Galícia no és Alícia

Oriol Pujol al Círcol (delcamp.cat)

Oriol Pujol al Círcol (delcamp.cat)

CiU va donar ahir el tret de sortida a la precampanya electoral del #25N. I ho va fer buscant un  cop d’efecte, amb un acte al Círcol -feu tradicional dels nacionalistes a Reus- i amb la presència estel·lar del seu secretari general, l’Oriol Pujol Ferrussola. De fet la conferència feia temps que estava programada però la successió d’esdeveniments i la convocatòria anticipada d’eleccions va comportar que l’acte adquirís una especial rellevància. Per tant, l’expectació era màxima entre el públic assistent format, bàsicament, per militants i simpatitzants de la coalició nacionalista. D’entre el públic sobresortien alguns referents de la política local amb passat convergent com el regidor incompatible Pepe Jofré o el portaveu d’ARA REUS, el Jordi Cervera, que ahir mateix confirmava la presentació d’una altra moció sobiranista al ple de divendres amb l’objectiu de torpedinar el pacte de l’equip de govern.

Com era de preveure la sala de la làmpada de la llustrosa societat es va omplir. Una sala que formalment presentava una disposició insòlita. Els responsables de l’acte van decidir repartir les cadires per ample, situant l’escenari alçat just a la meitat de l’emblemàtic habitacle. “Així és més espectacular, més messiànic” em va comentar el locutor-actor de Ràdio Reus, el Marc Càmara. De fet els periodistes també estaven estratègicament situats en un lateral, asseguts darrere d’una taula amb unes estovalles marrons. Semblava que estiguessin en mesa petitòria. O, fins i tot, a punt per administrar la tradicional rifa de la confitura. Només faltava que algú hagués portat el bombo. Per cert, el que més cridava l’atenció en aquest estratègic emplaçament era la presència de l’Anton Tapias. El metòdic responsable d’aquesta mena d’actes al Círcol ahir canviava de papers, i es situava en la tribuna privilegiada d’observadors per veure com d’altres organitzaven conferències a casa seva. Com va xalar el “bandido”.

Pel que fa a la conferència poques sorpreses. Després de la presentació de l’alcalde de Reus, Carles Pellicer, que va definir al conferenciant com “l’home que parla clar”, i també de la intervenció de l’alcalde de Valls i cap de llista de CiU, l’Albert Batet, que va utilitzar una metàfora castellera per definir a Pujol com “el gran cap de pinyes i folres de la coalició nacionalista”, el conferenciant va deixar anar un discurs absolutament previsible. El debat sobiranista és tan present als mitjans, tenim tanta informació al respecte, que el seu argumentari no va aportar res de nou a una audiència que va seguir l’acte amb un escrupolós silenci, que no es va arrencar en cap moment amb un aplaudiment espontani. De fet Pujol tampoc el va buscar. Se’l veia cansat, bevent aigua amb certa insistència. “Quin dia som avui? És que no sé ni en quin dia vivim” va dir en veu alta adreçant-se a l’alcalde de Valls. De fet Batet es va estar tota la conferència mirant-se’l de costat, mentre Pellicer va preferir prendre notes de manera constant en una minúscula llibreta d’espiral. I els periodistes, veient la reiteració de l’argumentari, també van perdre tensió. Per això més d’un va tenir un bon ensurt quan, enmig d’aquella reflexió redundat, li va semblar entendre que el conferenciant deia “entre tots estem subsidiant a l’Alícia”. Es van encendre totes les alarmes. A la “Bèstia”, el Ramos Salvat, se li va activar de cop el radar que porta amagat sota la seva llarga cabellera. Però no, estava equivocat. Pujol no parlava de l’Alícia Alegret, sinó de Galícia. Falsa alarma.

Per això vaig creure que el torn de preguntes podria trencar aquesta inèrcia, introduint alguns elements que enriquissin l’exposició. Però tampoc va ser així. Qüestions novament previsibles que el conferenciant es va despatxar sense gaires dificultats, mencionant de manera reiterada al President Pujol al que va definir en dues ocasions com “un gran home però petitó d’alçada”. En una d’elles el va mencionar per explicar una anècdota molt significativa. La trucada del Rodolfo Martín Villa que, segons el secretari general de Convergència, va comentar-li al pare Pujol que “Estoy muy preocupado por tu deriva nacionalista. Si te parece bien vengo un dia a Barcelona, comemos y lo arreglamos” va deixar anar l’històric polític de la UCD. Senzillament extraordinari.

Per això, enmig de tanta obvietat argumental, el moment més insòlit de la conferència es va produir amb la intervenció del Ramon Sans, l’octogenari que fa anys va obtenir certa visibilitat pública gràcies a la seva activa participació a la CORI de l’Ariel Santamaría. Sans va agafar el micròfon per acusar a la guàrdia urbana de Reus de ser un vesper de socialistes, una “quinta columna” amb tot el que això implica. Un dels assistents, l’Edgar Fernández –el Jair Domínguez de la CUP- va piular d’immediat advertint a la regidora Alícia Alegret d’aquest fet. I per justificar la seva acusació, Sans va explicar que al matí havia sorprès a un parell d’individus tirant, en un abocador incontrolat de l’antic camí de Bellissens, un carregament de llibres. “Jo mateix n’he recuperat alguns, com aquest que tinc a la mà” deia ensenyant un exemplar d’un clàssic de la literatura castellana com Los Santos Inocentes de Miquel Delibes. Això ho arreplega un articulista del Mundo o La Razón i en fa una pel·lícula de por. Doncs bé, resulta que Sans havia trucat a la guàrdia urbana i es veu que li havien donat llargues, fent cas omís a la seva denúncia. Pujol va posar cara de pòquer i amb tota la sinceritat del món va dir “ben bé no sé com respondre’l”. Però el bo del cas és que el va respondre, durant més de tres minuts, utilitzant aquella anècdota com exemple de la necessitat de sacsejar el sistema. Tot seguit també va prendre la paraula l’alcalde Pellicer que davant de l’auditori es va comprometre a investigar l’afer, donant instruccions (orals i gestuals, senyalant-lo amb el dit per demanar-li acció) a l’Hipòlit Monseny  per resoldre l’afer. I Míster Increïble, demostrant una vegada més la seva provada eficàcia, es va enlairar en aquell moment de la cadira per arreplegar al senyor Sans i sortir de la sala a la recerca dels llibres abocats i donar compte “d’aquest atemptat cultural” com ell mateix me’l va definir a la plaça Prim, mentre esperaven l’arribada d’un cotxe patrulla per desplaçar-se al lloc dels fets. Va ser una anècdota formidable.  Diria que l’Oriol Pujol en va prendre bona nota. Després d’això no m’estranyaria que quan tinguem la independència  no ens donin a nosaltres, al Món de Reus, un estatus propi. Ahir una vegada més es va demostrar que som una espècie a banda.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s