Any I després de Pérez

Pérez entre Gibert i Meduiña. I el Mas (el vi) al davant. (Foto A.Tapias)

Pérez entre Gibert i Menduiña. I el Mas (el vi) al davant. (Foto A.Tapias)

Dimarts a la nit aquests malalts de twitter i de política local que es fan dir #fila0 van programar una nova sessió d’anàlisi al coquetó restaurant de cal Tastets, al carrer de Sant Llorenç. Aprofitant l’efemèride del dia, el primer aniversari de les eleccions del #reus22m, van decidir convidar a un dels protagonistes d’aquella inoblidable nit del maig de 2011. Possiblement el que amb més amargor i tristesa va viure una jornada electoral que va posar fi als 32 anys ininterromputs de govern socialista a la ciutat. Em refereixo, naturalment, a l’exalcalde Lluís Miquel Pérez. “Ha estat dur, però després d’un any es pot dir que ho he superat. Faig una vida completament normal. Ara mateix vinc del tros de plegar enciams i cebes”. Vaig trobar molt il·lustratiu aquest detall de les cebes. Ara quan les deu tallar a casa per fer el sofregit, Pérez –com tothom- deu plorar per culpa del sofre d’aquesta popular liliàcia.  Unes llàgrimes, però, que res tenen a veure amb les que va vessar públicament, amb llums i taquígrafs, la nit de les eleccions. Fa només 12 mesos de tot allò. Però segons com sembla que hagi passat una eternitat.

A cal Tastets s’hi va aplegar el bo i millor del #fila0. Prenguin nota: el Plimcat Artiga, el compromès Lluís Pallejà, el riudomenc Salvador Mestre, la gran Núria Valls, l’Àcid Fernández, el consultor Menduiña, l’irreductible Gibert, la domadora Torrents, el locutor-actor Càmara, la bèstia Ramos-Salvat, l’Àngel Pérez Raonia , el  Gras III, els republicans Pitarch i Llambrich, el Piñol catalanista, l’incompatible Pepe Jofré i el #novullpagar Xavi Moncusí. S’ensorra l’edifici i d’una revolada desapareix el més enginyós, divertit, ocurrent, profund i contundent del Món del Twitter reusenc. Per contundent cal entendre –per exemple- la mala bava que gastava l’Anton Tapias, també present. Volgudament assegut just davant de Pérez, el vell malvat es devia pensar que era en una atracció de fira fent punteria per intentar fer caure al ninot. El seu assetjament despietat va arribar a incomodar als presents. I, la veritat, potser no tocava tanta bel·ligerància atenent que Pérez era el convidat. Però bé, al Tapias a aquestes alçades ja no el canviarem.

Però anem al discurs de Pérez. Formalment va ser l’habitual. Gastava aquell ritme propi del vell professor, amb explicacions llarguíssimes que en ocasions eren difícils de seguir. Especialment a quarts de dotze de la nit, amb l’àpat consumit i quan els de cal Tastets van treure a escena uns xarrups de gintònic que els assistents van consumir amb fruïció. “És gat vell. Allarga el discurs per controlar el tempo de les preguntes” piulava el Gibert per explicar la tàctica que Pérez utilitzava en les respostes “Per què vam perdre? Doncs perquè vam pagar el peatge de la crisi econòmica. I els socialistes, a més, estem més vistos que la Monyos” va argumentar l’exalcalde intentant trobar una lògica a la desfeta. “Durant l’últim període vam arribar a fer inversions per valor de 480 milions d’euros. Però ens vam allunyar de la gent, perquè al final estàs per altres coses” va reconèixer sense embuts.

I en aquest punt va començar, com molt bé va descriure l’Angel Pérez, el primer partit de tennis entre Tapias i Pérez. Llambrich –també ocurrent- el va definir com un “ping-pong dialèctic”. El vell malvat va preguntar per la petició que l’exalcalde Llevat va fer al Diari de Tarragona demanant la medalla d’or de la ciutat per l’últim alcalde socialista. “Jo no em mereixo la medalla. El sol fet d’haver estat alcalde ja és un honor prou elevat. Ara bé, jo d’aquest govern que hi ha ara no la voldria mai la medalla d’or de la ciutat”. Però després d’aquest incís, la conversa va derivar cap a qüestions nacionals. Gibert i Mestre -independentistes recalcitrants- van conduir el debat cap al seu terreny, parlant de qüestions sobiranistes que -diria- no eren de l’interès del gruix dels assistents. “Sempre que hi ha hagut alguna oportunitat de proclamar la independència, els mateixos independentistes han estats els primers que s’han cagat els calçotets” va dir Pérez descrivint de manera gràfica l’actitud d’alguns d’aquests que es proclamen obertament sobiranistes. Ignoro si algun dels presents –amb això dels calçotets- es va donar per al·ludit.   Però per sort, un Pepe Jofré a la seva salsa, va reconduir la conversa cap a temes més locals. “Perdoneu, però jo sóc més de SÁLVAME que no pas dels DEBATES de la 2 (la referència al debat de Gibert, Mestre i companyia va ser demolidora). Jo el que voldria saber és una cosa. Amb el temps que ha passat, com valores tota la polèmica amb l’Eduard Ortiz?”. L’exalcalde no va defugir la pregunta. Diria que fins i tot tenia ganes de parlar-ne. “Molts i molts anys d’amistat s’han trencat per una situació que considero que ha estat excessiva. Ortiz tenia clar que plegaria el dia que plegués jo. Però no va entendre l’oferiment que li vaig fer d’ocupar un lloc a la llista –el 8 per exemple- que sense ser principal li permetia seguir de regidor. I s’ho va prendre desmesuradament malament”.

Però Ortiz ja és història a l’Ajuntament. I algú va preguntar pel futur polític del dofí que Pérez va voler projectar ara fa un any. Un Jordi Lamas que sembla haver caigut en desgràcia. L’exalcalde, en canvi, li va riure totes les gràcies. “Políticament Lamas serà el que ell vulgui. Té la intel·ligència suficient per ser el que ell vulgui. Tot és qüestió que s’ho proposi”. També va sortir el cèlebre debat a la SER del primer dia de campanya. El del “plantxasso” i “l’I like”. “Em vaig equivocar. Ho vaig reconèixer alhores i també ho faig ara. Però vaig ser víctima d’un discurs pervers que utilitza l’argument de la immigració amb finalitats electoralistes”. I també vam parlar de l’Ariel. “Potser sí que em vaig obsessionar massa amb ell. No ho nego. Però el respecte a la institució està per damunt de tot. I jo no podia tolerar segons quines conductes que posaven en perill la dignitat de l’Ajuntament.” I Pellicer? què en pensa Pérez un any després de l’actual alcalde? De fet de manera directa, citant-lo, s’hi va referir ben poques vegades. O potser cap. “Jo el que no puc entendre és que governin amb el PP” va apuntar en una ocasió. Fins i tot va afirmar que una bona solució per allunyar als populars del govern hagués estat “un pacte entre CiU i PSC. La ciutadania l’hauria entès”. Però al final s’hi va referir a Pellicer. I ho va fer a partir de la pregunta d’un dels assistents. “Què fa més mal, perdre l’alcaldia o perdre-la davant d’un rival com Pellicer?”. A l’exalcalde li va costar respondre. S’ho va rumiar uns segons. I al final va disparar. “He de reconèixer que posats a perdre, m’hagués agradat més fer-ho davant d’un rival de més nivell”. Se li va entendre tot.

I així es va acabar el #fila0. Oficialment. Perquè Pérez va continuar la sessió fent-la petar fins altes hores de la matinada a l’exterior del local, en una d’aquestes terrasses que el govern municipal ha fet aflorar com bolets per tota la ciutat. Va ser l’última imatge d’un exalcalde que –com deia al principi- ha recuperat la normalitat, que es dedica a plantar cebes al tros i que no voldrà mai que l’actual govern li concedeixi cap medalla. Tampoc cal que pateixi gaire. Queda clar que a l’Ajuntament ningú s’ho deu haver plantejat mai això de la medalla d’or o de palla. Que li preguntin al Tapias.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s