La Muriel a Reus

Ahir vaig rellegir-me la crònica escrita en motiu de la inauguració de la flamant seu de l’Òmnium de la plaça Prim i que vaig publicar en aquest mateix blog el 23 d’octubre de 2011. Una crònica llarguíssima on explicava l’origen de la meva vinculació associativa a l’entitat i aprofitava per relatar el contingut de l’acte inaugural que s’havia fet el dia abans i que va comptar amb la presència de la Muriel Casals “a la que podríem presentar com la ”Increïble dona normal”. M’hi va fer pensar al veure entre al públic al cupaire David Vidal” vaig escriure en referència a la presidenta de l’Òmnium, per recrear-me després en aquesta senzillesa que em va captivar.  “La senyora Casals sembla, aparentment, aquella modista que viu al cinquè primera, a casa de la mare. Aquella veïna de tota la vida que sovint ens trobem a l’ascensor i amb la que compartim una conversa tan intranscendent com agraïda, parlant del temps i de la canalleta que es va fent gran. Una venerable senyora que mai a la vida t’haguessis imaginat al capdavant d’una entitat del pes i de la importància d’Òmnium, situant-la a l’avantguarda de l’associacionisme d’aquest país. Casals, amb aquesta proximitat gens artificial que la caracteritza, ens va regalar algunes afirmacions molt estimulants per la nostra autoestima. “Aquesta és la millor seu que té Òmnium a tot Catalunya” després de destacar “L’efervescència intel·lectual i cultural de Reus”.  I tot el discurs el va fer amb una senyera sota el braç o, millor dit, a tocar del cor. Una senyera que, a l’acabar, va lliurar al Biel Ferrer. Una senyera que simbolitza tantes i tantes coses pels qui estimem Catalunya.”

De ben segur la gent de l’Òmnium com el mateix Biel Ferrer, l’Emili Argilaga, l’Anton Baiges i molts d’altres hauran reviscut, durant aquestes últimes hores de profunda emoció, moltíssimes pàgines viscudes al costat de la Muriel, “una líder que no volia ser-ho. I això és el que la feia més gran” com explicava ahir l’exalcalde de Barcelona, Xavier Trias. I no li faltava raó.

Per acabar una darrera anècdota que demostra com de petit és aquest món en el que vivim. Ahir l’advocat Lluís Gibert em feia notar que l’última piulada de la Muriel Casals al twitter estava feta a Reus. La diputada havia assistit el divendres 28, el dia abans del fatídic accident,  a la inauguració de l’última exposició programada per la sala d’art Anquin’s, una mostra del portuguès Rui Gomes titulada  “Os jardins de Edgar” i que es pot visitar fins el proper 1 de març. “A Reus inauguració pintura de Rui Gomes inspirada en Edgar Allan Poe. Quadres i literatura, aliments pel cap i el cor” escrivia Casals. Va ser aleshores quan vaig recordar haver vist una foto al mur del facebook de la propietària de la galeria, la Pepa Quinteiro, on la podem veure al seu costat amb el pintor, a la sala del carrer Campoamor. Un d’aquests espais que, com va dir Casals a la seu de l’Òmnium, demostra l’efervescència intel·lectual i cultural de Reus. Una foto que avui recupero com a testimoni a la seva memòria per encapçalar aquest article.

Muriel Casals Piulada

 

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s