Històries Comercials

 

Cansaladeria Segarra

Al Món de Reus continua el degoteig de tancament de botigues històriques per obra i gràcia de la llei d’arrendaments urbans. A principis de setmana vaig descobrir que baixava la persiana la Cansaladeria Sagarra,  situada al començament del carrer Prat de la Riba. En aquest cas la botiga no plega, sinó que canvia d’emplaçament i a partir d’ara despatxarà les seves selectes viandes al carrer Santa Teresa. A casa la cansaladeria sempre l’hem identificada com Ca la Manola en atenció al nom de la mestressa, una dona simpatiquíssima que s’ha guanyat –com tota la família Segarra- l’afecte de la seva distingida clientela.

D’altres botigues, però, desapareixen per sempre més. El cas més significatiu, atenent la seva centenària història, és el de la Merceria Sardà. Els seus propietaris han decidit plegar per gaudir, com cal, d’una merescuda jubilació. I atenent que el relleu generacional no és possible, l’establiment deixarà pas a una altra activitat que, de ben segur, no tindrà ni el sabor, ni l’essència, ni la màgia de la històrica merceria.

Precisament, parlant de botigues i del carrer de Monterols, ahir vaig voler recuperar un dels llibres de l’oftalmòleg Francesc Gras Salas, Gras I al Món de Reus. El volum “Gent, racons i olors de Reus” té un capítol extraordinari dedicat a “les botigues i estadants del carrer de Monterols”. Gràcies a la seva memòria prodigiosa, en aquest text de l’any 2000 el doctor Gras ens descobreix l’activitat dels diversos establiments que, des de temps immemorials, han obert portes al cèntric carrer.

Precisament de l’edifici de la mercería Sardà, al número 25, ens explica que fou adquirit per “les germanes Quimeta, Rosalia i Isabel Sardà Bulló. Es tractava d’una antiga fonda, traslladant-hi, des del número 3, la Merceria Sardà (…) i compatiren la grandiosa planta baixa amb la pastisseria del Nitu Pulina García; el Colmado Americà, de Joan Ferré (antic encarregat del Colmado Fortuny) i el Banco Nueva Hispania Sociedad Cooperativa, del qual n’era director el senyor Giralt, pare de la Berta, resident a Sitges, i de l’atraient Maria Rosa, qui “feia tronar i ploure”, casada amb un amic del meu pare, delegat d’un important laboratori farmacèutic que, a causa del seu càrrec, es desplaçava freqüentment a Madrid”. No em negaran que el detall del relat és extraordinari. I per això animo des d’aquí al seu nét, el periodista més “in” del Món de Reus, el Francesc Gras III del Diari de Tarragona, que actualitzi aquestes dades. En una ciutat que presumeix de capitalitat comercial, aquests apunts evolutius esquitxats de costumisme són història en majúscula que no ens podem permetre el luxe d’oblidar.

 

 

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s