El Nadal més Amorós

12-12-2014 14.12.58 1

La diligent directora de la biblioteca central, la Cristina Garreta, em va fer coneixedor ahir mateix de la iniciativa del Nadal Amorós, endegada per l’equipament cultural amb voluntat d’il·lustrar aquestes festes que s’apropen amb les inspiradíssimes creacions del poeta nacional del Món de Reus. El títol té gràcia. De fet l’Amorós té un cognom que permet aquest ocurrent i suggestiu joc de paraules.

La iniciativa també serveix per posar en valor l’últim llibre del poeta, una antologia de la seva obra del període 1940-1964 i que ha editat Germanía. Per aquells que estimem la poesia de l’Amorós és un llibre de lectura obligada, que serveix per refermar la grandíssima qualitat literària d’un homenot que continua, als seus més de noranta anys, demostrant una excel·lent capacitat creativa. Un servidor ho sap bé, perquè compartim veïnatge familiar de molts anys. Ho vaig explicar en un article publicat a la NW Revista de Reus que, si l’amable lector/a desitja, podeu recuperar al final d’aquest escrit.

I parlant de poesia i de la biblioteca central, avui a les vuit tenim una altra presentació que, n’estic convençut, té totes les simpaties del mateix Amorós. Es tracta de l’última obra de l’incansable Montse Farrés, “Mentre la llum declina”. La cita és a les vuit del vespre, amb la presentació del Quim Sorio, la lectura de poemes amb veus de referència com la Francina Baldrís, el Josep Maria Roig o la Dolors Quintana entre d’altres, i amb el complement musical del Pau Terol. Hi haurem d’anar perquè aquesta vida que ens ha tocat viure es digereix molt millor assaborint els esquitxos poètics de gent com la Montse o l’Amorós. I que per molts anys continuï sent així.

El Xiulet de l’Amorós

Sempre explico que jo sóc fill del passeig Prim. Vaig arribar al món a la Clínica Pont i al poc de néixer vaig anar a viure al 7è 1ª del número 40, a tocar de la plaça de la Pastoreta. En aquest pis m’hi vaig passar els primers trenta anys de la meva vida. Un immoble  que era com un Món de Reus en petitet. Hi vivien regidors, presidents d’entitats, directors d’escola, empresaris de soca antiga, botiguers d’establiments centenaris, algun viatjant popularíssim, un metge amb consulta distingida, una vella glòria del Reus de les sis copes i fins i tot la néta de “l’urbano de la barba”. Aquell immoble, per tant, era una deliciosa reducció de la meva ciutat. I ves a saber si les pàgines viscudes en aquest entorn expliquen la meva fascinació per Reus i la seva gent.

Precisament avui em ve de gust referir-me a un dels meus veïns, tot just el que viu dalt de casa, l’escriptor Xavier Amorós. El nostre Rubén Darío (renom que li va adjudicar el comú del poble per ser el poeta de “Les Amèriques”) és un dels autors locals que presenta obra per Sant Jordi. En concret el recull de poemes inspirat en Pradell de la Teixeta editat sota el títol “Enyoro la terra”. L’obra servirà, també, per donar encara més relleu al seu nomenament com a fill adoptiu del poble dels seus avantpassats.

Hem de celebrar, per tant, que Amorós continuï en plenitud de facultats. És a dir, xiulant. I m’explicaré. Quan vaig a visitar a la meva mare un dels temes de conversa recurrent és el nostre il·lustre veí. I la pregunta és obligada: “Encara xiula l’Amorós?”. Perquè el seu xiulet forma part del paisatge sonor de la comunitat. No és un so virtuós ni estrident. Però el seu xiulet és la millor demostració que el nostre poeta nacional es troba en plenitud de facultats. Fins i tot la meva mare pateix quan fa dies que no el sent xiular. Per això quedem tranquils quan el sentim refilar pel cel obert o al replà de l’escala.

Curiosament Amorós va dedicar un article enginyós al seu propi xiulet al diari al Punt. “El que més lamentaria és que molestés algun veí tot i que les meves xiulades no tenen contundència perquè he perdut molta bufera” escrivia el poeta, reconeixent que l’emissió d’aquest so singular no sempre és sinònim d’un plàcid estat d’ànim ja que “de vegades estic, per dins, més negre que el carbó de coc i xiulo per culpa de l’automatisme.” Ja ho veuen. El xiulet com un mecanisme d’autodefensa, com antídot a la mala bava. “Puc estar absolutament contrariat i desolat i en canvi, simultàniament, per culpa de l’automàtic, tal vegada xiularé allò tan castís del “remena, nena”. Vés-ho a saber.” L’article és tot un tractat de les virtuts terapèutiques del xiulet. Només resta desitjar que per molts anys l’Amorós pugui continuar xiulant. Serà un bon senyal.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s