El Pregó de la Neus Segrià

Sorio, l'alcalde, Segrià i Vallès abans d'encendre la Tronada

Sorio, l’alcalde, Segrià i Vallès abans d’encendre la Tronada

Ahir diumenge vam decidir no sortir de casa. Pel que pogués ser. La meva dona havia arreplegat el Diari de Tarragona i va llegir els articles del Josep Cruset i de l’Anton Tapias. Va quedar esgarrifada. Amb els títols ja pagaven. “Innova i el Gegant Indi” es titulava el del Cruset. “En un Prat de corrupció” encapçalava el “vell malvat” la seva habitual dissertació dominical. Davant de l’apocalíptic diagnòstic dels dos articulistes de referència del Món de Reus, el més prudent era no treure el cap. No fos cas que els nens ensopeguessin amb un plec de factures o cosa semblant.

Per això, arraulits al voltant de la televisió, vam decidir veure el pregó de festa Major per Canal Reus. Allà se’ns va aparèixer l’elegantíssima Cori Sebastià (ahir vestida de rosa i blanc, com un d’aquells dolços mantecaus que servien fa anys i panys a cal Picó) parlant des del saló de sessions. Al seu darrera vèiem distretes a les regidores Sardà i Tello. Aquesta última feia anar amb gran “salero” un ventall verd pistatxo il·lustrat amb una acolorida Mulassa. Semblava la reencarnació de l’Empar Pont. Devia fer calor, perquè en un pla general que ens va oferir la tele bona part dels assistents es ventaven amb un programet de la festa major o amb la tradicional postal de col·leccionista que es reparteix en aquesta data tan assenyalada. Un altre que feia anar el ventall era el regidor d’esports, el Sebastià Domènech. Devia confiscar-lo a la seva companya de butaca consistorial, la també popular Dolors Comte, entretinguda durant l’acte amb el mòbil.

L’alcalde va iniciar la seva intervenció llegit la revista de Reus de nom impronunciable. I ho va fer en el sentit literal, amb La NW a les mans, oberta per l’article de la grandíssima Montse Flores. Pellicer feia seu un article de la historiadora de Carrutxa sobre els tres-cents anys del títol de ciutat. L’article –i la revista- va fer fortuna perquè l’alcalde s’hi va tornar a referir en la cloenda de l’acte. L’escoltava atentament l’Alícia Alegret, asseguda a la seva dreta. I al seu costat mateix la pregonera, la Neus Segrià. Ambdues havien coincidit en el color del vestit, un blanc immaculat. Semblava que anéssim a joc.

La Neus, acompanyada del seu somriure constant, va començar la lectura del pregó. Va tenir l’assessorament tècnic del Sebastià Domènech –primer- i de l’Hipòlit Monseny –després- que es van aixecar amb diligència per orientar degudament el micròfon del faristol.  Això ens va permetre escoltar amb nitidesa un pregó que va ser com d’un d’aquells esmalts de cocció ràpida però intensa que tan bé sap fer la Neus. En un cartipàs de color negre, va començar a resseguir els papers blancs interiors evocant alguns records d’infantesa a la casa familiar del carrer de les Galanes,  i destacant la policromia d’una festa major “on el seguici festiu genera un esclat de colors únics”. “Em sento molt afortunada per encendre la tronada que és la que ens fa, des del primer fins al darrer tro, viure plenament la festa major” va voler significar. I al final va regalar-nos uns motets dels Goig a Sant Pere que cantem a les Completes: “Si en la feina ens fem a trossos, en el somni som ocells!”. I tot ho va dir amb un somriure d’orella a orella, el mateix que et regala amb complaença sempre que tens la fortuna de trobar-te-la. Va ser molt emotiu pel que representa la Neus a la nostra ciutat. Abans d’anar a encendre la tronada –“el que realment em fa il·lusió!” com li va confessar a l’acabar a la Cori Sebastià- va arribar l’hora de lliurar el tro de festa. I el Quimet Sorio es va encarregar de descobrir al guardonat, el president de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia, el Josep Maria Vallès. “Home afable en el tracte personal com en la implicació en tots els projectes que realitza” va dir el regidor de cultura llegint els mèrits del guardonat. Però Sorio es va deixar anar quan Vallès va sortir a recollir el reconeixement.  “Què, no t’ho pensaves, eh?” li va deixar anar a micro obert el regidor de cultura en el seu extraordinari to col·loquial. Vallès -que tot i la seva recent jubilació professional conserva la carona de nen entremaliat que el caracteritza- va recollir amb complaença el premi. Això sí, passada la sorpresa inicial, va deixar anar una reflexió amb missatge, posant de manifest la seva preocupació pel relleu generacional al capdavant d’entitats com la seva que genera certa inquietud sobre el futur de l’associacionisme local. “Com ens ho farem per tornar a fer sortir la vint-i-quatrena?” va comentar sense embuts referint-se a un acte previst –si no m’erro, com diria el locutor-cuiner- per l’any 2029. D’això se’n diu previsió.

Després de la cloenda a càrrec de l’alcalde, la comitiva es va desplaçar a la balconada de l’Ajuntament per fer la proclama festiva. Els esperaven els ministrers vestits d’heralds. Intèrprets com el Dani Carbonell i el Carles Herruz amb tota la ploma. La ploma al cap, és clar. I després d’una crida que per la tele no es va sentir gaire bé, van baixar a encendre la tronada rebent les instruccions d’aquell àrbitre d’hoquei –el senyor Galan- que es dedica professionalment al món de la pirotècnica. I la Neus, exultant, la va encendre resseguint a continuació amb una mirada vivíssima tots i cadascun dels trons que anaven esclatant accelerant el cor d’una ciutat que es disposava a viure l’inici de la seva festa major. Una ciutat amb gent tan eixerida com el David Fernández -el periodista de millor percepció ciutadana- que d’immediat es va dirigir a Segrià per lliurar-li la bóta de Masclet per arrencar la ruta del combinat per excel·lència de la Festa Major.

I així es va acabar l’acte. O, millor dit, la retransmissió televisiva que la Cori Sebastià va finalitzar amb la intervenció de l’alcalde destacat els 180 actes de la festa major. “Malgrat les retallades, hem aguantat bé el cop. I tot gràcies al regidor de cultura que ha fet molt bona feina” va dir lloant la dedicació del Quimet Sorio que en aquell precís instant es refrescava amb un rajolí de Masclet. Exactament el mateix que vam fer a casa. Bé, que vam fer la meva senyora i un servidor. Els nens amb un Plim ja van fer. I així vam oblidar –ni que fos per un instant- aquest Món de Reus ple de factures en el que ens hem vist immersos durant aquests últims dies. Sort que ha arribat la Festa Major.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s