I l’exèrcit popular va ocupar el Bartrina

Luna, Cospedal i Alegret a primera fila (delcamp.cat)

Luna, Cospedal i Alegret a primera fila (delcamp.cat)

És curiós l’idili que d’un temps ençà manté el Partit Popular amb el Bartrina. Un teatre que sempre s’ha vinculat amb els partits d’esquerra progressistes enfront del Fortuny, més burgès i conservador. Però el PP es veu que s’hi troba com a casa a la bombonera del Centre de Lectura. Això explica que l’hagi escollit per realitzar els diversos mítings centrals de campanya dels últims comicis. Ahir em vam tenir una nova demostració en un acte d’exaltació del PP realment impactant. Quan vaig entrar al teatre i vaig veure l’escenari d’una immensa blavor que envaïa la part frontal de la platea, em vaig arribar a creure que m’havia tele-transportat a un altre recinte. Les llotges eren plenes d’unes grandíssimes pancartes amb l’eslògan “Catalunya sí, España también” i el públic, enfervoritzat, feia voleiar amb passió banderes espanyoles i catalanes. A més el recinte era ple de càmeres de televisió, amb una grua immensa que feia anar una steadycam amunt i avall buscant la millor perspectiva d’un escenari on s’havia reforçat la il·luminació i el so de manera considerable. L’ocupació del teatre per part de l’exèrcit popular (em refereixo al del PP, no pas al de la segona república) era tan evident que vaig arribar a témer que el medalló del poeta Bartrina, que presideix la bambalina de tancament de l’escenari, no l’haguessin substituït pel perfil del Rajoy. S’ho imaginen? Només hagués faltat això.

Ahir l’estrella convidada era la secretària general del partit, Maria Dolores de Cospedal. La seva intervenció va ser molt genèrica, sense cap referència explícita al Món de Reus. I per tant vaig preferir centrar la meva atenció en els discursos dels que la van precedir, autèntics teloners de luxe. El primer en obrir foc va ser el president del partit a la demarcació, el tarragoní Alejandro Fernández. “¡Sois cojonudos!” va dedicar a un públic entregat des del primer moment. Semblava que s’hagués d’arrencar a cantar alguna cosa. Potser per això va pujar al to carregant durament contra Convergència i Unió de qui va dir que “quieren obligarnos a elegir entre nuestro padre (España) y nuestra madre (Cataluña). Y eso no se lo tolero ni a Artur Mas, ni a Jordi Pujol ni a Rita la Cantadora”. Per cert, saben si aquesta Rita també es presenta per Convergència?. Als socialistes també els hi va tocar el rebre, concretament al candidat Pere Navarro. Fernández va ironitzar sobre la seva proposta federalista, llegint un paràgraf del programa del PSC on es parlava de cocapitalitat. “!¿!Puede decirme que carajo significa eso!?!”. Això del carajo li va sortir del cor. Però em va fer gràcia que fos tan enèrgic en el tema de la cocapitalitat. Era evident que parlava de la de Madrid i Barcelona, però qui sap si estava pensant inconscientment en la de Tarragona i Reus que a Fernández li provoca un evident mal de ventre. I en el moment de donar pas a l’Alícia Alegret va fer una presentació amb dedicatòria al Carles Pellicer. “No diré que Alícia es la alcaldesa de Reus porque luego el alcalde se enfada conmigo ¡Pero que no lo diga no quiere decir que no lo piense!”. I la gent vinga aplaudir. I va sortir l’Alícia. Però abans un voluntari va retirar el caixonet que havien posat per alçar a l’Alejandro. Aquest detall em va recordar a la cèlebre foto de campanya de les municipals d’ARA REUS on el fotògraf va fer més alt al Cervera que a la Cori Fargas. Al PP les dones són més altes que els homes. Com a mínim dels que ahir van parlar. I a l’Alejandro i al Rafa Luna els van posar una caixeta folrada de blau per aixecar-los un pam del terra. Un suport que van retirar quan darrera del faristol s’hi van posar dones d’alçada com l’Alegret o la Cospedal.

Però anem a la intervenció de la regidora popular. “¡Hemos reventado el Bartrina!” va començar dient, per parlar després de Prim, un polític exemplar “que gobernaba sin complejos ni esteladas”. I va denunciar la “deriva i el delirio independentista de CiU”. De fet l’Alícia va parlar poc. Va preferir donar pas al seu cap de llista, el Rafel Luna. Un candidat que lluny de la seva indumentària habitual, es va presentar sense corbata i amb una jaqueta d’anar a l’oliva amb un cocodril. A la jeca, és clar. I vam descobrir a un altre Luna, molt allunyat de l’habitual, aquell senyor assenyat i prudent que seu a la mesa del parlament. Estava desconegut. Potser era la presència de la Cospedal que l’excitava. Però va fer un discurs abrandat, passional, duríssim i sagnant amb els seus rivals polítics. Al Batet me’l va arrossegar per la moqueta demanant que “dimita como presidente del patronato de Turismo de la Diputación por haber cedido al nombre de Barcelona World en contra de Tarragona i la Costa Daurada!”. Curiós. Quan n’hi havia que volien el canvi de nom de l’aeroport de Reus al senyor Luna no el vaig sentir mai demanar la dimissió de ningú. I aleshores va agafar la metralleta. Dialèctica és clar. I va començar a disparar contra tot el que fa tuf nacionalista. “¡Fuera los consells comarcals!, ¡Fuera las embajadas! ¡Fuera los asesores culturales! (Es referia al Xavier Bagès?) ¡fuera los canales de radio y televisión públicos que sólo sirven para hacer la ola al señor Mas!”. No sé si va ser massa afortunada la comparació. Per més que m’hi esforço no m’imagino al delegat de TV3, l’Agustí Forner, fent l’onada davant del candidat convergent. La senyora que seia al meu costat a cada proclama del Sr.Luna deia “¡Así, así!”. I en plena efervescència de l’orador, es va girar cap a mi dient-me “Qué majo es ¿no?”. No m’ho facin dir. El que és segur és que l’alcalde de Reus no li deu trobar. I menys després de tancar el seu discurs, quan anava embalat, dient el que Fernández no havia gosat remarcar. “Alejandro no lo ha dicho, pero yo sí: Alicia, el estandarte del PP en Reus, ¡es la auténtica alcaldesa de ésta ciudad!”. Vaig tornar a mirar a les alçades per fixar-me en el medalló del Bartrina. I em va semblar que feia cara d’Alícia Alegret. Perquè en aquell punt, i després de tants elogis, la regidora popular ja devia estar pels núvols.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s