Asens, Oteo i Capó

Mossèn Josep Asens (Foto Judit Fernández/El Punt Avui)

Mossèn Josep Asens (Foto Judit Fernández/El Punt Avui)

Una de les maneres més ingrates de comprovar que et vas fent gran, és al conèixer la desaparició d’algunes de les persones que han format part del teu paisatge humà al Món de Reus. Gent que han fet de la nostra ciutat un indret d’especial calidesa.

Escric aquestes línies a propòsit de la desaparició, ahir mateix, de Mossèn Josep Asens. En una època de certa desafecció vers l’església catòlica, alimentada especialment per la manera de fer d’alguns alts representants de la cúria més preocupats en generar conflicte i crispació enlloc d’apostar pel diàleg i la convivència, l’exemple d’Asens a l’hora d’il·lustrar el que ha de ser un capellà com Déu mana (i mai tan ben dit) emergeix d’una manera diàfana. Ell va portar fins a les últimes conseqüències el seu compromís vital, ajudant a tot aquell que ho necessités. I sempre des de la més absoluta discreció, rebutjant qualsevol tipus de protagonisme artificial, fidel a la seves fèrries conviccions religioses. Recordo el dia de la concessió de la merescudíssima medalla d’or de la ciutat. Asens la va acceptar amb una humilitat absoluta, reivindicant la figura del capellà de poble, dedicat a procurar pel proïsme per damunt de qualsevol altra cosa.

Asens ens ha deixat dies després de la mort del professor Ramon Oteo del qual alguns dels seus exalumnes n’han parlat profusament a les xarxes socials. Jo vaig tenir la immensa fortuna de gaudir del seu mestratge a les aules de l’Institut Gaudí. Oteo era un personatge excepcional. En la forma i en el fons. Un savi, un autèntic erudit amb totes les lletres. Sempre em vaig preguntar com s’ho feia un home de la seva talla intel·lectual per suportar a una colla d’adolescents repel·lents com nosaltres. Però ell tenia el do de la paraula, que ressonava de manera eixordadora, per seduir-te amb els seus coneixements i fer-te còmplice del seu immnens amor per la literatura. De les mostres de record i homenatge d’aquests últims dies em quedo amb el testimoni dels poetes Ramon Garcia Mateos, del Joan López Carrillo o del Manuel Rivera entre d’altres. Ells van ser alumnes avantatjats de l’Oteo i sempre, fins a l’últim moment, li van professar un profund sentiment de respecte i admiració fruit d’anys de relació i amistat ben entesa.

I finalment, en aquesta mena d’obituari conjunt de personatges singulars del món de Reus, ahir coneixíem la mort del futbolista menorquí Andreu Capó que va defensar la porteria de Reus Deportiu a finals dels setanta i principis dels vuitanta del segle passat. En aquella època d’efervescència futbolística, a la que hi va contribuir la inauguració del camp nou el 1977, un servidor va abraçar per sempre més la fe roig-i-negra. M’hi vaig aferrar seduït pel profeta del gol, el gran Ramon Masqué; pel rei del teva meva amb dedicatòria, el Santi Juncosa; i per les aturades impossibles de l’àngel de Ciutadella, l’Andreu Capó. Veure’l al camp era un veritable espectacle. Lluny de la vestimenta arrapada que s’estilava a l’època, Capó era cèlebre per la seva singular indumentària amb pantalons per sota del genoll i una gorra immensa que es calçava per protegir-se del sol. Recordava al Divino Zamora.

Però aquesta aparença de porter malgirbat –com evoca l’Enric Tricaz en el seu article a la web del CF Reus Deportiu- no era cap obstacle per convertir-se en un autèntic mur sota els pals roig-i-negres. Les seves portentoses actuacions van ser determinants per contribuir al primer ascens a segona divisió B del Reus Deportiu. En una  època com l’actual, plena de jugadors galàctics i de futbolistes més preocupats del seu pentinat que de la seva forma física, el record de l’Andreu Capó i d’aquell futbol de les cinc de la tarda, amb aroma a puro i cigaló, cobra un especial significació. Tot just ahir quan el meu xiquet, el que fa de porter al Mas Iglesias, em demanava un pòster del Ter Stegen per penjar-lo a l’habitació, vaig pensar que seria millor posar-li la foto del Capó. D’ell n’hagués aprés molt més, segur.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Asens, Oteo i Capó

  1. ANTONI ha dit:

    En l´article referent a l´obit d´en CAPÓ, cal dir que el seu nom era ANDREU CAPÓ MONJÓ. No pas ANTONI com es comenta en dos paragrafs.

  2. santi juncosa ha dit:

    Moltes gràcies, Josep, pels teus comentaris sobre aquestes persones rellevants per a la ciutat que recentement ens han deixat.
    Diumenge passat vaig tenir la sort de poder xerrar una estona amb la família de l’Andreu Capó (al tanatori de Terrassa) i els vaig poder transmetre, de la millor manera posible, tot el que ell va representar per a la ciutat de Reus (com a esportista i com a persona) i l’empremta que va deixar, que encara molts jugadors i gent del futbol recordem.
    Van ser uns moments especials que em van permetre tornar a casa amb la sensació i la tranquil·litat que havia col·laborat (encara que només fos una estoneta) a transmetre a la seva família part del que pensaven i creien molts aficionats de Reus.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s