Pebrots

Ahir necessitava desconnectar. La digestió de l’auditoria d’Innova m’havia generat un cert malestar que aconsellava un prudent distanciament de la realitat ciutadana. Per això vaig decidir anar-me’n a l’altra costat de món. Del món de Reus és clar. I a mitja tarda amb tota la família vam fer cap a Valls per visitar la firagost, la fira del camp català. Tinc certa debilitat per la capital de l’Alt Camp. Especialment des de les últimes Decennals. Amb un alcalde -l’Albert Batet- que és l’autèntic gentleman del camp. A l’arribar a l’Ajuntament, però, no el vam veure. Ens van rebre d’altres autoritats, com els gegants i l’Àliga, situats als baixos de la casa de la vila. Va ser allà on vaig coincidir amb l’Ivan Rodón, un dels bons periodistes que treballa per dimensionar encara més la referència del municipi més enllà del seu  terme municipal. Mentre la feia petar amb l’Ivan, vaig percebre nítidament la banda sonora que ens acompanyaria durant tota la visita. La veu d’un de Reus, el publicista Josep Maria Borrell que com és habitual va acompanyar les seves característiques locucions amb les inoblidables melodies del seu admirat Ray Conniff. Hi ha coses que no canviaran mai.

En iniciar la visita pel carrer de la Cort vam tenir l’oportunitat de veure algunes de les millors creacions dels pagesos de casa nostra. Hi havia, per exemple, el Jaume Papió, un dels productors de referència de calçots, guanyador de la millor mota del 2012 en el concurs celebrat a la festa de la calçotada del passat mes gener. Papió també és de Reus i el podríem presentar -utilitzant terminologia esportiva- com un dels cracks del calçot, amb web pròpia i tot (http://www.jaumepapio.com) on llueix un currículum realment envejable. El seu cas diu molt de la metamorfosi que ha experimentat el sector del calçot durant aquests últims anys en l’àmbit no només de la restauració sinó també de la producció. També cridaven l’atenció les patates de disseny del Josep Miquel Pàmies de Picamoixons. Patates que són autentiques composicions volumètriques que signaria -segur- l’escultor colombià Fernando Botero tan aficionat a les formes arrodonides que lluïen els tubèrculs en qüestió. I els millors pebrots els tenien perfectament exposats a la parada de la Masia Crespo. Pebrots lluents, d’un vermell intens, gairebé tant com el que servia per il·lustrar el cartell d’enguany. Els de cal Crespo també presumien d’unes carbasses de dimensió desconeguda, d’aquelles que es fan mirar, com les que van servir a la fada de la Ventafocs per fer un dels més cèlebres encanteris de la història de la literatura infantil. Però quan buscava als Baiges petits per sorprendre’ls amb aquells fruits gegantins, me’ls vaig trobar badant a l’aparador de la pastisseria Santacana, imaginant com de bons serien aquells “petonets” de xocolata, especialitat de la casa, que s’han convertit en un dels souvenirs més agraïts de la capital de l’Alt Camp.

A l’arribar a la plaça del Blat vam començar a resseguir un bé de Déu de parades de productes artesans. Un recorregut llarguíssim, enmig d’una calor asfixiant. De fet és el que toca en ple mes d’agost i en una ciutat que bull en motiu de la seva fira. D’entre la multitud de visitants alguns d’il·lustres, com el Junqueras d’Esquerra Republicana que al seu pas aixecava moltíssima expectació entre un públic entretingut en posar el nas entre botifarres, coques, llaminadures i d’altres productes que convidaven al noble esport –encara no olímpic- de la golosia. És el farciment abundant d’una fira que no té cap secret, més enllà d’un tradició plenament arrelada a la realitat del territori. Algú podria pensar que el format es reprodueix gairebé de manera mimètica d’un any per l’altre, amb escasses variacions. Però potser aquest és el secret de l’èxit. El que funciona “ni tocar-ho”, com molt bé deu pensar l’incansable secretari de la Cambra de Comerç de Valls, l’omnipresent Rafel Castells, un dels artífex de la festa. Me’l vaig trobar quan ja retiràvem pel carrer de la Cort, carregat amb una capsa plena de recapte i d’on sobresortia un pebrot com el que il·lustrava el cartell d’enguany. Tot una metàfora d’una fira que continua sent un referent de l’estiu a casa nostra. Hi vaig estar pensant mentre veia les magnífiques construccions dels castellers de les dues colles locals a la plaça del Blat. Cal celebrar que a Valls facin servir els pebrots per coses més agraïdes que no pas a Reus on amb l’última auditoria d’Innova ha quedat clar que n’hi ha que han abusat d’aquesta verdura tan nostrada.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s