Mocions i emocions

Pellicer i Alegret, tan a prop i tan lluny, al ple de divendres (ACN / Reus Digital)

Pellicer i Alegret, tan a prop i tan lluny, al ple de divendres (ACN / Reus Digital)

Començo a creure que qualsevol dia aterrarà al Món de Reus una d’aquestes universitats americanes tan aficionades a investigar coses inversemblants. Faran cap al Mercadal per estudiar que dimonis passa a la nostra ciutat on continuem instal·lats en una mena de borrasca permanent que genera un debat polític encès i abrandat. L’última mostra la vam tenir divendres, amb una febrada sobiranista i una altra de pactista que va inundar no només el palau municipal sinó les tertúlies radiofòniques, les piulades del twitter, les redaccions dels mitjans, les converses de cafè i els passadissos d’un Ajuntament on potser, després del que va passar al ple, res tornarà a ser com abans. O potser sí? Parlant de política i de polítics tot és possible.

Anem a pams. Divendres a primera hora el The Artist de les ones, el Jordi Cartanyà, posava tensa a l’audiència en el matinal de Ràdio Reus. “Quatre és el número màgic -o no- avui a Reus. Quatre és el número del Ple de taxes o ordenances. I no fa referència a un tant per cent de l’IBI o de les escombraries sinó a la relació entre Espanya i Catalunya” apuntava en referència a les mocions sobiranistes que s’havíen de debatre al ple de l’Ajuntament. Cartanyà, amb la complicitat de la Glòria Swanson de les ones, l’Eva Hidalgo, també treia a l’altra Alícia –la Sánchez Camacho- referint-se explícitament al pacte de govern a Reus com a model de com s’han de fer bé les coses. I donava a entendre que la política nacional no tenia perquè interferir en aquesta bona entesa entre CiU i PP a nivell local.

Poc després a Punt 6 Radio el locutor-cuiner, el Jordi Escoda, s’encarregava d’iniciar el xup xup d’una matinal a foc lent donant pas a la tertúlia d’informadors amb el periodista de llarg recorregut Joan Carrión, de la NW Revista de Reus; la Bèstia del delcamp.cat, el Guillem Ramos-Salvat; i el periodista més “in” del Diari, El Francesc Gras, Gras III al Món de Reus. Abans de parlar del ple, el Carrión es va voler referir a la presència, el dia abans, de la ministra de treball Fàtima Báñez a la Jornada Gresol. Báñez va fer un discurs més propi d’alguna tertúlia incendiària de l’Espanya profunda que no pas d’un alt representant del govern de l’Estat. “Vaig quedar sorprès i indignat. El que va dir la Ministra va ser molt fort” va apuntar el Carrión tot destacant que “convidant a segons qui semblem masoquistes”. Tirant de contactes, el periodista més tocat pel Mestral va revelar que “els assessors de la ministra havíen demanat que cap dirigent del govern català estigués assegut prop d’ella a la taula.” I això va obligar, segons la tesi Carrión, a ubicar al delegat del govern català, el bon jan del Quim Nin, lluny del camp visual de la Báñez. La Bèstia, a qui no li cal gaire cosa per encendre’s, no es va poder estar de dir “aquesta dona va venir a Reus a pixar-se a la porta, a marcar el territori”. Però després d’una reflexió del Carrión sobre el moment que viu la ciutat “molt preocupant a parer dels empresaris amb els que vaig parlar”, Gras III va voler referir-se a “las cuatro soberanas mociones”. El titular, certament adequat, el va utilitzar el mateix periodista per il·lustrar una de les seves cròniques al Diari sobre el tema. Gras va apuntar que comença a ser preocupant aquest afany de protagonisme dels diversos partits que a corre-cuita van presentar les seves respectives mocions per contrarestar la inicial de la CUP. Aleshores encara no sabíem que les quatre mocions es quedarien en tres.

Cap al migdia, mentre a l’Ajuntament ja feien bullir l’olla, Ràdio Reus iniciava la seva programació local. El Cartanyà va aprofitar per fer una arrencada de les seves, donant pas a Marta Bonillo, desplaçada a la trinxera municipal. “El saló de plens és a vessar de treballadors  vestits de negre, amb enganxines protestant contra les retallades” va explicar la periodista a la qual el seu cognom fa honor a la seva qualitat periodística. Bonillo relatava l’enèsima protesta d’uns treballadors municipals que l’altre dia GRAS III va aconseguir treure despullats al Diari de Tarragona. Això sí, es tapaven les vergonyes amb una pancarta perfectament disposada davant de les parts nobles. Tornem, però, a Ràdio Reus. El Marc Càmara, que va haver de córrer quan el Cartanyà li va donar pas,  va ser contundent entre esbufecs al definir el debat de les mocions com una “autèntica pantomima sobiranista (…) Ningú ha escoltat ningú”. I sobre les picabaralles dialèctiques va dir que “només en repassarem unes quantes sinó podríem estar fins demà”. Veient que la cosa prometia, The Artist va aprofitar per posar música de western. O, més ben dit, d’spaguetti western atenent l’entorn en el que ens movem.

En aquest punt van començar recordant l’enfrontament en l’aprovació de les ordenances on va adquirir gran protagonisme “el senyor dels cèntims” com va definir el Cartanyà al regidor #aspactaculà, Joaquim Enrech. Un debat on el cupaire Vidal es va encendre. “Vostè ens ve a nosaltres a demanar respecte per la llei? Si nosaltres som els que més la respectem. I els antisistema sou valtrus que esteu vulnerant la llei”. I l’alcalde li va picar la cresta. “Hi ha acusacions que no es poden fer així a la brava”. El Joaquim Enrech amb to conciliador  -com un predicador-pacificador en paraules del locutor-artista- va voler treure ferro recordant a Vidal que “jo no em molesto per res (…) i compartim més coses de les que vostè es pensa”.

Però tocava parlar de la pantomima sobiranista. I van treure el tall de l’Alegret on demanava aclariment sobre el redactat de la moció aprovada de CiU i Ara Reus. Una moció que l’Anton Tàpias, en el seu article d’ahir diumenge al Diari, definia “d’anar per casa, aigualidad i sense sucre, per no molestar gaire als espanyolistes”. Pel que es veu el redactat de la moció  era un pèl embolicat i convidava a l’equivoc. En aquest document sonor que té penjat a la seva web el delcamp.cat, Pellicer la replicava amb cert neguit, fins i tot se’l veia nerviós en un primer símptoma que allò no anava bé. Cámara, cenyint-se al redactat, explicava que “si agafem el text literal podem concloure que en els propers mesos Reus com a ciutat, independentment del país, haurà de votar per la indepèndència en un referèndum. Però quina independència? la de Reus o la de Catalunya?” és preguntava el locutor-actor fent-se creus del redactat. I la Bonillo, molt gracioseta, va dir “potser la (independència) de Tarragona”. Sense comentaris.

Allò prometia. I el “punyetero” del Cartanyà havia preparat a un tercet d’opinadors contundents per acabar d’encendre-ho tot: l’irreductible Lluís Gibert, l’advocat-insistent Anton Aluja i el regidor incompatible Pepe Jofré. Gibert, que havia escoltat el tall de l’Alegret qüestionant la coherència del redactat, va començar dient “per una vegada, i sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb la portaveu popular. La moció transaccionada és un autèntic disbarat. El text és un desastre, una xorrada increïble. Aquest mes els assessors municipals no haurien de cobrar i destinar el seu sou a un menjador social. Per favor!”. Un dels exemples d’aquesta redacció inapropiada, segons Gibert, apuntava que “fomentarem que estarem a favor del que la gent majoritàriament decideixi. Collons! per això no cal fer política. Que la gent decideixi, i després ja ens apuntarem al carro. És una autèntica bajanada.” A continuació va intervenir el Pepe Jofré al que Cartanyà l’anomenava tota l’estona Jofre, sense l’accent. “Jo ho vec complicat i força divertit –va començar dient el regidor incompatible-. Si vols dir una cosa, no la diguis a mitja. Parla d’independència i prou.” Jofré també es preguntava sobre la conveniència d’aquest debat tot just ara. “Això tocava? És un tema de país i no de ciutat. A quan es menja el quilo d’independència? (…) Crec, sincerament, que no era el dia de plantejar-ho a l’Ajuntament”. I per això el regidor incompatible va voler fer un reconeixement explícit a l’altra protagonista del ple, el regidor Enrech, després de l’aprovació de les ordenances. “El senyor Enrech ha fotut una feina impressionant, s’ha guanyat el sou, ha presentat una feina molt ben feta.” Però faltava per intervenir l’advocat Anton Aluja, persona propera al PSC. O més ben dit, a “un” PSC, perquè n’hi tants que seria incapaç de precisar quin és el seu. Aluja va fer una intervenció memorable, sensacional. Per un moment en vaig arribar a creure que el Cartanyà havia punxat un monòleg del Joan Capri i havia marxat a fer el vermutet al Bar Americà. “Estem en un fase de recalcitrament espanyolista” va començar dient l’advocat-insistent, deixant anar a continuació un monòleg antològic: “No tenim un pacte de govern, sinó un matrimoni. I discuteixen per estupideses com la majoria de discussions matrimonials. I la senyora Alegret -que mana molt com totes les dones als matrimonis- ha discutit d’estupideses perquè li convenia. Perquè la resta ja la tenien apanyada (…) Estem parlant de clímax matrimonial: perquè la moció no es podia agafar per enlloc, perquè el matrimoni està mal avingut per tots costats!”. El Cartanyà va deixar anar una mossada al sentir això del matrimoni. “Potser el Jordi Cervera vol provocar una infidelitat”. Però Aluja anava embalat. “La moció de Convergència és insostenible, la d’ARA RES (no es pensin que m’he equivocat al teclejar, ell ho va dir així) és indigerible!.” Però quedava la traca final, quan Gibert li va recordar el redactat de la moció de la CUP on començava demanat que Catalunya fos declarada moralment independent. Aluja, alçant aquella veu arrossegada que el caracteritza i que tant recorda a la de Vito Corleonne al Padrino, va sentenciar tot dient “això de moralment independent és infumable, és infumable! I després d’això hauries d’anar a la Prioral a confessar-te!”.

Però mentre a Ràdio Reus continuaven aquest debat apassionat, a l’Ajuntament intervenia l’Alícia Alegret. Els populars van callar durant la discusió enrevessada de les mocions i van deixar pel final la seva única intervenció. I fou aquí on es va produir la revelació. Aquella Alegret seductora, tendre, captivadora que havia enamorat a Pellicer durant la campanya del #Reus22m fins a segellar el pacte de govern, es va convertir de cop i volta en una autèntica senyoreta Rotenmeyer (aquella institutriu que tenia atemorida a la Heidi) per fer una repassada antològica a l’alcalde. Alegret portava escrita la intervenció el que demostra que havia madurat perfectament les seves paraules. I fins i tot lluny de la fluïdesa que demostra habitualment davant dels micròfons, era evident que estava un pèl tensa atenent la càrrega emotiva d’aquella manifestació. “Si haguessin dedicat el mateix temps a reflexionar sobre les ordenances que el temps que han perdut amb aquestes mocions, potser els ciutadans disposarien hores d’ara d’alguna altra bonificació impositiva” va començar dient estirant de les orelles a tots plegats.  Entrant a matar, va revelar converses d’amagat entre CiU i ARA REUS que haurien esbombat d’altres membres del partit municipalista. Pensar en l’ínclit Jordi Pouget era inevitable. També se les van carregar els socialistes, fent memòria del “model caduc i agressiu del seu partit per les arques municipals” en un tir enverinat adreçat al portaveu Andreu Martín. Però quedava l’estocada, dedicada a l’alcalde, demanant-li la mateixa “lleialtat, confiança i estabilitat” que -segons ella- li ha proporcionat el PP en el que portem de legislatura. I demanant-li que “decideix si vol seguir amb nosaltres amb el govern i si ens mantenim centrats en els reptes que avui tenim sobre la taula (…) reptes que han de fer d’aquesta ciutat un referent com ho va ser fa anys”. L’arenga de la tinent d’alcalde popular va deixar distret a l’alcalde. La tenia asseguda al costat i l’estava recriminant davant de tot el plenari. Semblaven els Pimpinela, aquella parella argentina que es dedicaven retrets constants en les seves cançons.  Quan un matrimoni –fent meva la descripció de l’advocat Aluja- és refrega els draps bruts en públic és evident que la relació està molt, massa deteriorada. Pellicer, en una resposta un pèl atropellada, li va dir que “aquell no era el lloc ni el moment per parlar d’aquest tema”. I no li faltava raó. A l’alcalde se’l veia tan sorprès que en acabar la seva rèplica va reconèixer en veu alta que “amb tot això he perdut l’ordre del dia”. Diuen que al General Prim –no pas la mòmia, sinó el del retrat que presideix el saló de sessions- se li van posar uns ulls com a taronges al sentir tot allò.

A partir d’aquí, les reaccions. El twitter treia fum. El Bartomeu Castellano de la Cup. “Realment no estic gens content del que ha passat avui al #pleReus. Ens hem de replantejar seriosament si cal perdre el temps d’aquesta manera”. El Lluís Gibert tot sortint de la gàbia radiofònica apuntava “#plereus Quin desastre. Quina vergonya. Quin nivell més baix. Quina frustració. Deixeu de fer mal a #Reus.” Més. El Joan Carrión de la NW Revista de Reus. “La tensió d’avui entre PP i CiU escenificada al ple és només la punta de l’iceberg” rematant després afirmant que “Sensació de pacte de govern petat entre CiU i el PP a Reus. Les coses ja no seran iguals a partir d’avui.” El consultor Xavi Plana apuntava que “en @Carles_Pellicer perd els papers al #PleReus. Una llàstima! Tristíssim el somriure burleta de n’ @AliciaAlegret sentint-se guanyadora”. Per la seva banda Gras III estava exultant. “Vibrant com poques vegades al #plereus dsp de k @AliciaAlegret hagi insinuat un trencament del govern @CiUReus i @ppreus”. Fins i tot s’apuntava a l’esbaconada el socialista Francesc Vallès. “Q CiU i PP airegin al #plereus la debilitat del seu pacte de govern és irresponsable i esperpèntic. Això requereix una qüestió de confiança”. La Bèstia Ramos-Salvat, veient la deriva del tema, proposava un canvi de hastag. “Canviem d’etiqueta: de #quatremocions a #pantomima. #pleReus #delCamp”. I l’irreductible Carles Esporrín es posava les mans al cap. “Algun dia deixarem de fer el ridícul a Reus? Nul compromís de país i de ciutat. #plereus”. L’Anton Tapias, que continua sent el president del club de fans de l’Alícia Alegret, apuntava “Alegret fa pam i pipa a la resta del #plereus i després els posa de cara a la paret, amb l’alcalde garratibat i esmaperdut…”. I l’Alfred Pitarch d’Esquerra ja es fregava les mans. “Ep! Alicia Alegret insinua trencament de govern! Això s’anima! Tant de bo!!! #independència #PleReus. Mentrestant la periodista Cori Sebastià ho resumia amb un gràfic “Alegret estira les orelles a tots els partits, fins i tot a CiU, el seu soci de govern #plereus. “ En referència a les mocions aprovades el consultor Xavier Menduiña manifestava la seva sorpresa .“A #Reus és molt fàcil dir que s’és independentista de tota la vida i desprès fer q el teu partit no ho voti. Juro que no entenc res”. I amb tot això un d’aquells ciris trencats que et fan gràcia i que destensen l’ambient. L’enviava a la xarxa el Ganxet Pantxo, l’alter ego del Ganxet Pintxo de la ruta de tapes amb DO REUS. “Quines són aquestes collonades? S’hauria de votar per la independència de Reus! Amb avellanes, vermut, Plim i patates Laurie ja fem, no?.”. I no li falta raó, especialment per oblidar un ple que en paraules del Tapias va ser un “campi qui pugui, una olla de grills, el joc dels disbarats, la comèdia de Falset i l’embolica que fa fort”. Ara caldrà esperar els propers esdeveniments per descobrir si també passarà a la història com el Big Bang del pacte de govern.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s