L’elenc d’ARA REUS

El Jordi Cervera deu pensar que el que funciona val més no tocar-ho. Per això el líder d’ARA REUS ha decidit convertir la bombonera de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia al raval de Robuster en l’escenari talismà del seu partit. Si en la inoblidable campanya del #reus22m l’escenari del Gremi dels Pagesos va ser l’epicentre dels seus grans mítings electorals, dijous passat va decidir tornar al seu teatre dels somnis per celebrar el primer aniversari de l’ascens al regne dels cels -és a dir, a l’Ajuntament- del seu partit.

Va ser una nit d’impactes. I el primer el vaig patir només arribar. Em vaig trobar, amb tota la seva immensitat, a l’Ariel Santamaría. Sí, ho han llegit bé. L’extraordinari, únic i certament irrepetible líder de la CORI abandonava la seva volguda letargia per aparèixer a l’acte d’ARA REUS. Més d’un li va preguntar si era l’últim fitxatge mediàtic del Cervera. “Ni pensar-ho! De moment estic al marge de l’activitat política. Jo el que volia era que el Pérez deixés de ser alcalde. I per tant ja he aconseguit el meu objectiu” va respondre amb vehemència tot dirigint-se a la filera d’autoritats on tenia butaca reservada. Al Santamaría el van acomodar al costat de distingits convidats. Hi havia el president del Círcol, l’oftalmòleg Francesc Gras (Gras II al Món de Reus). I també el president de Foment, el Joan Roig –vella glòria del futbol lasalià-. Em va sobtar la presència al seu costat de l’advocat tarragoní Francesc Ferrer. Aquest lletrat va adquirir certa notorietat al dimitir del seu càrrec de síndic de greuges de la Imperial després d’un sonat estira i arronsa amb l’alcalde Ballesteros que li demanava que plegués per un afer d’incompatibilitats.  

L’acte es va iniciar amb un vídeo amb música de Coldplay recordant la històrica campanya electoral d’ara fa un any, esquitxat amb imatges d’aquests últims 12 mesos d’activitat municipal. Un treball del cap de comunicació d’ARA REUS, el Dani Rubio. De fet el personatge animat que amenitzava el vídeo –una mena de Míster Proper baix de forma- tenia la veu del Dani, el que demostra la polivalència de l’ínclit relacions públiques. Rubio es va encarregar de fer les presentacions. Se’l veia còmode movent-se sobre l’escenari, amunt i avall, amb el micro a les mans. Amb aquell domini de l’escena vaig arribar a pensar que s’arrencaria a cantar un bolero amb dedicatòria al seu cap de files. “Si tu me dices ven, Cervera, lo dejo todo” es podria titular. Però el Dani no estava per cançons. I mesurant molt bé les paraules es va encarregar d’anar descobrint l’elenc d’ARA REUS. Un seguit d’actors de la política municipal que tenen perfectament definit el seu paper. Lluny del lideratge únic i absolut de la majoria de partits, a la formació municipalista el protagonisme és compartit amb una sèrie de referents que tenen acotada al mil·límetre la seva parcel·la d’actuació. Un collage mediàtic que dóna encara més singularitat a un partit prou singular.

El primer en saltar a l’escenari va ser el Jordi Poguet. Estava eufòric. Gairebé levitava. Que lluny queden aquelles batusses amb el Josep Machado. Ara tot són dies de vins i roses. Després va aparèixer la regidora Cori Fargas. Estava esplèndida. Amb un sinuós vestit vermell, va fer una de les millors intervencions de la nit. En la forma i en el fons. I em va sorprendre agradablement. No s’ha prodigat gaire durant aquests mesos i la seva exposició va ser correctíssima, amb una dicció nítida i amb un discurs en positiu, molt constructiu.  De fet tampoc ens ha de sorprendre la seva manera de fer atenent que és la filla del gran Josep Maria Fargas, que també era a la sala. Per cert, a l’excel·lent crònica de l’acte publicada l’endemà al Diari, i signada per l’eficient Gras III, vaig trobar-me un peu de foto dels que fan època. “El líder de ARA REUS, Jordi Cervera, y la número dos del partido, Cori Vidal, ayer durant el acto”. Algú havia confós el nom de la Cori Fargas amb el de l’esposa de l’alcalde i dona forta de CDC a Reus. A més d’un li devia agafar alguna cosa.

Però tornem a l’acte. Després va arribar el torn del Jordi Cervera. En un míting clàssic d’un partit clàssic, el cap de llista tancaria les intervencions. Però ARA REUS és diferent. I Cervera va sortir a l’equador de la conferència per deixar anar un discurs que traspuava ciutat pels quatre costats. Se’l veia ferm. Ha guanyat en seguretat, la que li atorguen els dos regidors aconseguits en un temps rècord. Si no fos perquè l’Hipòlit Monseny s’ha guanyat l’apel·latiu amb escreix, al Cervera també se’l podria definir com l’autèntic “Míster Increïble” de la Política Local. Li va com anell al dit.

Darrera seu va fer acte de presència l’Enric Bosch. És el “controller” de les finances municipals amb el maillot de l’ARA REUS. Un senyor discret, que sembla que no hi sigui. Però noi, quan agafa els números i la calculadora no hi ha balanç ni pressupost municipal que se li resisteixi. La seva va ser una exposició feixuga, un pèl espessa. No és pas un retret. Atenent com estan les coses a nivell comptable, ni el millor economista del món podria aixecar l’ànim del respectable. És el que hi ha.

I finalment, a la recta final, va arribar l’espectacle. No, no es pensin pas que traguessin a passejar a les cèlebres brasileres que el Cervera va fer circular l’últim dia de campanya del #reus22m. En aquesta ocasió l’espectacle el van posar els “fabulosos” d’ARA REUS. D’entrada un rejovenit Josep Maria Pujol que a l’entrar al teatre, recordant els seus cèlebres saltirons al jutjat el dia de la validació del segon regidor, em va dir “jo si convé faig el pi”. D’equilibris no en va fer, però va demostrar certa capacitat pel “monologuisme” especialment al comparar l’Ajuntament heretat de l’antic equip de govern amb una pel·lícula de culte titulada “Resacón en las Vegas”. M’estalviaré els detalls per qüestions òbvies. Però Pujol, tot i el seu innegable “savoir-faire”, va acabar fent de teloner de l’autèntic crack de la nit. Per cloure l’acte va aparèixer novament el Pouget. Ara bé, lluny del to emotiu i paternalista del començament i potser embalat per tantes emocions, el president d’ARA REUS es va deixar anar. I va regalar a la concurrència una de les frases que passarà als annals de la història de la política local. “Els que governen porten els calçotets bruts. I sabeu per què? Doncs molt senzill, perquè estan cagats!”. Impactant. Ni el Jordi Basté del Polònia tindria prou adjectius per qualificar aquesta sonora intervenció. Queda clar que un any després l’èxtasi a l’ARA REUS encara dura. I és que amb aquest elenc qualsevol cosa és possible.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s