari de Tarragona. I he de reconèixer que la contemplació de les pàgines dedicades a Reus em van produir una enorme inquietud.

I això que la lectura havia començat prou bé, gaudint de l’entrevista al regidor Hipòlit Monseny. En aquesta secció que dediquen fa setmanes a descobrir “Las Caras del Equipo de Gobierno” –cares i prou, que ningú hi busqui cap doble sentit- aquest diumenge va ser el torn de Mister Increïble. Un sobrenom que li vaig dedicar fa mesos i que se li escau com anell al dit després de veure el número d’actuacions que ha realitzat la seva regidoria durant aquests mesos: més de 6.000. Queda clar que a  l’Hipòlit aquest guirigall que no deix treballar a segons quin company de l’equip de govern, a ell no el destorba gens ni mica. “Lo que más le gusta es ver la cara de satisfacción de los vecinos” escriu la Mònica Just perfilant el somriure que l’Hipòlit ens regala a la fotografia de l’Alba Mariné on se’l veu assegut a un dels “seus bancs” del Mercadal. L’Hipòlit sosté un bloc de petites dimensions. Cal deduir que es tracta del seu llibre de bitàcola d’aquesta travessia municipal on apunta tot el que cal fer per donar resposta satisfactòria a les necessitats dels administrats.

Però l’entrevista -balsàmica- a Monseny va ser un miratge. Girant full em vaig trobar amb un autèntica malson, una doble pàgina que feia tremolar. D’entrada amb la secció d’anàlisi “Vermut en el Mercadal” que signa Francesc Gras. Un títol que no fa justícia al periodista més “in” del Món de Reus a qui se li escauria alguna cosa del tipus “Còctel en la SOL DE NIT”. Però bé, al que anàvem. Gras aprofundia  en una setmana capitalitzada per la conferència de Carles Pellicer. “Los sueños y pesadillas del alcalde” es titulava un escrit on Gras III repassava “una semana movidita en la casa grande. El vibrante ritmo con el que se suceden los acontecimientos no deja espacio a la tregua”. Gras III compartia pàgina amb l’Anton Tapias que també -a propòsit de la cèlebre conferència- ens regalava un dels seus articles psicodèlics titulat “L’Abat Pellicer” on explicava com l’alcalde  “seguint la tradició dels grans abats catalans, va desgranar la seva homilia benedictina d’amor a la ciutat, de resignació pel passat irregular, d’il·lusió pel present aprimador i d’esperança en un futur del tot retallat, sense passar la safata de l’almoina entre els assistents”. Tapias en estat pur. Però quan intentava recuperar-me d’aquest torrent d’adjectius i metàfores, a la pàgina del costat em vaig trobar un titular esfereïdor –“Xavier Amorós se pasa al rock duro”- acompanyat d’una imatge gràfica on es podia veure un subjecte assegut o -més ben dit- eixarrancat en un sofà en acció gairebé impúdica, fent el gest de voler-se tocar allò que no sona. Em vaig quedar glaçat. Allò era el final, l’hecatombe, el finiment de la meva ciutat. Xavier Amorós, el poeta nacional del Món de Reus, havia embogit a les seves velleses muntant un grup de rock.  Però la lectura reposada de la noticia em va fer sortir de dubtes. Amorós només col·labora amb el pelut de la foto, un roquer que es fa dir “Doctor Viuda Negra”, autor entre d’altres de la bonica cançó NO ME BAJA EL COLOCÓN amb una lletra inspiradíssima que diu “Y me lo paso todo por los huevos y alimento de carroña el corazón y es que vamos de cabeza al matadero, que por mucho que lo intente…No me baja el Colocón!”. Queda clar que amb composicions com aquestes no es guanya l’Englantina dels Jocs Florals. Gràcies a Déu Amorós no va perpetrar aquesta lletra, sinó que la col·laboració del poeta té a veure amb la interpretació d’una altra peça anomenada “En una ciudad dormida”. Tot i el títol la cançoneta no parla de Reus. No fotem. Ara bé, per metàfora l’anunci que tancava la secció local del Diari, el d’un consultori mèdic especialitzat en sexualitat que captava l’atenció del lector amb un encapçalament molt revelador que deia “SI TENS PROBLEMES D’ERECCIÓ RECUPERA LA TEVA SALUT SEXUAL”. No comento res més. Això ho agafa el Tapias i en fa un article dels seus dient que als reusencs ja no ens fa trempar ni la nostra ciutat. Temps al temps.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s