La foto del pacte (Francesc Gras/Diari de Tarragona)
He de reconèixer que, de manera volguda, havia desviat durant els últims mesos l’atenció de l’activitat política del nostre Ajuntament. Després d’un any complicat a nivell personal, vaig decidir desintoxicar-me d’aquesta addicció malaltissa. El metge em va recomanar abandonar aquestes emocions fortes per dedicar-me a aspectes més bucòlics de la nostra ciutat. La meva salut ho agrairia. Però en aquestes últimes hores he caigut irremeiablement en la temptació. No me n’he pogut estar. Durant el cap de setmana ja vaig sentir els primers efectes al veure al “jardinero del campo municipal”, el David Vidal a La Sexta amb un figurant passant el tallagespa per un camp de futbol evocant, així, el seu passat professional a Reus Esport i Lleure. Diumenge també vaig tenir palpitacions al descobrir la nova web d’opinió ReusPolítik, on l’irreductible Lluís Gibert torna DE NOU a la càrrega.
Però dilluns, al veure als d’ARA REUS entrant a l’equip de govern, vaig mossegar definitivament la fruita prohibida. De cop i volta vaig reviure les imatges d’aquell llunyà febrer de 2011 quan es va produir un fet transcendent en la història política contemporània del Món de Reus. Aquell mes, en plena ebullició per l’elaboració de les llistes a les municipals del #Reus22m, Carles Pellicer va protagonitzar una conferència al Palau Bofarull on es va començar a visualitzar que el canvi era possible després de 32 anys d’alcaldes socialistes. Pellicer era dalt del tsunami convergent i semblava que res ni ningú pogués aturar-lo.
Però l’endemà mateix es va produir un fet que ho podia haver canviat tot. O potser –ves a saber- ho va canviar tot. Em refereixo a la decisió del Jordi Cervera d’abandonar el grup municipal de CiU per encapçalar una nova opció política de caire municipalista, ARA REUS. Aquell dia els nacionalistes van emetre un comunicat considerant que la decisió de Cervera “no és lògica ni lleial” i fins i tot els mitjans recollien declaracions de l’aleshores etern enfant terrible dels socialistes, l’Eduard Ortiz, que aprofitava la crisi per carregar durament contra Pellicer. Tot això va ser abans de les cèlebres ganivetades entre el Pérez i el mateix Ortiz. De tot plegat fa només cinc anys però ja sembla que ens remuntem a la prehistòria.
A partir d’aquí la trepidant successió de fets és sobradament coneguda i no cal explicar-la amb detall. Entre d’altres coses perquè necessitaríem molta lletra per recordar quantes coses han passat durant aquest intens període. En tot cas deixar constància que les ferides obertes per aquella traumàtica separació sembla que han cicatritzat amb la guaridora signatura del pacte que ha fet possible la incorporació de Cervera i el seu inquiet adlàter, el Dani Rubio, a l’equip de govern municipal dels convergents. Han calgut 1.810 dies de distància, de separació, qui sap si d’aïllament. Però a la fi Cervera i Pellicer –possiblement els dos polítics en actiu amb més trajectòria municipalista a l’Ajuntament- s’han retrobat per compartir el seu somni en benefici d’una ciutat que estimen amb bogeria. És cert que Cervera sempre ha volgut ser alcalde, però el caramelet de fer de regidor d’esports no està gens malament per un home que en la seva brillant etapa de nedador d’elit va fer de la marca Reus la seva raó de ser.
Per cert, posats a comptar dies ahir també em vaig entretenir a saber quant de temps haurà estat regidor el Doctor Guix després de saber-se que deixarà el grup municipal d’Esquerra Republicana per convertir-se en el flamant director de l’Agència de Salut Pública de la Generalitat. Des de les eleccions i fins ahir uns 245 dies. Un pas, per tant, fugisser que ens ha deixat, això sí, algunes actuacions memorables com el dia que es va enfilar a l’escenari del Bartrina per convertir-se en el pianista d’ABBA en la gala de la Federació d’Associacions de Veïns. Allò va ser Aspactaculà com diria un insígne regidor. Quants records.
El Món de Reus 