El bolero que va canviar el Món de Reus

Nit de boleros a Canal Reus

Nit de boleros a Canal Reus

El guionista del Món de Reus, sempre imprevisible i capritxós, s’ha superat. Això d’aquests últims dies ha estat apoteòsic, digne d’una ment recargolada i capciosa com la seva. Sort que l’Ajuntament i el SEM –el Servei d’Emergències Mèdiques- van anunciar, a principis de mes, que Reus es convertia en una ciutat cardioprotegida, amb la implementació d’un servei integral de desfibril·lació pública. Era evident que calia prevenir a la població davant la imminència d’aquests terrabastalls que han sacsejat la política municipal i que a més d’un –i d’una!- li deuen haver provocat molt mal de cor.

El guionista ja les té aquestes coses. Tampoc ens ha de sorprendre. Li agrada la passió, la tragèdia, el desamor. Ens ho va demostrar fa quatre anys amb les ganivetades sagnants i espaordidores entre el Lluís Miquel Pérez i l’Eduard Ortiz. I, ara, hi ha tornat, amb aquest triangle format per l’Alícia Alegret, el Carles Pellicer i el Sebastià Domènech. Tots tres podrien ser els protagonistes d’alguna d’aquestes melodies al compàs de 4 per 4, amb una lletra intensa, colpidora, frapant. Perfídia es podria titular. Com si la sentís, amb la veu inconfusible de l’Antonio Machín. Gairebé res.

Potser arrossegada per un bolero passional i corprenedor, ahir, a Canal Reus, la Sílvia Sagalà va decidir convidar a Eydie Gormé i los Panchos. O, el que és el mateix, a la periodista Més del Món de Reus, la Susana Cases, acompanyada d’un trio de cronistes excepcional: el Canovaca del Reus Digital, el Càmara de Ràdio Reus i el Gort –dels Gort de tota la vida- de la Nova Ràdio. La locutora de veu portentosa volia fer una sessió de psicoanàlisi per entendre que dimonis havia passat a la ciutat durant els últims dies. Del sobtat trencament del pacte de govern al trencament sobtat del grup municipal del PP amb la decapitació de la seva portaveu. I per això resultava tan interessant escoltar les reflexions de quatre observadors de l’actualitat que no acostumen a desafinar mai.

D’entrada van parlar de les línies vermelles traspassades que han justificat la ruptura. “Aquestes línies ja es van traspassar quan l’Alegret va dir que bordava cada vegada que CiU treia una estelada” va deixar anar l’incisiu Canovaca que lluïa un maillot acolorit que semblava el líder de la regularitat del periodisme local. “L’alcalde segurament ha trencat per les pressions del partit a nivell nacional” apuntava el Càmara.“ “Crec que la decisió també ha estat electoralista” subratllava el Gort. “Hi ha moltes incerteses perquè tens la sensació d’una certa ingovernabilitat” rematava la Cases.

Amb tot això, el Càmara introduïa una variable interessant, a l’apuntar que la situació ha acabat beneficiant al PSC “perquè la ruptura li ha regalat presència mediàtica i també punch polític a un partit que estava en hores baixes”. El Vallès, al sentir-ho, devia fer l’onada des del sofà de casa.

Però la Sagalà volia sang i fetge. I per això va treure a debat la crisi interna del PP que ha acabat amb la sorprenent defenestració de l’Alícia Alegret, “la dona que ha aconseguit els millors resultats de la història del PP a Reus” com apuntava oportunament la Cases.  “A mi m’ha recordat l’anècdota del Pasqual Maragall que, en ple ocàs polític al PSC, es va comprar, amb José Montilla al costat, el llibre “Los Apuñaladores”. Queda clar que en política els pitjors enemics sempre són al teu mateix partit” comentava el Gort amb tota la (mala) intenció.

I en aquest punt algú va deixar anar que l’Alegret, després de tot l’enrenou, ja era una mena de cadàver polític. Però el Càmara ho va qüestionar amb vehemència: “No crec pas que sigui un cadàver polític, perquè no hem d’oblidar que l’Alícia és un monstre polític. I jo no descartaria cap sorpresa, perquè hores d’ara encara hi ha molts partits que no tenen el seu cap de llista definit”. El sentir-ho em va agafar com una esgarrifança. I em vaig començar a imaginar a l’Alegret a Podemos amb el camarada Jaso Escauriaza; o a Iniciativa amb l’incombustible Quim Besora; o a De Nou Reus amb el Gibert buscant recer en alguna candidatura d’aquestes que es fan i es desfan; o amb l’Alberich a Esquerra fent un duet meravelles en el pitjor malson del Pitarch; o amb el Cervera nedant a contracorrent; o fins i tot amb el Tapias buscant dia i hora per fer una conferència al Círcol com l’Ortiz, ara fa quatre anys, parlant de les ganivetades.

Davant de la intensitat dels meus pensaments esborronadors, vaig decidir tancar la tele i enviar-li un whatsap a la Teresa Gomis perquè m’instal·li un desfibril·lador al rebedor de casa. Amb tantes emocions no sé pas que em pot acabar passant.

Per cert, parlant d’emocions, m’agradaria saber que deu fer aquests dies el López Mallol veient tot aquest sidral. Ell, segurament, més que un bolero, deu ballar un chá chá chá. Qui riu últim…

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El bolero que va canviar el Món de Reus

  1. Pobre Alicia,tampoc s’ho mereixia aquest final polític tan tràgic. Potser el partit que representava no agradava a tothom, però com tinenta alcalde, ha estat a l’alçada de les circumstàncies ( i Déu n’hi do el que hi havia en aquell ajuntament dels “altres” que van heredar). A mi no m’importaria que anés de number one de la CORI per l’any que vé, malgrat que es digui ALICIA i no CORI. Jo acabo de composar-li una cançó que es titula: “Regidora del PP”, la qual acabo de penjar al meu facebook, avui dia 20-N.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s