A la galeria d’alcaldes hi falta un cromo

Ahir vaig quedar fart. I no parlo únicament de l’atipament que em va provocar la ingesta tan agraïda de les primeres tapes que vaig caçar a la GANXET PINTXO. Em refereixo també als efectes secundaris del devorament compulsiu del tercer número de NW, la Revista de Reus. Com haurà comprovat l’assidu/a lector/a, sóc un malalt dels productes periodístics genuïnament reusencs en qualsevol tipus de suport. I de fa un parell de mesos cada dia 15 a més a més de la hipoteca -que em té clavat en creu- pago amb molta més complaença els quatre euros de la revista tocada pel Mestral en el més ampli sentit de la paraula. Una publicació que dóna resposta a moltes de les meves inquietuds informatives i on –a més- em vaig fer un altre fart –en aquest cas de riure- amb la secció que coordina un dels meus referents periodístics, la Natàlia Borbonès. Es titula “Del negatiu al digital” i l’articulista proposa una mena de viatge al passat del Món de Reus, un flash back divertidíssim on només hi falten els Platters cantant “Remember When”.

Aquest mes la Borbonès ens regala el capítol titulat “Pinyols salivats i pelats de polpa”, recuperant un celebrat poema de Gabriel Ferrater. El títol és encertadíssim ja que il·lustra alguns casos de polítics d’aquests “d’usar i tirar”, autèntics regidors “objecte” que s’han acabat revoltant contra l’establishment del seu partit. Amb molta gràcia l’articulista rememora el cas del regidor socialista Antonio Martos que va arribar a l’Ajuntament de rebot, després del sotrac que a tots nivells va produir la tràgica mort de l’alcalde Borrell. Martos era un líder veïnal de l’època que els socialistes van posar a la llista amb la voluntat “d’esgarrapar vots en àrees que devien considerar, els polítics, que no eren Reus. Si no, no s’explica aquella fal·lera”. Però la gran esperança veïnal del PSC no va donar els fruits desitjats. I Martos es va saltar la disciplina de partit, arribant a votar en contra del seu propi grup municipal per reprovar que s’utilitzés el saló de sessions per enregistrar un plenari burlesc amb l’altre Ajuntament, el de Carnaval. De fet el perfil d’aquest andalús de Reus era molt autèntic i corria “la llegenda urbana que ell mateix et venia a recollir un moble quan trucaves a l’Ajuntament per demanar que et vinguessin a buscar la calaixera que ja tenies avorrida de tant de veure-la.” La llegenda Martos no era l’única. Temps després també va córrer la brama que l’incombustible Paco Secall “que es va responsabilitzar de la funerària quan van haver de fer fora un gerent pocavergonya que es quedava els diners dels enterraments, traginava ell mateix les caixes quan no hi havia ningú més a prop per fer-ho”. Durant el seu intens pas per l’administració local Secall va fer tots els papers de l’auca però d’això a fer fins i tot d’enterramorts…

Però on volia anar a parar és al cas de Joan Maria Roig, el número dos del PSC-PSOE en l’època de l’alcalde Borrell. Un independent que anava a la llista socialista i que després del tràgic accident de la primera autoritat municipal, es va trobar de cop i volta a les portes de l’alcaldia. Ho explica la Natàlia tot recordant que “Roig ja feia molt de temps que ni es parlava amb ningú del grup municipal i era un regidor sense cartera. Però per tocar la pampa, no va voler cedir i es va convertir en l’alcalde més efímer que ha tingut la lleial i esforçada ciutat de Reus: deu minuts. Una moció de censura el va fer fora immediatament i Josep Abelló li va arravatar de les mans la vara d’alcalde.” Borbonès, però, recorda una realitat històrica: Roig “El Breu” només va ser alcalde deu minuts, però ho va ser. I per això sobta que a la galeria d’alcaldes de la Sala del Tinell del Palau Municipal no hi hagi la seva foto. El Tricaz de la ràdio – que sempre es fixa en tot amb un punt de punyeteria- m’ho ha comentat mil vegades. Falta el cromo del Roig, el cromo que testimoniaria un altre d’aquells episodis insòlits de la vida política de la nostra ciutat. Un episodi apassionant com ressalta la Natàlia descobrint-nos com tot allò li va inocular el verí del periodisme. “Qui això escriu se’n recordarà tota la vida d’aquella sessió plenària: li va refermar la seva aposta inequívoca per dedicar-se a fer de periodista a Reus, una ciutat on podien passar coses tan insòlites com la de tenir un alcalde exprés.”  Ara -ja em permetran la broma fàcil- en diríem un alcalde Nespresso. Però en qualsevol cas segurament molts dels referents de la nova fornada de periodistes que treballa a la ciutat deuen tenir la mateixa percepció que la Natàlia, veient les coses que poden arribar a passar actualment al Món de Reus. Si continuem així tenim l’ofici periodístic assegurat durant anys i panys.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s