Llarga vida a la ràdio!

Logo RADIO REUS

Talment com si fossin quatre columnes del Kursaal, hereus d’un solatge ancestral de reusenquisme recalcitrant, la Sílvia Sagalà va portar ahir al seu salonet de l’Avui per Demà de la televisió local a un pòquer de referents de Ràdio Reus. Tres d’ells formen part  de la història: l’Enric Tricaz, el Joan Ramon Mestre i el Francesc Domènech. I el quart és un mantenidor del passat per protegir-lo en el futur, el polifacètic Carles Esporrín. La locutora de veu portentosa (i radiofònica) els va convidar per parlar de la recent donació del fons sonor de l’emissora degana a la ciutat que ja es pot consultar a l’arxiu municipal.

Potser impressionada per tenir aquests referents al costat, la Sagalà va cometre una petita errada en la presentació del Tricaz. “Es va incorporar a l’emissora l’any 79”. Si les mirades matessin, la Sagalà seria hores un fiambre. El Tricaz, que s’hi ha estat ben bé quaranta anys, la va fulminar amb una llambregada inquisitorial. “Perdò, m’he confós, hi va entrar l’any 64. Amb tantes dades…” va precisar d’immediat la locutora arrencant la rialla còmplice (o no) del vell malvat.

A partir d’aquí els presents van començar a evocar records de la seva època a l’antiga emissora del raval Santa Anna. “Era arcaica” va dir el Tricaz, “amb uns magnetòfons d’anar per casa, un micro i un tocadiscos”. El Quico Domènech es va centrar en la transformació del model aprofitant la catarsi de la transició i dels primers anys de democràcia. “I això marca el canvi de la ràdio del Tricaz amb l’actual” va concloure. Vaja, que li va dir al mite de la comunicació local que la seva època és ben bé la prehistòria. Però el Tricaz sempre s’hi ha trobat còmode en aquestes situacions i va acabar sentenciant amb una frase lapidària: “Ara aquest canvi que explica el Quico seria impensable, perquè tenim la cadena perpètua”. A buen entendedor…

Tot seguit va intervenir el Joan Ramon Mestre explicant com es tiraven els anuncis fa anys: “amb una cinta oberta que posàvem en un Revox. Retallàvem les cintes amb unes tisores i les tornàvem a enganxar per fer la mida justa”. La joveníssima Sagalà posava uns ulls com a taronges. Devia pensar “aquests senyors són molt grans”. I des de casa vaig patir un sotrac emocional a l’adonar-me que jo també m’havia fet gran. Aquesta tècnica que relatava el Mestre un servidor l’emprava en els meus inicis a la ràdio. Queda clar que els anys passen per tothom.

Per últim va intervenir l’Esporrín per explicar com s’ha catalogat el fons sonor de Ràdio Reus. Ja és ben curiós: la seva mare, l’elegantíssima senyora Molas, sempre ha procurat professionalment, amb enorme diligència, per la conservació i el manteniment de la biblioteca del Centre de Lectura. I ara el seu fill es pot dir que ha fet el mateix amb una altra biblioteca de referència a la ciutat, la sonora de Ràdio Reus. En aquesta família això de conservar patrimoni és ben bé genètic, ho porten a la sang.

I a la fi la Sagalà, esmunyint fins al darrer segon aquella conversa, va demanar als convidats que valoressin com han visualitzat l’evolució de tota mena que ha viscut la ràdio en aquests últims anys. “Ha canviat la tecnologia i ara es poden fer moltes més coses a la redacció que no pas abans” va apuntar el Quico, afirmant que “ha transformant tant la rutina de treball que ha baixat la qualitat del resultat final. El periodista fa massa sovint la feina des de l’estudi i la informació perd riquesa”. És el que es coneix com a “periodisme de saló”. Un fenomen que res té a veure amb el que passava abans quan sense correu electrònic ni telèfons mòbils ni xarxes socials t’havies d’enfangar fins al genoll per trobar les declaracions de segons qui.

Per la seva banda el Tricaz va preferir obrir el bagul dels records afirmant que ell a la ràdio s’hi havia trobat molt còmode. “Hi havia un director que ens deia que hauríem de pagar per treballa-hi. I jo sempre pensava (tot i que mai li vaig confessar) que tenia tota la raó del món. Perquè excepte els meus dos últims anys que van ser molt negres, la resta de la meva etapa professional vaig tenir la sensació que anava a la ràdio a passar-m’ho bé”. Això dels dos anys negres va encuriosir a la Sagalà que li va demanar que s’expliqués. Però el Tricaz no va badar boca. El dia que escrigui les seves memòries ho acabarem d’entendre. Però com acostuma a dir ell mateix, els calers els acabarà fent no pas escrivint-les sinó cobrant d’aquells que mai voldran que les publiqui.

I a la fi, i a una sola veu, a indicació d’una exultant Sagalà que es veia que havia xalat amb aquella entrevista, tots els assistents van llançar un crit al vent: “Llarga vida a la ràdio!”. Només cal desitjar que l’exultant proclama hagi arribat a un despatxet de la Gran Via de Madrid on per desgràcia es continua decidint la programació de l’emissora degana del Món de Reus. En això, dissortadament, la ràdio -Ràdio Reus naturalment- no ha canviat. Què hi farem.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s