El senyor Ramon Bergadà

El Ramon Bergadà amb la seva esposa (Reus Digital)

El Ramon Bergadà amb la seva esposa (Reus Digital)

Jo sóc dels que, per Reus, es mou sempre en moto. És la manera més àgil i ràpida de desplaçar-me. Però molts dies –sempre que l’agenda i les (urgents) necessitats dels Baiges petits m’ho permet- prefereixo baixar a treballar tot caminant. Més enllà de fer salut –cosa altament recomanable quan ja en pentines alguns de blancs- aquest petit exercici físic em serveix per fer una contemplació més serena del meu món de Reus.

Com gairebé sempre baixo a la mateixa hora, em trobo a la mateixa gent: al carrer Ample els germans Pàmies a punt per repartir el pa cruixent de cal Sistaré; a la plaça Llibertat el Pasqual Solé servint amb prestesa els primers esmorzars al Racó del Cugat; a la plaça del Pintor Fortuny el Notari Carrión entrant amb diligència al seu despatx de l’edifici de la Caixa; sovint també vec passar a l’Alcalde Pellicer agafant alguna drecera camí de l’Ajuntament;  i enfilant el carrer dels Recs el senyor Ramon, de cal Bergadà, a punt per reparar i repartir –si s’escau- la maquinària d’oficina que despatxa a la seva empresa, una de les històriques de l’imaginari comercial d’aquesta ciutat.  Jo sempre li dic senyor Ramon per diferenciar-lo d’un dels seus quatre fills, el Ramonet, que compagina la intensa activitat a l’empresa familiar amb la seva responsabilitat al teatre Fortuny al capdavant dels diligents acomodadors que sempre ens regalen la millor acollença al coliseu de la plaça Prim.

Des de dimarts aquesta imatge tan habitual com agraïda ja no es podrà tornar a repetir. Perquè el Ramon Bergadà ja no hi és. Ens va deixar dimecres de matinada, de manera tan sobtada com injusta, amb només 65 anys. Feia quatre dies mal comptats que s’havia jubilat. El cor li va dir prou. I la promptitud inesperada de la notícia fa molt difícil parlar d’ell en passat.

De vegades no cal establir una intensa relació personal amb algú per tenir un profund sentiment de buidor arran de la seva desaparició. N’hi ha prou amb que formi part de la teva quotidianeïtat, del teu paisatge més proper i afectiu. La gent que t’envolta t’ajuden a vincular-te amb un entorn físic que estimes perquè és el teu. Ells també formen part del teu paisatge. I amb el temps esdevenen referents de l’entorn amb el que més t’identifiques.

A mi em passarà això amb el senyor Ramon. Perquè no hi ha millor paisatge que el que dibuixen les persones amb la seva salutació sincera, el seu somriure agraït, el seu càlid Bon dia que dóna sentit a tot plegat. Al senyor Ramon ja no el veuré mai més carregant la seva furgoneta amb prestesa i agilitat. O sortint “del taller a fotre el crit, sempre amb la bata blava, sempre amb l’acudit a punt per explicar” com relatava de manera emotiva el Pere Rius al seu mur del facebook.

Aquest matí a la  Sang –el seu temple- rebrà l’últim adéu. Però no serà un adéu per sempre. Quedarà el record càlid i afectuós que mantindran ben viu els que el van estimar, especialment tota la seva família. Molt bona gent. Com era el senyor Ramon.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s