Lo que pudo haber sido y no fue

La conferència de Gibert amb l'Àlfred Pitarch a la segona fila de la platea.

La conferència de Gibert amb l’Àlfred Pitarch a la segona fila de la platea.

 

Dilluns al vespre el Lluís Gibert va donar el tret de sortida al cicle de conferències electorals de la Cambra. Ho va fer davant d’un públic nombrós, que va omplir la sala. Hi havia un bon grapat de RTV, els presidents del seu club de fans (Tapias, Poguet & cia), militants d’altres partits en qualitat d’observadors, destacadíssims exemplars de la fauna i flora periodística, alguna esportista d’elit seduïda per l’encant polític del candidat innovador, una escriptora romàntica seduïda per l’encant personal del candidat innovador, un cèlebre exregidor incompatible, l’autèntic batlle de la ciutat (em refereixo al Salvador Batlle Jr, naturalment) i la gent inquieta de deNouReus ocupant estratègicament les seves posicions per acompanyar al seu líder. Esplèndida l’Almudena Nula en el seu paper d’amfitriona, rebent als assistents, o el Lluís Pallejà fent equilibris impossibles, minuts abans de l’inici de l’acte, per captar digitalment el millor perfil del seu cap de llista. Fins i tot, a les acaballes de la conferència, va aparèixer per la porta de la sala d’actes la immensa figura de l’Ariel Santamaría, el “desitjat”. Algú va comentar que arribava tard perquè estava enllestint l’himne del Jordi Cervera. A l’acabar, el líder juantxi confessava en cercles íntims que la Cori (la seva, no pas la d’Ara Reus) potser s’acabarà presentant amb un candidat sorprenent.

Però a un servidor el que més li va cridar l’atenció va ser la irrupció a la sala de l’Àlfred Pitarch. El candidat revocat havia estat notícia el mateix dia al transcendir que finalment formarà part d’una candidatura electoral, la “Llista Unitària”, amb Solidaritat per la Independència i d’altres persones que havien estat vinculades a Esquerra i a formacions sobiranistes. Pitarch va seure a la segon fila, gairebé davant per davant del mateix Gibert. Veient-los a tots dos, un a la presidència i a l’altre entre el públic, vaig corroborar com d’imprevisible és el món de la política local. Perquè en condicions normals tots dos haurien d’haver anat a la mateixa llista sota les sigles d’Esquerra Republicana i amb l’afegitó nominal de deNouReus. Era el mès lògic i el que molts donaven per fet. Però al final tots, absolutament tots van separats, un per cada costat. I vostès es preguntaran qui hi surt guanyant amb tot això. Doncs segurament el Carles Pellicer. Quines coses té la política.

De la conferència apuntaré que vaig veure a un Gibert amb dues parts ben definides. La primera, la de la conferència, va ser un diesel d’aquells d’abans, d’allò que en deien “d’olis pesats”. No acabava d’accelerar. Ja va advertir que no destaparia totes les cartes, que la campanya és llarga i que calia guardar munició. I va apostar per un discurs més filosòfic, tal com ell mateix el va definir. Però segurament els assistents esperaven alguna cosa més contundent, coneixent l’estil inconfusible del que ha fet gala a la premsa i, especialment, a les xarxes socials. Com a curiositat diria que, malgrat referir-se sovint a la gestió municipal de CiU i PP, no va mencionar ni una sola vegada a l’alcalde Pellicer ni a la seva sòcia, la popular Alícia Alegret. Si que es va referir al cèlebre pacte del Pollastre, reivindicant la paternitat del vocable político-avícola. I també, per dues vegades, va elogiar la feina del David Vidal, demostrant la seva simpatia per l’increïble home normal de la CUP.

En canvi a la segona part, amb les preguntes de les entitats, Gibert va ser un altre. No parlo del fons de les seves respostes, on tothom hi pot dir la seva en funció dels seus interessos. En refereixo a la forma. El candidat innovador va ser més àgil, incisiu, irònic. En alguns moments va recordar a aquell articulista i tertulià revelació que va espetegar al Món de Reus en l’ultima campanya electoral. Va demostrar que en les distàncies curtes pot resultar molt més convincent. De ben segur aquesta és la versió que més haurien d’accentuar l’estol d’assessors que l’envolten.

Dimarts vinent tindrem el segon assalt de l’EIX 2015 amb l’estrena d’Àlfred Pitarch com a candidat de la Llista Unitària. Potser Gibert també seurà a la segona fila. I tots dos, cara a cara, es podran dir allò que cantava el Machín: “Lo que pudo haber sido y no fue”. Sera l’enèssima demostració que la política del Món de Reus va a ritme de bolero.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s