Voldria ser com Sant Pere

La protesta dels Nanos al pas de les autoritats

La protesta dels Nanos al pas de les autoritats

He tingut el cap de setmana per refredar emocions i sensacions al voltant de la festa major. Ha estat un any increïble, que he viscut de manera intensa i que m’ha servit per adonar-me’n, una vegada més, de l’extraordinària capacitat que tenim la gent del Món de Reus per lliurar-nos de manera generosa i desacomplexada a la celebració. Per això, d’entrada, toca felicitar a tots els que han fet la festa. Començant pels que han participat de manera activa en els diversos grups festius, passant pel públic que ha gaudit en primera línia de la festa i acabant amb els tècnics de l’IMAC i altres operaris municipals que una vegada més han treballat de valent perquè tot rutllés de la millor manera possible.

Particularment la festa la vaig trobar correcte. L’únic que em va desconcertar va ser el Castell de focs que va seguir a la magnífica actuació dels Diables la nit de Sant Pere. D’entrada perquè com espectador al mig de la plaça no sabia on mirar. Els castells necessiten perspectiva i distància per poder-los observar en la seva immensitat. I allà sota, amb un mal de coll considerable, era incapaç de fer-me una idea de conjunt. A més veure els focs sortint dels terrats també donava per molt. Semblava que els Vilella i els Barberà, amb casa a banda i banda del Mercadal, s’haguessin declarat la guerra i iniciessin una batalla pirotècnica de les que fan època. Per cert, que alguna cosa també devia fallar quan van començar a caure unes carcasses de plàstic. Un servidor amb la meva dona i els Baiges petits, que ens ho miràvem des del carrer metge Fortuny, vam haver de refugiar-nos a la portalada de cal Florida per evitar l’impacte d’aquells plasticots que ens queien al cap.

Però al marge d’aquests detalls sense importància, m’he de referir a l’episodi de Completes amb el cèlebre SantPereXiulaFort. Ja és curiós que aquell mateix dia dimitís Josep Prat del seu càrrec a l’Institut Català de la Salut, en un impacte que més d’un va elevar a la categoria de “Tronada informativa”. Qui devia fer festa major amb la notícia –i mai tan ben dit- devia ser l’incombustible Jordi Poguet d’ARA REUS, autor del celebèrrim acrònim JPG. El matí de Sant Pere el vaig veure a la balconada de la nova seu del partit, al Mercadal, amb un posat molt seriós, agafat amb les dues mans a la barana i amb un barretot calat fins a les celles. Semblava Vito Corleone. Ja ens entenem.

Doncs bé, al que anàvem, a la xiulada de Completes. Més enllà del que es va poder veure i viure a la plaça, hi ha diversos vídeos a la xarxa (els han recollit a la web de la NW Revista de Reus) amb algunes imatges de l’enrenou. Particularment l’incident em va fer sentir incòmode. D’entrada perquè la xiulada es va acompanyar, per part d’alguns dels presents, amb alguns desqualificatius excessius i gratuïts. Més d’un va confondre el Mercadal amb la graderia del Palau d’esports del Reus Deportiu en un dels intensos partits contra el Barça.  Vociferant contra els polítics que desfilaven on també hi ha havia alguna alcalde dels pobles veïns que no devien entendre res. Fins i tot en les protestes s’han de mantenir les formes. Alguns elements festius les van fer de manera curosa, com la que reprodueix la imatge que acompanya aquest article amb els nanos girant-se al pas de les autoritats. Però de vegades quan perds els estreps, tot i tenir la raó, pots acabar posant en perill la legitimitat dels teus arguments.

I tan incòmode com els insults em va resultar l’actuació policial. Excessiva atenent el lloc i el moment. Que som a Reus i ens coneixem tots. I em pregunto si era necessària tanta contundència. Però bé, la meva visió de simple ciutadà té ben poc valor i cal pensar que en aquests casos, com passa en tots els ordres de la vida, tothom té la seva part de raó i –per tant- la seva part de responsabilitat.

A l’incident ja s’hi han referit durant les últimes hores alguns dels principals opinadors de casa nostra. L’Irreductible Lluís Gibert en parla en el seu article al Delcamp.cat titulat  “Reusenquisme xiulador” . “Els nens que van estar presents a la pujada de Completes i van escoltar la sonora xiulada als vells polítics reusencs mentre els seus pares fèiem pedagogia de la democràcia i de la llibertat d’expressar una disconformitat absolutament justificada, van poder observar com un conjunt de policies histèrics i desafiants, segurament no per culpa seva sinó atiats per l’esperit de Fontana, protegien a una casta política caduca i berlanguiana d’una expressió popular absolutament pacífica i sincera, mentre el Carrasclet, els nanos, i els components del Ball de Cercolets i els de la Dansa Mossèn Joan de Vic els donaven l’esquena en protesta explícita. Tanmateix, sembla a ser que el nou seguici policial, ajudat per provocadors professionals, va acabar produint una situació de tensió i d’empentes com mai s’havia vist a la Festa Major.”

També la Nàtalia Borbonès ens regalava dissabte la seva crònica d’urgència de la Festa Major. Borbonès va centrar el seu anàlisi en el que es va viure l’endemà, el dia de Sant Pere. “No vam acabar d’entendre tanta presència policial a la professó i als seus voltants, sobretot als voltants del carrer de Martí Napolità, cosa que ens va fer pensar en temps molt passats: acabàvem de celebrar que només havíem comptat a la professó tres nenes (i cap nen) disfressades de primera comunió i tot seguit ens vam atabalar quan vam començar a comptar policies.” L’escena del carrer Martí Napolità a la que es refereix Borbonès va ser peculiar, amb l’insòlit protagonisme de l’exregidor Galofre que es va endur el moc d’un policia de paisà quan va demanar-los menys virulència en l’acreditació d’uns xiquets que a ulls dels agents resultaven sospitosos d’alguna cosa.

Avui de tot plegat també en parla el Francesc Domènech a la seva crònica de Reus al Punt-Avui. Sota el títol “Xiulades”, Domènech recorda que “Hi ha qui ha qüestionat que una protesta d’aquestes característiques es vehiculi en un acte massiu de festa major (va haver-hi empentes i cops en el frec a frec amb els policies que custodiaven les autoritats), fet que obre el debat sobre l’oportunitat i les formes de la protesta. La festa és del poble i el poble la utilitza com vol, si un col·lectiu ha decidit aprofitar-la per fer-se sentir i una part significativa de públic li ha seguit el corrent, res a dir.”

I ahir diumenge va arribar l’article del Tapias al Diari de Tarragona. “Xiulats” es titula, explicant al començar que “la fugida del voltor de la sanitat no ha estat suficient, reusenques i reusencs del meu cor. Tot i la cortina de fum gris d’una ‘roja’ disfressada de blaugrana, la gent està negra i comença a dir no, nosaltres no som d’eixe món. I els nostres regidors, més xulos que un ‘torero’, no deuen acabar d’entendre que puguin sortir xiulats d’una plaça que ja n’està fins a la bandera del campanar de suportar una tronada tan gran de desgavells.”. I en aquest punt, Tapias inicia el recitat d’una mena de Pare Nostre –Pere Nostre en diu ell- que constitueix el zenit de la seva doctrina ciutadana. “El nostre treball de cada dia, torneu-nos Sant Pere en el dia d’avui i perdoneu la nostra lògica indignació perquè nosaltres no podem oblidar els nostres estafadors.” El vell malvat remata la seva disquisició afirmant que el “pitjor enemic del progrés és la ignorància, ganxetes i ganxets del meu cor. Entre la cobdícia d’uns i la mediocritat dels altres, si el Parlament no els fa passar per l’adreçador i la classe política local no deixa de subestimar els dissidents i abandona el seu permanent victimisme decadent, la pólvora dels decebuts contribuents s’encendrà immisericordiosament i cremarà sense aturador.”

Resumint, queda clar que hem tingut una Festa Major –des del punt de vista periodístic- a l’alçada del que hem viscut al Món de Reus durant l’últim any, un patir-morir constant. Per això he de reconèixer que quan vaig veure que després de la “professó” guardaven el bust reliquiari de Sant Pere a la Prioral, vaig pensar que voldria ser com ell. Reclòs en aquell armariet, tancadet tot l’any, i sortir d’aquí dotze mesos quan s’hagi acabat tot aquest embolic de factures, retallades i protestes vàries. Perquè d’aquí un any s’haurà acabat tot això, no? Ai, ai, ai…

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s