Alquímia Flamenco al tablao del Bravium

Els Alquímica i companyia als camerinos del Bravium. El Salvadó és el primer de l’esquerra i el Gerard Camarón Marsal el setè.

Els Alquímia i companyia als camerinos del Bravium. El Salvadó és el primer de l’esquerra i el Gerard Camarón Marsal el setè.

A la nostra ciutat hi ha alguns personatges que amb la seva sola presència ja generen un bon rotllo excepcional. És el cas del Jordi Salvadó, músic de professió i devoció, de múltiples i variats registres, que ha vingut al món per marcar-nos el ritme de les nostres vides gràcies a la seva excepcional qualitat com a percussionista. M’imagino com deuen xalar els seus alumnes de l’escola Sant Josep a les classes de  música sota el mestratge d’aquest autèntic home meravelles.

En aquesta variabilitat d’estils i temàtiques on es mou amb tanta solvència, el Jordi em va convidar diumenge a veure en directe l’últim muntatge d’ALQUÍMIA FLAMENCO que es va representar al Bravium. I, renoi, quin espectacle. El teatre era ple a vessar de gent entregada a una actuació d’on sobresortia, amb llum pròpia, el bailaor Tato Romero, un portent del zapateao més genuí, d’una potència que em va fer témer, en més d’una ocasió, per la integritat del vell escenari de la bombonera del carrer de la Presó.

A Romero el van acompanyar un cos de ball de dones portentoses i poderoses, que es movíem amb aquella gràcia tan característica de la gent del sud. I la cirereta del pastís la posaven un parell de cantaorasLuísa Márquez i Vanesa Cortés– que van captivar l’atenció d’un públic entregat des del primer moment. A destacar, molt especialment, l’entusiasme del pare del Jordi, el Miquel Salvadó, a qui no havia vist aplaudir amb tanta ràbia des de la victòria de la Mònica Balsells als comicis del Reus Deportiu. Aquell dia, el de les cèlebres eleccions a la presidència del club roig-i-negre, el patriarca dels Salvadó es devia marcar alguna bulería i tot.

Però més enllà del protagonisme evident de ballarins i cantants, seria molt injust no destacar l’excel·lència del grup musical que els acompanyava. Salvadó “El niño de la cacherrería” (com el va presentar l’esplèndida Luisa Márquez) ens va oferir un recital de percussió amb un bé de Déu d’instruments que ens van demostrar la seva enorme capacitat d’home orquestra.

De la resta del magnífic grup destacar també la presència del Kenny G del Món de Reus, el genial Gerard Marsal. Combinant el saxo i la flauta travessera en una exhibició de domini dels instruments de vent, Marsal va  elevar encara més la qualitat de l’espectacle. Per cert, el nostre saxofonista de referència anava impecablement vestit, amb camisa negra i americana blanca amb el seu característic cabell llarg arrissat. Semblava l’autèntic Camarón. Deu ser que veure convertit el Bravium en un tablao afavoreix aquesta mena d’associació d’idees.

En definitiva, un espectacle digne de ser viscut en directe, fins i tot per aquells (com ara un servidor) a qui el flamenc no els hagi seduït mai massa. Perquè això és el que tenen els bons músics (com el Jordi Salvadó) que són capaços d’emocionar-te sigui quin sigui el seu estil musical. Que per molts anys pugui continuar marcant el ritme més agraït i compassat de les nostres vides.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s