Els Guiot

llaç negre

Sovint diem que Reus és un poble. I el terme no és pas pejoratiu, ans al contrari. Lluny de la gran ciutat, on les relacions humanes es dilueixen amb un fredor ingrata, la nostra ciutat manté en molts àmbits aquesta calidesa gairebé rural que fa que et sentis molt proper als teus convilatans en les alegries i en les adversitats.

Ahir vaig tornar a experimentar a aquest sentiment arran del tràgic accident del vol Barcelona-Dusseldorf de la companyia Germanwings. A primera hora de la tarda, quan va començar a circular que algú de Reus podia ser a l’aparell, ja vaig creure que poc o molt el coneixeríem. I al vespre, quan es confirmava que un dels ocupants era l’Enric Guiot Chacón, aquesta temença es va acabar complint.

Durant una època a casa vam tenir una estreta relació amb els Guiot. El pare de l’Enric, el Pere Guiot, havia estat un inquiet industrial de la fusteria. Tenia el negoci a la plaça del Víctor. El meu pare hi havia col·laborat professionalment en alguna de les seves celebrades decoracions. Me’n parlava sovint l’Agustí Curto, l’entranyable Agustí de l’IMAC, que hi havia treballat durant molts anys. De fet encara conservo un trenet de fusta, d’aquests amb els juga la canalleta, que el Pere Guiot em va regalar fa ben bé quaranta anys. Amb la seva esposa van portar al món  una família nombrosa. I era difícil a Reus no conèixer a algun dels Guiot, sempre disposats i treballadors. Jo mateix a l’escola vaig coincidir a l’EGB amb el xiquet petit, el Santi.

Amb els anys vam perdre aquesta relació més directe, malgrat que a la mare de l’Enric tenia oportunitat de saludar-la sovint a l’entorn de la plaça Llibertat. D’aquelles converses ocasionals recordo els seus comentaris sobre algunes qüestions vinculades a la programació de Ràdio Reus i de Canal Reus, mitjans dels que era una atenta seguidora.

Des d’ahir aquestes aquestes pàgines viscudes han tornat a fluir enmig del sotrac emocional que genera un accident d’aquestes característiques. I per això avui, com no podia ser d’altra manera, toca estar al costat dels Guiot per confortar-los en aquests moments de dolor. Una forta abraçada a tota la família.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s