SIN RENCOR

Lluís Nualart (NW Revista de Reus)

Lluís Nualart (NW Revista de Reus)

No fa gaires dies vaig anar a buscar unes receptes a la consulta del meu metge de capçalera. I tot esperant el meu torn, em vaig entretenir tot tafanejant l’esgrogueïda  orla universitària de la seva promoció, degudament emmarcada i ben penjada en una paret principal de la corresponent sala d’espera. El facultatiu va formar part d’una de les primers promocions sorgides de la nostra facultat, la de Medicina de Reus. Estem parlant –per tant- dels anys 80. I em va fer gràcia reconèixer a la fila superior, a l’espai destinat als docents, a un joveníssim Doctor Nualart que en aquella època ja gastava el seu cèlebre corbatí. Aquesta simple constatació corrobora el que és una evidència, la seva llarguíssima vinculació amb les qüestions sanitàries d’aquesta ciutat. Una vinculació que va començar en l’àmbit universitari i que ha finalitzat després d’una llarguíssima carrera en el camp de la gestió. Una carrera que finalitzava la setmana passada amb el seu comiat de SAGESSA i d’INNOVA.

Ha estat un final accidentat, atenent la filtració del seu sou i d’altres detalls professionals que no han ajudat a fer del seu un adéu plàcid. Dissabte un treballador de l’hospital em comentava que havia rebut la carta de comiat que Nualart havia fet arribar als treballadors que durant tots aquests anys han estat sota les seves ordres. “Diu que se’m va sense rancúnia” va voler destacar el meu interlocutor reproduint un dels passatges literals de la missiva. Em va semblar molt gràfica aquesta afirmació. Si va tenir –Nualart- la necessitat d’escriure això, de deixar-ho clar, potser és que realment tenia motius per marxar rancuniós. Però, amb qui? Potser amb el responsable de la filtració del seu salari que –com deia GRAS III a la seva crònica de diumenge al Diari- es podria comparar amb el d’algun personatge de la reialesa de la pell de brau?

En tot cas això de “sense rancúnia” dóna per molt i més aquí, al Món de Reus. on sempre tenim la maquineta a punt per fer punxa al llapis. Sembla el títol d’un bolero de Machín o, si m’apuren, d’un tango de Gardel. I aquí és on volia anar a parar. L’altre dia, mirant la versió digital de NW Revista de Reus em vaig trobar amb la foto del nostre protagonista que acompanya aquest text. Amb aquesta fila, amb barret, i amb aquest posat sembla un cantant disposat a regalar-nos la seva composició, un tango arrossegat, amb forta càrrega emocional i amb un punt de tristesa. Això sí, SIN RENCOR com diríem en la llengua de Gardel. Perquè Nualart de ben segur ha perdonat als seus enemics malgrat que –com va dir Kennedy en una ocasió- segurament  mai oblidarà els seus noms especialment quan faci el nus ben fort del seu corbatí. Com si ho veiés.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s