Petons al Mercadal

Placa-Mercadal---Ajuntament-de-Reus_20101122142253

En una d’aquestes caloroses tardes d’estiu, vaig tenir la sort de compartir una estona de conversa agraïda amb la Marta Magrinyà, una de les bones escriptores  de la nostra ciutat que compta els seu llibres per èxits rotunds. A més d’escriure com els àngels, és una molt bona amiga, dotada d’una especial sensibilitat a l’hora d’observar el món que l’envolta. D’aquí la sort de poder gaudir de la seva companyia i de les seves sàvies reflexions.

Amb la Marta som molt de trobar-nos a la Confeteria Poy per degustar la seva extraordinària xocolata desfeta. En aquest àmbit la vida -poden creure’m- és veu més dolça que mai gràcies a les inspirades creacions de l’Albert Poy i el seu incansable equip de professionals. Però el dia de la trobada, la Poy tenia tancat per descans setmanal. I vam traslladar-nos al nou àmbit del Farggi, al Mercadal. Un àmbit que ha irromput amb força gràcies a l’originalitat i confortabilitat de l’espai. Amb un aire condicionat que generava un microclima agradabilíssim, vaig degustar una de les especialitats que de ben segur seduirien al mateix George Clonney: un Ice Coffe, una encertada combinació de cafè i gelat que refresca i tempera a l’hora.

Anem al que interessa. Després de demanar, vaig asseure’m de cara al carrer des d’on tenia una panoràmica de l’Ajuntament. I mentre arreglàvem el Món (de Reus), amb la Marta emmarcada pels carreus de la casa gran, pensava amb el rebombori d’aquesta legislatura i amb l’escenari que tenen l’alcalde Pellicer i els seus intrèpids regidors. Un escenari que no m’atreveixo a qualificar de millor ni pitjor. Em quedaré amb el qualificatiu de “diferent” que és més políticament correcte.

Però aquesta panoràmica es va veure sobtadament truncada per l’ocupació del sofà que hi havia just darrere de la Magrinyà. S’hi van asseure una parella, un xiquet i una xiqueta que devien tenir quinze o setze anys a molt estirar. I abans d’atacar les consumicions que havien demanat, van començar a regalar-se un assortiment de petons apassionats que haurien signat el Christian Grey i la Dakota Jhonson. Allò era un no parar. Un petó darrere l’altra. Vaig arribar a creure que, amb aquell apassionament, amb aquells fogots, l’escena podria desembocar en alguna escena més pujada de tot.

Al final, després d’aquells minuts lliurats a l’incansable desig petoner, els dos jovenets van incorporar-se al seient i van procedir a prendre’s la consumició. Això sí, un i l’altre van tenir temps també de mirar el mòbil i d’enviar (suposo) algun missatge al facebook o al whatsap. Ves a saber què devien escriure.

No és propòsit d’aquest article qüestionar que en un lloc públic es produeixin aquestes escenes d’amor apassionat. Que cadascú faci el que vulgui. El que vull és lligar-ho amb les reflexions ciutadanes que centraven la conversa amb la Marta: vaig veure clar que aquesta canalla ben poc els hi deu importar que hi passa al Món de Reus. Ja ho deia Llorenç de Mèdici: “Que bella és la joventut que fuig tan de pressa. Qui vulgui ser feliç que ho sigui. Res de cert hi ha en el demà.” Doncs això. Per cert, segur que alguns dels nostres soferts regidors deu pensar el mateix. Parlo de la incertesa, no dels petons. No fotem.

Bon estiu. I ens retrobem al setembre. Serà –segur- un retorn apassionant.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s