Ves que la Kirchner no nacionalitzi al Iaquinandi

Carlos Iaquinandi (reusdigital.cat)

Carlos Iaquinandi (reusdigital.cat)

Ja és ben curiós. Per segon dia consecutiu un embús de trànsit i la programació musical de Punt 6 Ràdio m’han servit en safata l’argument de l’article d’avui. Va ser ahir al vespre quan, dalt del meu vehicle, vaig patir una nova retenció. En aquesta ocasió l’embut es va produir al semàfor del carrer de Riudoms, el que dóna accés als passejos, just davant de la Cerveseria Ciutat Gaudí. Un establiment que des del primer dia em crida molt l’atenció. És un lloc on la discreció brilla per la seva absència. Des del carrer veus a la clientela menjant i bevent a l’aparador. Ahir mateix, esperant que es posés verd, vaig poder observar a una senyora cruspint-se unes braves saboroses. I al seu acompanyant que clavava queixalada a un entrepà de pernil. Una imatge ben curiosa.

Atenent que l’espectacle visual no era pas gaire agraït, vaig engegar la ràdio. I vaig poder sentir la redifusió de Cuando la tierra se hace canto, l’històric programa de Carlos Iaquinandi a Punt 6. Just en aquell moment el locutor de Bahía Blanca punxava un disc del Chico Buarque. Era un dels seus clàssics, “Oh, Que serà!”  ( http://ow.ly/andvW ). Atenent les notícies que ens arriben de la Pampa, vaig intentar trobar un doble sentit al tema musical, perquè això del “Què serà” és el que molts es pregunten després de la nacionalització d’YPF a l’Argentina que porta de corcoll al govern espanyol. Precisament ahir vaig llegir un interessantíssim article del Carlos Iaquinandi al Diari de Tarragona interpretant aquest garbuix informatiu. Amb la precisió que el caracteritza, apuntava la seva visió sobre “El control de los recursos públicos” dibuixant quina és la realitat del seu país en el control d’aquests recursos i la necessitat de garantir inversions a llarg termini i de risc que no “se corresponden con el propósito de alta rentabilidad immediata que busca Repsol en YPF.” Iaquinandi desgranava alguns elements a tenir en compte sobre aquesta qüestió tot destacant que “el desarrollo argentino está vinculado con la disponibilidad y producción de energía para su sector productivo en expansión. Y para ello es indispensable recuperar la soberanía energética, que puede incluir la iniciativa privada pero bajo una planificación estratégica del Estado. Eso es posible siempre que se alcance un equilibrio razonable entre quien tiene los recursos y quien tiene la capacidad de explotación (incluyendo prospección y exploración para reponer reservas). Y eso no ha ocurrido en el caso argentino”. Com a conclusió, el radiofonista apunta una evidència de l’alçada d’un campanar destacant que “mentras tanto el ruido mediático entorno una empresa privada desvía la atención sobre los brutales recortes en derechos laborales y sociales. Esos sí son los verdaderos problemas que afrontamos los ciudadanos.”

Iaquinandi no és l’únic “argentí de Reus” que opinava ahir a les pàgines del Diari. També ho feia el Marcelo Cairo, procurador de somriure generós i agraït, germà del mític Gabi Cairo. En el seu bitllet d’opinió, titulat “Gasolineras sin Gasolina”, descobria una realitat si més no paradoxal: a l’Argentina hi ha gasolineres tancades perquè no tenen subministrament i mentrestant el petroli argentí se’n va cap Espanya. “En Reus antes de salir de viaje voy a repostar, y aunque el precio está por las nubes hay combustible en todas las gasolineras. Sin embargo mis hermanos en Mendoza, región que tiene gran parte de las cuencas petrolíferas de Argentina, no lo pueden hacer. A quién tengo que echar la culpa?” es pregunta Cairo.

De fet la que planteja és una de les moltes incògnites que planen sobre aquesta qüestió i que se’ns escapen a la majoria de mortals. Per això vaig trobar tan significativa la cançó del Chico Buarque amb el seu interrogant constant sobre el futur. I escoltant la característica veu del cantant brasileny, em va passar pel cap la possibilitat que la presidenta argentina Cristina Kirchner, amb aquesta fal·lera per recuperar el control dels recursos gràcies a l’enginy del seu viceministre d’economia Alex Kicillof –versió argentina del Marc Arza- no acabi nacionalitzant també al Carlos Iaquinandi i ens el prengui del Món de Reus. Això si que seria una tragèdia.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s