Adéu al Pere, al Martorell i al Jareño

Pere Martorell Jareño (Josep Laporta/Reus Digital)

Pere Martorell Jareño (Josep Laporta/Reus Digital)

Aquest dilluns el Reus Digital informava de la defunció del Pere Martorell Jareño. La notícia s’acompanyava d’una necrologia sensacional signada pel Jaume Garcia Cardoner, un històric del periodisme local que ara mateix destina temps i esforços a cobrir l’actualitat de Tarragona. Garcia feia un retrat precís, acuradíssim del col·leccionista reusenc. Un retrat fidel de la personalitat d’un conciutadà molt singular que va dedicar tota la seva vida, amb veritable passió, a recollir una ingent quantitat de fotografies, llibres, objectes i tota mena de documentació vinculada a la seva ciutat.

Martorell Jareño constitueix un dels últims referents d’aquests col·leccionistes recalcitrants amb DO Reus com pot ser el cas de l’Antoni Zaragoza o del Domènec Solé per citar només dos exemples palmaris. Durant els últims anys ens va sorprendre amb una aparença física certament peculiar com es pot veure a la fotografia que acompanya aquest article. Hi ha qui deia que sent tant de Reus volia semblar-se a Sant Pere. No m’estranyaria gens.

Al Pere feia molts anys que el coneixia. Sovint explico que l’Estudi del meu pare, al carrer O’Donnell, era lloc de trobada de molta gent de Reus. La majoria venien per demanar-li un dibuix o una il·lustració. Molts li demanaven de franc cercant la seva inestimable col·laboració. La meva mare estava cuita. “Baiges, fes-me un cartell per l’entitat, poca cosa. Amb quatre ratlles en tinc prou”. I el meu pare, que era desprès i generós com pocs, i més quan es tractava de fer ciutat, accedia encantat a la petició. D’entre aquests personatges locals que passaven per l’Estudi Baiges hi havia, també, el Pere Martorell Jareño que proveïa al meu pare de material fotogràfic per fer una sèrie de dibuixos del Reus antic que en el seu moment van ser molt celebrats. Jo tenia 8 o 9 anys. Recordo com si fos ara el dia que el Pere li va lliurar, en mà, els petits volums de l’Àlbum Fotogràfic de Reus amb algunes de les seves postals més antigues. Uns volums que el meu pare va guardar sempre com un veritable tresor atenent l’excepcionalitat d’aquelles imatges.

Anys després, a principis del 2000, vaig quedar un dia amb ell al seu pis del carrer Martí Napolità. Estava en plena elaboració de la Crònica Sentimental de Ràdio Reus intentant recuperar documents sonors que em permetessin reconstruir, des de l’òptica radiofònica, la història de la ciutat. El Mestre i el Tricaz em van comentar que potser ell devia conservar alguna cosa. I vet aquí la meva sorpresa quan, enmig de muntanyes de paper i fotografies diverses, el vaig veure sortir amb unes cintes de magnetòfon que contenien –atenció!- l’enregistrament de la final de la primera copa d’Europa d’hoquei que el Reus Deportiu va guanyar l’any 1967. Senzillament increïble. Allò que a Ràdio Reus havia estat impossible de localitzar, ho conservava el Pere, el Martorell i el Jareño com sovint el presentava l’Antoni Zaragoza.

En l’hora del comiat del seu Món de Reus, em queda la recança de no haver-li pogut lliurar un dels Premis Amenós als que Més Enganxen per la seva enorme dedicació a recuperar i conservar les coses de la ciutat. El va nominar l’Ariel Santamaría (qui si no!) en l’última edició i vam convenir que li lliuraríem l’any vinent. Ja no hi serem a temps. Quina llàstima.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s