El retrobament de la Bella i la Bèstia

La Bella i la Bèstia el primer dia que van coincidir a Punt 6

La Bella i la Bèstia el primer dia que van coincidir a Punt 6

El 6 de maig de l’any passat, en plena efervescència preelectoral del #reus22m, l’aleshores candidata popular Alícia Alegret va visitar Punt 6 ràdio per participar en l’apassionant tertúlia de periodistes del divendres. Una visita que va generar una grandíssima expectació ja que per primera vegada coincidien en un programa de ràdio la Bella de la política local i la Bèstia del periodisme reusenc, el Guillem Ramos-Salvat. Però l’enfrontament dialèctic va ser decepcionant. Aquell dia Ramos-Salvat va estar desconegut, i es va fondre per antena com un terròs de sucre al cafè. Ho vaig explicar en l’article http://ow.ly/aABma . La Bèstia no va ni mossegar, convertint-se en una bestioleta dòcil, absolutament inofensiva. El més contundent que va preguntar va ser que en faria si governés amb les ratlles del carril bici del raval. Va ser un fail periodístic de l’alçada d’un campanar. I potser per això, amb el record de tot plegat a la memòria, la Bèstia es va presentar divendres passat a la tertúlia on dotze mesos després coincidiria amb la Bella. I en aquesta ocasió la topada de trens, el big-bang radiofònic sí que va ser d’impressió. Per fi la Bèstia va ensenyar les urpes davant d’una Bella que es va trobar molt còmode amb els atacs d’aquella fera ferotge.

A la tertúlia hi faltava un pes pesant, el Joan Carrión, que estava a la infermeria. Ramos-Salvat tampoc estava gaire fi. Presentava símptomes gripals. “Fa mala cara, està tot suat” va dir el periodista-àrbitre del reusdigital.cat, l’Enrique Canovaca, referint-se a l’aspecte de l’inclassificable periodista. I això explica que durant els primers minuts de tertúlia el Ramos va estar enpiucat. Ni se’l va sentir. Tot feia presagiar una nova desfeta del Pepe (el del Madrid) del periodisme local. Canovaca i Gras III van anar fent, preguntant sense gaires estridències i obtenint respostes clarificadores per part de la tinent d’alcalde. Però al minut 26 de programa la Bèstia es va despertar. I va monopolitzar d’una manera absoluta una tertúlia que es va convertir en un combat dialèctic d’alçada, amb un frec a frec contundent amb l’Alegret. Feia temps que no es vivia aquella erupció als estudis de Punt 6. Al locutor-cuiner -que darrerament s’apunta a un bombarder- ni se’l sentia. Devia badar davant de tanta excel·lència verbal.

“Ja ho sabem que els socialistes van fer coses molt dolentes i van arruïnar la ciutat –va començar dient el Ramos-Salvat agafant embranzida- però escoltin, com és que vostès han trigat tant a fer el diagnòstic? Hem estat un any mirant enrere, aixecant polseguera i ha semblat que vostès no tenien projecte de ciutat. Com és que han trigat un any?”. Alegret va replicar d’immediat la primera envestida. “Doncs molt senzill. Hem trigat més perquè 32 anys d’una manera de fer i d’actuar no es poden canviar d’avui per demà.” I en aquest punt va utilitzar una metàfora dolorosa per descriure la tresoreria municipal. “Els números que ens hem trobat a l’Ajuntament són una bufetada de realitat, una gerra d’aigua freda. Mai m’hagués imaginat deure una factura de la llum amb tants zeros!.” Només sentir-ho, això de la bufetada ja feia mal.

Es notava que Alegret es sentia còmode en aquell debat. “Nosaltres tenim full de ruta. Però si abans no sanegem l’Ajuntament, no podem fer res. Necessitem sanejar-lo per poder construir.” La regidora popular també va voler elogiar la feina d’alguns dels regidors de l’equip de govern. “Malgrat la situació en la que ens trobem, l’Ajuntament es fa un fart de treballar. L’Hipòlit Monseny està fent una feina extraordinària”. I Ramos no se’n va poder estar. “Però que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Això (de l’Hipòlit) és micro-política i necessitem projectes més ambiciosos per tirar la ciutat endavant”. Tot girava, però, al voltant del tema econòmic. I en aquest punt la Bèstia va disparar amb bala. “Amb això del Pla d’Ajust que han sol·licitat al govern central queda clar que la ciutat està intervinguda per Espanya, no?”. I l’Alegret es va sulfurar. “Sr.Ramos, li agradi o no, Reus és Espanya. I sort en tenim de l’Estat en aquesta situació. Pensi que la Generalitat ens ha de pagar el que ens deu. Per això jo he posat un ciri a la Mare de Déu perquè ens donin aquest Pla d’Ajust. 37 milions d’euros per pagar a proveïdors, a empresaris que necessiten quan abans millor aquests diners. El que passa és que vostè canvia la bandera en funció de l’administració que li interessa. I a més, per naturalesa, té un odi ideològic cap al govern espanyol”. Alegret estava esplèndida. Diria que complia un somni, el d’enfrontar-se a la Bèstia amb mútua plenitud de facultats. “D’ençà que estic a l’Ajuntament jo mai he volgut fer un pacte ideològic, ni de banderes ni de llengües, sinó gestionar el millor possible per atendre les necessitats de les persones” va rematar la tinent d’alcalde.

El debat prometia, però el locutor-cuiner intentava dir alguna cosa per passar a publicitat. “Els agrairia que fessin intervencions més curtes” va deixar anar a l’Escoda veient la densitat de les reflexions d’ambdós. Gras III i el periodista-àrbitre s’havien convertit en convidats de pedra. “Això de parlar tant forma part del llibre d’estil dels populars. L’Alejandro Fernández parla, parla i parla i no et deix dir res!” va deixar anar el Ramos-Salvat en ple deliri medicamentós.

Després de la publicitat el to va ser un altre, més relaxat. Es van permetre fer broma amb la medicació del Ramos-Salvat. “Miri, jo durant l’última campanya electoral em vaig estar prenent Própolis per una afectació a la gola. Li recomano” va receptar-li la Doctora Alegret. I el Ramos –potser agraint el consell- va voler destacar l’època daurada que viu darrerament el PP de manera molt gràfica. “El PP ho ha petat bastant en les últimes eleccions”. El verb utilitzat va causar sensació. “Això de petar ho agafaré per un d’aquest articles d’opinió que faig tan formals” va apuntar la regidora popular.

Però feta la broma, Ramos-Salvat va tornar a la càrrega. “Em consta que en alguns sectors del Partit Popular de Reus hi ha cert malestar perquè vostè s’havia compromès a posar la bandera espanyola al Mercadal quan governés”. I l’Alegret –a bodes em convides- va tornar a replicar amb contundència. “La Guerra de les banderes és absurda quan hem de treure la ciutat de la crisi. En aquests moments prefereixo centrar-me en la gestió i no desgastar-me en aquests temes” va sentenciar.

Al final, i per acabar –atenent que el tête à tête havia monopolitzat el gruix de la tertúlia- l’Escoda va demanar una definició dels líders de l’oposició. Del David Vidal va dir que “Ens respectem des de la discrepància ideològica tot i estar a les antípodes. Ell va de cara”. Del Jordi Cervera va afirmar que amb el temps “ha millorat la relació”. I dels rivals del PSC ”veurem què fan a partir d’ara. Amb una certa estabilitat interna potser canvien el discurs.” I així es va acabar. Tot i que la frase final de l’Escoda va ser antològica, acomiadant a la il·lustre convidada tot dient “queda clar que la seva presència ha excitat als companys periodistes.” Això de l’excitació era redundant veient la manera de fer del Ramos-Salvat. Devia quedar descansat.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s