Recordant al Joan Francesch i al Xavi Esteve

Sovint diem que sempre se’n van els millors. I per desgràcia, aquest cap de setmana, he pogut confirmar aquesta fatídica màxima. Ens han deixat dos reusencs que, en àmbits diferents, van ser capaços de guanyar-se l’afecte i la simpatia dels seus conciutadans. El millor que es pot dir d’ells és que van ser bones persones i que va ser un goig gaudir de la seva amistat. La vida val la pena viure-la quan tens l’oportunitat de conèixer a gent com l’entranyable Mulassero, el Joan Francesc Bofarull, o al professor Xavi Esteve. Per ells dos, el meu homenatge sincer i volgut al Món de Reus.

Avui la Mulassa plora

Amb l'Artur Baiges al costat del Joan Francesch (Festa Major 2005)

Amb l’Artur Baiges al costat del Joan Francesch (Festa Major 2005)

Durant molts anys la imatge de la Mulassa a la nostra ciutat va estar associada a la figura del Joan Francesch Bofarull. Fins que la salut li va permetre, va ser l’encarregat d’acompanyar aquest element a la festa major, un dels més estimats del seguici. D’aquí l’apel·latiu de Mulassero que li va dedicar el comú del poble després de tants anys de guiar a la bèstia pels carrers de la ciutat. El Joan es va fer tan popular que, fins i tot, les figuretes de plom que es van fer dels elements festius van reproduir la seva figura, com si fos un apèndix de la Mulassa. Segurament seria difícil trobar una persona a Reus que fos tan fàcil d’identificar al costat d’un element d’aquestes característiques.

Però més enllà de la seva responsabilitat en el guiatge de la Mulassa, el Joan Francesch es va guanyar l’afecte de la gent gràcies a la seva immensa bonhomia. Atent i diligent amb la canalleta que s’apropaven a tocar el morro de la bèstia, sempre els hi regalava el millor dels seus somriures. Quan va néixer el nostre primer fill, l’Artur, el vam retratar al costat de tots els elements festius.  Però en el cas de la Mulassa vam tenir molt clar que calia, també, que ens acompanyés a la instantània el mateix Joan Francesch. Altrament la foto hagués resultat incomplerta.

El Joan Francesch va morir dissabte a Reus. M’ho va fer saber el capità Manaies, el Marià Gil. I d’immediat, paint la trista notícia, em va venir a la memòria el record de la seva esposa, l’Assumpció Jové. Una dona extraordinària. Una esposa i una Marassa en majúscules. Entregada en cos i ànima a la Colla Gegantera. Ara que els Negres han canviat de vestuari, recordo com ens va ajudar l’any 2000 als de la ràdio a la campanya per renovar la indumentària d’aquests gegants. Ell mai va pair la seva pèrdua. Quan em trobava i la fèiem petar, i m’interessava pel seu estat, sempre m’acabava dient el mateix: “Xiquet, no saps com la trobo a faltar”. Avui he mirat al cel i m’ha semblat veure dos estels que brillaven més que els altres. Serà que el Joan ja ha trobat a l’Assumpció. És l’únic consol que ens queda. I amic, per la Mulassa no pateixis. Nosaltres ja li eixugarem les llàgrimes.

Déu ja és del Barça

El Xavi Esteve al costat del monument a Kubala

El Xavi Esteve al costat del monument a Kubala

Al Xavier Esteve el vaig conèixer fa 30 anys a les aules de La Salle. Ell formava part d’una nova fornada de mestres que van rejovenir una escola amb una fonda implicació ciutadana. El Xavi es va guanyar ben aviat la simpatia de l’alumnat. La seva joventut el feia molt proper a la gent. Però el millor de tot era el seu caràcter. Era una persona assequible, divertida, entusiasta, obert de bat a bat. El que en diríem, un tio collonut. I, a més, era del Barça, arrauxadament barcelonista. Un servidor, que en aquella època ja formava part d’aquesta rara avis de la periquitada, mantenia amb ell apassionades discussions esportives, fins i tot a les hores de classe. Entre logaritme i derivada, ens picàvem la cresta. Però sempre des del respecte i la comprensió, i amb el toc d’humor, de conya sana, que sempre gastava en el seus ocurrents comentaris futbolístics.

Amb els anys el vaig continuar trobat periòdicament tombant per la nostra ciutat, a la que ell estimava amb bogeria. No m’equivoco pas gaire si dic que Barça i Reus eren les seves veritables passions. I durant aquests últims anys, sempre va tenir l’atenció de seguir el meu bloc, de votar als que Enganxen, de voler formar part activa del Món de Reus. L’última vegada que hi vaig parlar va ser ara fa un any. Me’l vaig trobar pel Pallol. I em va explicar la seva malaltia. Ho va fer sense ni un punt de dramatisme, ans al contrari. Fins i tot fent broma. “Quan estic pitjor és quan em fan la químio. T’ho creuràs que l’altre dia no em vaig poder aixecar del llit? I això que feien el Barça per la tele!”. El Xavi se n’ha anat en plena maduresa vital. Tenia molt camí per recórrer, moltes classes per impartir a les aules de la universitat, i moltes victòries per celebrar del seu equip de l’ànima. Per això, coneixent-lo, n’estic segur que hores d’ara, poc després d’arribar al cel -on van totes les persones bones com ell- ja deu haver convençut a Déu de fer-se del Barça. Al Déu celestial, és clar. Perquè com deia molt bé el Xavi, l’altre Déu –el terrenal- vesteix de blaugrana i porta el 10 a l’esquena.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Recordant al Joan Francesch i al Xavi Esteve

  1. Xavi Pamies i Sistaré ha dit:

    Xavi sempre et tindre present,
    Aquella incertesa a segon de BUP, d’aquell professor nou que venia a donar-nos ciències.
    Encara recordo un concurs de televisió en el que vàreu participar, sobre el món del futbol, suposo que va ser sobre els anys del Mundial del 82, sempre eres a l’ultima fila i els hi foties per l’escaire.
    No se com t’ho feies en aquella aula de La Salle, quasi res 40 nens i les 4 primeres nenes que van venir a l’escola i quina classe, l’Andreu Buenafuente, el Xavi Cassadó, el Xen Subirats, la Rosa Domingo, que al final resulta que son marit i muller… i jo mateix, el dels pantalons curts. Segur que tots et trobarem a faltar.
    No fa massa, ens vam trobar davant del Mantakau, i com si res em vas explicar que estaves fotut de veritat, però amb aquella naturalitat teva, que semblava que només estesis una mica engripat.
    Sempre et recordaré Xavi, vas ser un bon professor, però també un molt bon company i confident.
    I sobretot, aquest cap de setmana, no et perdis el Reial Madrid – Barça, segur que els fem patir.
    Una abraçada molt forta allà dalt al cel, a les casa de les bones persones.
    Xavi Pamies

  2. Sergi Esteve ha dit:

    Moltes gràcies per l’article. Li hauria agradat.
    El seu fill,
    Sergi Esteve.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s